Antiprovincianisme

El nacionalisme enfollidor

2007-07-28T16:16:00.000Z

No entenc com els sectors intel·lectuals i de l'ensenyament en general tenen tanta confiança en la racionalitat de les persones. La persona, ser nacional? A vegades, les paraules em fan la impressió que ens cauen damunt com si foren pilotes i ixen disparades cap a la direcció més insospitada, com el sentit de les paraules.

Hi ha qüestions, però, en què la gent s'entén, que no vol dir que hi estiga d'acord, i n'estira un acordió de matisacions i tot, com en el futbol, per exemple.

En l'aspecte ideològic, la incomprensió pot semblar de pedra de marbre. Sobretot si hi apareix el sentiment nacional o de pertinença a una comunitat, que, com tothom sap, és un sentiment universal i que provoca una adrelanina desbordant, que fa transtonar fins i tot aquell que semblava tan racional i racionalista. L'experiència ens en dóna sovint moltes proves, per desgràcia.

Si se sent una mica potent, el nacionalisme és sempre expansiu. L'espanyol ho és i ho ha sigut durant els últims segles. Per tant, ha procurat tots els mecanismes i maniobres per tal d'anul·lar qualsevol actuació que anara contra la seua expansió, segles i segles enyorada. Els valencians en sabem alguna cosa, des de la compra i concentració de l'aristocràcia autòctona, el decret de Nova Planta i la seua continuació fins a la destrucció de l'ànima valenciana.

En aquests moments, lluny, a una distància remota d'una Espanya plural, l'estratègia del nacionalisme espanyol passa per la forta implantació de la ideologia, una mica caduca i gens projectable en una societat de consum com la nostra, de l'esquerra i de la dreta, del biparatidisme. Amb això, les forces espanyoles es reparteixen les dues parts de la mateixa pàtria i en garanteixen la permanença.

Per descomptat que aquesta ideologia rància no ens convé gens ni mica als que no volem viure en una Espanya nacionalment única. Amb tot, ens hem d'afanyar perquè a poc a poc van imposant-la. La nostra ideologia no pot ser una altra que la de la llibertat dels pobles, on les dues parts són la centralista i la perifèrica pluricentral. Com menys tinguem en compte i desprestigiem com es mereix l'altra ideologia, no farem res més que el que fan els seus promotors en contra de la nostra. Els dos eixos?, que diuen quan no els queda més remei. Ni cas. Nosaltres a la nostra. Perquè en això ens va la nostra llibertat com a poble, cosa que afecta la nostra constitució sancera com a persones.

Al Mondúver

2007-04-10T15:22:00.000Z

Si al final el dia 25 d'abril clausuren el senyal de TV3 al Mondúver i la gent hi oposa resistència, jo també pujaré a la muntanya de la Safor. No ho faré per vore la televisió catalana, ja que fa més de vint anys que tinc el sant costum de no tindre televisor a casa. Ho faré perquè arriba un moment en què s'ha de dir prou, s'ha acabat el cafetí! I eixe moment ha arribat amb el nou intent de tancar TV3 al País Valencià. Vam deixar que PP i PSOE s'aliaren contra els valencians amb un primer i un segon estatuts de tercera, amb una televisió inqualificable com Canal 9, amb una voluntat decidida d'ofegar-nos a poc a poc, entre altre ressorts tancant TV3.
El problema és que hem callat, acatxat el cap, engolit el que mai hauríem d'haver engolit. I "ells" s'han fet forts, s'han envalentonat, i han contaminat d'eixe esperit a la gent més primària. Hui mateix, en un bar d'un poble perdut, de boca de tres o quatre llauradors davant de la tele que emetia Canal 9, he hagut de sentir les bestieses de rigor, sense cap complex, amos i senyors de la dialèctica social. I he callat, com sempre. Però cal començar a parlar, i pujar al Mondúver el 25 d'abril. Potser el PP vol això, un cert soroll per a criminalitzar-nos. Però si en som molts, si perdem la por davant la jugada popular d'arreplegar uns vots miserables de l'extrema dreta a costa de tancar TV3, en el nostre país pot començar una nova època.

Exèrcit? No, gràcies

2007-04-03T08:28:00.000Z

Supose que el Compromís pel País Valencià no dubtarà ni un moment que la gent jove i, més encara, la universitària, els ha de votar en les pròximes eleccions, perquè la gent jove hi serà decisiva. Però també no deu dubtar el Compromís que la joventut en general no creu en la política, passa de la política. I s'entén. Si no és (la política) un cabàs de mentides i la més putrefacta de les demagògies, és un cabàs de paraules i pocs fets que signifiquen un canvi de veritat. Per exemple, la gent jove, que tenen la sort de no haver de fer la mili, no acaba de comprendre per a què volem un exèrcit, un exèrcit a més a més de tercera categoria. Un exèrcit a més a més que, almenys en part, podria actuar desmilitaritzat, sense armes, en un sentit ampli de protecció civil: en apagar incendis, ajuda en catàstrofes, atenció ciutadana... És evident que això no es podria aconseguir de hui per a demà. Però la supressió de la mili també va necessitar de molta insumissió, de molta protesta. I el Compromís podria iniciar un procés pel cantó de la supressió de l'exèrcit, que ben mirat només ens du complicacions o una despesa pressupostària innecessària. O no? Des del punt de vista del pensament no viciat de la gent jove, la proposta seria molt ben rebuda, n'estic convençut, tot i que els sectors més "realistes" i "nacionalistes" (espanyols) es posarien les mans al cap, cosa que augmentaria l'atracció de la proposta.

Un article contundent sobre TV3

2007-03-27T07:42:00.000Z

Em faig meu l'article de Salvador Vila i Sarch, que és d'una claredat absoluta pel que fa al problema de TV3.

dimarts, 27 de març de 2007
DIUMENGE, 25/03/2007 - 14:00h
"Manifestacions per TV3, no gràcies"
Article de Salvador Vila i Sarch, tècnic electrònic, exresponsable del gabinet d'assessorament tècnic d'ACPV a la Safor i membre d'Amics de TV3
Han estat diverses les ocasions en que els governs estatal i autonòmic han intentat esborrar del mapa valencià les emissions dels canals de Televisió de Catalunya. També han estat grans els esforços realitzats des d'Amics de TV3, que vam començar venent bons d'ajut a 1.000 pessetes per instal·lar tres grans repetidors el més aprop com ha estat possible a les ciutats de Castelló, València i Alacant.
L'esforç particular per rebre el senyal de TV3 Després, vam intentar convèncer els ajuntaments de ciutats mitjanes de la conveniència d'instal·lar repetidors. Allà on el trellat no arribava, arribaven els diners de les quotes extraordinàries sol·licitades de tant en tant per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) als socis i les sòcies. Així, al voltant dels tres grans emissors, es va anar creant una xarxa que, finalment, amb el repetidor de la Marina Baixa –si no recorde malament–, va possibilitar captar TV3 en la totalitat del territori valencià. Paral·lelament a aquest procés, la població adaptava les instal·lacions de les antenes receptores. Els tècnics tenien de sobte molt de treball i, amb una mitjana d'unes 10.000 pessetes, les llars valencianes ens apuntàvem a rebre aquestes fresques imatges que venien del nord. TV3 era jove, moderna, divertida, atractiva, televisava futbol, tennis, el París-Dakar i la famosa sèrie americana Dallas. Recorde que a tothom li provocava un somriure vore de sobte a J. R. parlant en català. El ja desaparegut Antoni Castejon va inventar l'animació de les fotos del Meteosat i Mari Pau Huget era presentadora de continuïtat. Tot anava sobre rodes, valencians i valencianes podíem vore i entendre la tele en català, feta a Barcelona, i sense traducció simultània. Al poble li va caure la bena dels ulls i va descobrir que darrere del problema lingüístic hi havia un problema polític. Un problema que els nostres governants en compte de solucionar, intentaven utilitzar en benefici propi i partidista, a base d'enganyar el poble. Canal nou per tapar TV3 El govern socialista de Lerma s'havia manifestat contrari a crear una televisió autonòmica, proposta que els populars, aleshores a l'oposició, sí que recolzaven. L'índex d’audiència de TV3 era tan alt i les contradiccions lingüístiques tan grosses, que es van posar ràpidament a crear Canal 9. I si la tele valenciana es creava per tapar a la catalana, quina era la millor manera? Ocupar les freqüències de TV3. Al cap i a la fi, Canal 9 era legal i l'altra no. Així, emparats per la Patent de Corsari que els donava el ministeri socialista d’aquell moment, un calorós dia d'agost les víctimes innocents li donàrem al botó del comandament per vore TV3 i ens apareguè amenaçadora la carta d'ajust de Canal 9. Des d'aleshores la persecució ha estat contínua, cada vegada que han aparegut noves cadenes han obligat a ACPV a canviar de freqüència, i cada vegada la població s'ha gastat els diners per adaptar l'antena receptora. Emetre en digital com a últim recurs L'última persecució ha estat la més embrollada de totes. De les dues cadenes del UHF que ocupava TV3, casualitats de la vida, li'n van donar una a La Sexta. ACPV, conscient del canvi que anava a produir-se, va adaptar l'única freqüència de la que disposava per emetre en TDT. I, la venda de receptors de TDT s'ha multiplicat. La població ha deixat de nou una clara evidència de la voluntat de disposar de TV3 a les llars del País Valencià. Dóna igual que mane el PP o el PSOE, TV3 és la il·legal, la proscrita i, per acabar amb ella, són capaços de qualsevol cosa, fins i tot de tallar la corrent elèctrica, com ja va fer el PP al repetidor del Montdúver. En aquella ocasió la gent va eixir al carrer i es va organitzar una manifestació a Gandia com mai s'havia vist. A l'endemà, la premsa se'n va fer el ressò que era d'esperar. La gran notícia, la presència a primera fila de l'aleshores alcaldessa Pepa Frau. Els altres polítics que també encapçalaven la manifestació ni els van anomenar. La indignació del PSOE Evidentment la participació d'una alcaldessa del PSOE era notícia, el seu partit també s'havia caracteritzat per perseguir TV3, només que en aquesta ocasió estava l'oposició. Manava –i a hores d'ara encara mana- el PP. Alguns membres destacats d'aquest partit també confessaven estar indignats, encara que com era d'esperar no hi van anar a la manifestació. Serà legal l'emissió de TV3 algun dia al País Valencià? Malauradament crec que no, perquè, al cap i a la fi, ajuda a dividir la població en dos bàndols, els bons i els dolents, el PSOE i el PP (o a l'inrevés?). Estic fart de les tàctiques dels partits majoritaris que persegueixen imposar-nos un model de societat americanitzat. Ara, si els del PSOE volen ser els bons de la pel·lícula que façen per legalitzar la TV3, i no caldrà fer cap manifestació. Salvador Vila i Sarch Tècnic electrònic, exresponsable del gabinet d'assessorament tècnic d'ACPV a la Safor i membre d'Amics de TV3 des dels orígens

La trampa de TV3

2007-03-24T10:23:00.000Z

Sé que serà debades tot el que jo diga, però crec que he d'explicar el que pense pel que fa a l'afer de la censura de TV3 al país. En primer lloc, tenim clar que es tracta d'una maniobra del PP per tal d'endur-se uns quants vots d'UV i CV, l'extremadreta, en definitiva. Aleshores provoquen una excitació en les files dels "catalanistes" a fi que aquests ho siguen en grau superlatiu i ells puguen assenyalar-los com a tals i demostrar que són els que salven el poble valencià d'eixe càncer. Els "catalanistes", escalfats per la situació, intenten introduir-hi la raó i dir les coses pel seu nom. La raó, ara? Ací rau l'error. En una societat on s'ha creat tal demència sobre la llengua (impulsada pel PP i consentida pel PSOE) que el coneixement sobre el seu origen el deuen desconéixer un tant per cent elevadíssim de valencians, ¿com s'ha de raonar res? ¿No està claríssim que cal esperar la conjuntura adequada per tal de fer pedagogia sobre el tema? ¿No seria més lògic fer vore que el PP trenca les bones relacions amb l'autonomia de dalt, amb tots els treballadors i visitants catalans que fan turisme pel nostre territori o viuen amb nosaltres? ¿No seria més lògic que el PSOE de Madrid intervinguera en l'assumpte i ho solucionara, que al cap i a la fi hi té una responsabilitat ben grossa? Encara que el cos ho demane, ¿no seria més lògic no raonar en un terreny sense raó, sinó raonar la manera de poder arribar a un terreny de raó?

2007-03-15T18:14:00.000Z

La política democràtica actual es basa en l'enfrontament sistemàtic entre grups polítics o partits. Així, cada dia veiem que en qualsevol instància política no hi ha unanimitat en pràcticament res, sempre hi ha una disputa que ultrapassa l'assumpte o aspecte de la realitat que es tracta: si un diu blanc, l'altre dirà negre, i viceversa, sistemàticament. Només estan d'acord, els partits, en la cosa fonamental, en el manteniment del sistema polític actual, en especial el PP-PSOE, com a beneficiaris més directes del sistema.
En l'enfrontament sistemàtic entre PP-PSOE, qualsevol assumpte o aspecte de la realitat és susceptible de convertir-se en una arma contra l'adversari o enemic. Tot s'hi instrumentalitza. L'enfrontament de les societats, doncs, està garantit per tal que el sistema funcione. Per descomptat que, pel seu caràcter, hi ha elements que provoquen uns enfrontaments lleugers i altres que en provoquen de profunds, de conseqüències imprevisibles. Entre els primers podríem comptar qualsevol canvi polític, econòmic, social, etc. Entre els segons, el més greu són els aspectes identitaris d'arrel nacional. En això, l'inconscient col·lectiu reacciona amb la màxima passió i pot passar ben bé la ratlla de la moderació. És a dir, no ens imaginem un conflicte violent per causa de l'aprovació d'una llei sobre la igualtat dels sexes o per la creació d'una institució determinada, però sí que podem arribar a imaginar-ne un per causa de la pretesa usurpació d'un tros d'un territori nacional. A la baixa, vol dir que els conflictes identitaris reals o falsos creen enfrontaments socials que freguen sovint la violència, com ha succeït en les últimes dècades al País Valencià. Tot i que resulta difícil de descobrir pel que es veu, eixe conflicte, a més del malestar que ha instal·lat en la nostra societat, ocasiona una paràlisi en l'evolució de la mateixa societat. L'economia valenciana pot funcionar i en termes quantitatius pot funcionar com una seda, però la societat valenciana, el país està moribund si no mort.
A hores d'ara, quan s'hauria d'haver recorregut un camí de desacralització de l'Estat, d'haver-lo anat convertint en un estat nacionalment laic i haver reservat el tema nacional per a l'àmbit privat de les creences personals, ens adonem que en el fons s'ha fet el camí contrari. I ara, a més a més, el PP ha destapat el pot de les essències nacionalistes espanyoles, i el PSOE, és clar, s'hi apunta, ja que tant l'un com l'altre tenen una vocació nacionalista clara. El problema és que per a convertir el nacionalisme espanyol en una arma política, fins a quin punt poden arribar el binomi PP-PSOE a fi de visualitzar l'enfrontament necessari que exigeix el sistema polític actual?

Conseqüències del nacionalisme espanyol

2007-03-12T19:10:00.000Z

Ahir va fer tres anys de la bestiesa de la matança de Madrid. És prou evident que el PSOE va aprofitar i impulsar les manifestacions contra la guerra d'Irak i el lligam amb l'atemptat islamista per a guanyar les eleccions generals últimes. Però també és prou evident que el PP va mentir (i continua mentint) sobre l'autoria d'aquella massacre perquè si reconeix la veritat demostrada amb proves es converteix en responsable directe de 192 morts i milers de ferits, ja que era molt previsible que el primer que la pagaria seria l'últim de la fila. I Espanya, tot i entrant de calbot en la guerra i amb un exèrcit de pa i raïm, era l'últim de la fila. Però l'orgull nacional espanyol d'Aznar, que a més a més podia justificar-se argumentant que la nació no podia cedir davant del xantatge del terrorisme, era més poderós que obrir la possibilitat d'una bestiesa com la d'ahir fa tres anys. !Anar de bracet dels grans del món! Era massa la temptació. Una altra cosa és què pensaven de l'orgull nacional els 192 i els altres milers. Sempre és la mateixa cançó: les vides humanes, en el fons, tenen un valor relatiu comparant-les als interessos sagrats de la pàtria.
I una tercera evidència: quan va guanyar les eleccions, el PSOE s'oblidà per complet de continuar en la seua línia antibel·licista. ¿Continuar movilitzant a favor d'un desarmament unilateral, d'una desaparició de l'exèrcit espanyol? L'orgull nacional quedaria ferit de mort: una pàtria sense exèrcit sembla que és com un ou sense rovell. De la mateixa manera que una nació no pot cedir mai un tros del seu suposat territori, encara que això supose tants morts com calga.

El nacionalisme espanyol

2007-03-11T08:22:00.000Z

Ahir, sis o set milions d'espanyols (no sé si em quede curt o què) es van manifestar pels carrers de Madrid amb cap estratègia (l'estratègia va a càrrec dels quatre polítics i sempre és la mateixa: tombar l'enemic polític, que és qui en cada moment ocupa el poder), però amb un gran sentiment: l'amor quasi místic per la sagrada pàtria, per l'Espanya eterna, "una, grande y libre", com tornava a dir una pancarta. El nacionalisme espanyol és molt profund, no és cap tràmit legal o contracte social, és un nacionalisme autèntic, orgullós, que es manifesta obertament, una mena d'estima apassionada cap a un objecte abstracte i al mateix temps es concretitza en un territori, que va d'Àfrica (Ceuta, Melilla i Canàries) a Finisterre, passant per Borriana. Caldria saber (o ens fiem de les enquestes oficials?) quants espanyols més del PP-PSOE que es quedaren a casa s'haurien de sumar al patriotisme espanyol a ultrança. Se suposa que molts, després de tants segles de fomentar una icona nacional per damunt de tot i de tots, fins i tot per damunt de possibles diferències diguem-ne ideològiques. És un nacionalisme brau, que si cal esdevé arrogant, bel·licós, violent. És un nacionalisme capaç de qualsevol cosa, capaç de la intolerància més extrema, de la irracionalitat més perillosa. Al costat d'eixe sentiment nacional passional, hi ha un exèrcit, una guàrdia civil i una policia nacional, uns mecanismes burocràtics i uns mitjans de comunicació rabiosament nacionalistes, que en qualsevol moment poden actuar contra tot aquell que no crega en el concepte sagrat de la pàtria espanyola.
Enmig d'eixe remolí de passió nacionalista, alguns que no ho tenim massa clar, hem de procurar passar desapercebuts, acceptar totes les exaltacions patriòtiques espanyoles, engolir el fet de viure entre persones que posen per davant de tot l'amor a una entitat tan etèria com Espanya, que precisament la seua qualitat gasosa la fa més inaferrable i alhora més objecte del desig. Per això, pretendre qualsevol acció més o menys en contra de la integritat territorial de la sagrada pàtria espanyola, em sembla cada dia més un suïcidi. Perquè qualsevol grup nacionalista perifèric, armat o no armat, és una pura broma al costat del volcà del nacionalisme espanyol, que compta amb tots els mitjans per a afermar-se i expandir-se, i que estic convençut que seria capaç d'arribar fins a les últimes conseqüències en la seua voluntat nacional.
Els que estem atrapats en eixa pàtria sagrada que ens nega com a subjectes i col·lectius lliures de triar la nostra pertinença, que ens condemna al provincianisme més abjecte i a la mort lenta dels trets que considerem que formen part de nosaltres, hauríem de reflexionar. Han passat més de trenta anys de la mort del dictador i continuem en la mateixa atmofera política d'aleshores, ara encarnada estructuralment pel bipartit PP-PSOE, que practica el mateix nacionalisme espanyol estigmatitzador de sempre com a principal actuació política. Ni tan sols s'han aconseguit introduir els idiomes perifèrics de l'estat en la cambra dels diputats, on estan prohibits. Ni això tan insignificant! Ni una mínima igualtat i possibilitat de supervivència per a les llengües que no són el castellà-espanyol. No anem per bon camí. I les nostres vides es malbaraten mentrestant en la foguera (anava a dir inquisitorial) de la sagrada pàtria espanyola.

Moratòria i reconstrucció

2007-02-20T19:08:00.000Z

La diferència abismal entre el Compromís pel País Valencià i el bipartit espanyol és com la del jove i la del vell: la gran il·lusió, la il·lusió per refer el país que estimem. Potser per l'impuls il·lusionat es parla molt d'una teòrica moratòria de la construcció. L'emoció de vore paralitzada l'enorme destrossa del país que s'està practicant sense miraments i amb el consentiment si no amb l'empenta del bipartit, fa oblidar massa ràpidament les conseqüències de la moratòria (des de la desocupació sobtada de milers de treballadors fins a la contestació virulenta per part d'un sector de la ciutadania). Per això, cal reflexionar sobre eixa qüestió amb deteniment i la màxima racionalitat. És evident que no es pot renunciar a parar en sec el saqueig que estem patint sobre la nostra terra. Però, dins del projecte general de refer el país, de crear-ne un model de qualitat i respectuós amb el medi, ¿no cabria el concepte de reconstrucció? Reconstruir tot allò que s'ha fet malament o de qualsevol manera en els últims decenis seria una alternativa ambiciosa i alhora factible. Caldria, això sí, un retoc important en els pressupostos de la Generalitat. I saber vendre el valor afegit del resultat qualitatiu d'eixa reconstrucció general. No digueu que no de seguida. Penseu-ho tranquil·lament. Cal buscar i trobar les vies que salven el nostre país, a hores d'ara en situació de mínims. Però des d'una perspectiva viable i raonada.

Credibilitat universitària del Compromís

2007-02-19T09:36:00.000Z

Segons el meu fill, que estudia a la Facultat de Biològiques de Burjassot, els companys s'abstenen electoralment en un gran percentatge, tot i que els estudiants universitaris representen una bossa de vots important. Evidentment que els partits convencionals, les maquinàries de poder com són el bipartit espanyol PP-PSOE, ni se'ls volen sentir, els sona a cosa falsa. Però, i el Compromís pel País Valencià? Per què amb la màxima sinceritat i sense ni un bri de demagògia el Compromís no fa acte de presència sistemàtica en les universitats valencianes i fa entendre als estudiants que la coalició política és fonamental per reconvertir la política en una activitat digna i positiva? I per a començar, que no diga que farà més escoles, més pisos subvencionats, més ponts... i més rius. És un rotllo, eixe, que fatiga i provoca el sarcasme entre la gent jove, amb ganes d'autèntiques innovacions, d'un món nou. És un rotllo, eixe, per als convencionals, per al PP-PSOE. Massa gent deu tindre el Compromís per a esbossar (per exemple) un programa de pes sobre investigació científica, per tal de convertir el País Valencià en un país capdavanter a Europa pel que fa a eixa activitat més innovadora impossible i font d'una nova economia. Però un programa o pla que fóra concret i viable, i que, com caldrà fer amb la cultura en general, canviara la mentalitat pressupostària: com cal una manera nova de fer política, cal també una manera nova de distribuir els diners públics, no tal sols estalviant-ne molts de superflus, sinó prioritzant unes despeses sobre altres, perquè un quilòmetre d'autopista o d'autovia pot donar un rendiment social insospitable, i els partidaris radicals del quilòmetre per damunt de tot votaran sempre convencional, com convencional és el seu pensament. Això només és un exemple, ja m'enteneu. Però estic convençut que per eixa via de mentalitat oberta, molt avançada, creant un horitzó de futur, el Compromís rebria la credibilitat de la joventut universitària, a la qual retornaria la confiança en la política que els partits-circ-electoralista han arrancat de soca-arrel.

Contra la publicitat política

2007-02-18T09:31:00.000Z

Fa caure la cara de vergonya vore les quantitats fabuloses de diners que es gastaran en la campanya publicitària de les pròximes eleccions municipals i al Parlament valencià. Molt més encara si els diners ixen directament de les butxaques dels ciutadans, perquè paguen la publicitat amb diners públics. Resulta vergonyós, ridícul, inacceptable. Una forma nova de fer política seria exigir que la política fóra sobretot debat obert, públic, amb igualtat d'oportunitats de les diferents propostes, i no campanyes de publicitat, que fan pudor d'engany i de maquillatge fals de la realitat. Si reduïm la política a una campanya publicitària, què poden, què podem pensar de la política? Si hi ha canvi polític el pròxim 27 de maig, els demanaria als qui han de dur el rumb per tal de no estavellar-se una vegada més que abandonen la política ficció de la publicitat i reconvertisquen el discurs polític en una dialèctica clara davant de la ciutadania. No tan sols ens estalviarem una quantitat fabulosa de diners i es recuperarà la igualtat d'oportunitats per a totes les opinions, sinó que s'aconseguirà retornar la dignitat a la política, que hui en dia té només els atractius d'una puta cara (amb perdó per les putes cares).

Atac a la seu del BLOC de Gandia

2007-02-05T09:33:00.000Z

Per a "ofrenar noves glòries a Espanya", és a dir, per a ser uns provincians de cap a peus o, dit d'una altra manera, per a ser els valencians uns subalterns i llepa-culs de la castellana Madrid, el bipartit espanyol PP-PSOE es va traure de la màniga el conflicte lingüístic. Els inventors van ser els del PP, els consentidors van ser els del PSOE: al cap i a la fi, no és que la llengua pròpia dels valencians els importara un rave, és que no volien res més que desapareguera del mapa (pregunten vostés a vore qui de tots respecta la nostra llengua i la parla als seus fills i la cultiva). Ara que ja està clar que la llengua es parlava com a mínim en el Paleolític inferior, el conflicte continua, interessa a alguns que continue per vore si li trauen rasquit electoral. Els del PP i voltants, als qui volem conservar la nostra llengua, dignificar-la i practicar-la en la vida diària, ens diuen catalanistes, com un insult, evidentment. Els del PSOE s'amaguen davall de les pedres, no siga que també els diguen catalanistes. Només el BLOC i voltants (gent del Compromís pel P.V. i pocs altres) donen la cara i defenen el dret d'usar la llengua pròpia dels valencians. I, a més a més, tenen la gosadia de plantejar un programa polític que no siga la sumissió total a la castellana Madrid. Pecat mortal!, per als provincians, que perdrien i perden el cul perquè els donen un càrrec o ni que siga unes bones paraules a Madrid. Com que a més de provincians "hasta las cachas", entre ells n'hi ha d'intolerants i de bèsties (la falta d'una preparació cultural és un perill públic), i com que ja s'ocupen alguns d'encendre la metxa de la intolerància a vore si la gent s'ho engul i poden rascar alguns vots, ataquen la seu del BLOC de Gandia. No poden entendre (la cultura demana un mínim de coeficient intel·lectual) que, en efecte, fent el cafre, col·laboren a ofrenar noves glòries a Espanya, és a dir, a deixar que s'enduguen cap a Madrid els beneficis econòmics que els valencians produïm, a impossibilitar que tingam unes infraestructures com cal (¿en què invertiran a Madrid els diners de la circumval·lació d'Oliva-Gandia? ¿i els del famós tren a Dénia?), a ser dels últims en totes les files autonòmiques, a ser la burla constant de Madrid. Ara bé, sabem d'on prové la barbàrie mental i els resultats "gloriosos" que obté. Però no sabem on pot arribar: per ara s'ha quedat en un atac més contra la seu del BLOC de Gandia. I demà?

Silenci al Cap i Casal

2007-02-02T07:14:00.000Z

Un silenci emprenyat: eixa és la resposta massa habitual quan vaig de la meua comarca a València i parle espontàniament en valencià. El taxista, el cambrer, el dependent, l’oficinista, “tots a una veu”, callen abruptament davant d’una de les dos llengües co-oficials valencianes. Si fóra l’altra, per descomptat que haurien tocat les trompetes del Juí Final, i amb tota la raó del món. Però el valencià aguanta això i molt més, la seua pell és corretjosa com la corfa del suro. Al cap i a la fi ara fa tres-cents anys que Felip V el va apartar del món oficial, i ha encaixat totes les puntades de peu que rep un gos perdut.
Sempre em quede amb les ganes de preguntar pel motiu d’aquell silenci emprenyat. Inclús en plena joventut gloriosa, n’hauria volgut fer una espècie d’enquesta. Encara que ben pensat la pregunta hauria d’anar dirigida als amagatalls de l’inconscient, inconscient que ni en el mateix divan psicoanalític para de mentir compulsivament. La resposta no afloraria a la superfície reflexiva. En tot cas, sabem que si davant del silenci abrupte no ens passem al castellà immediatament, es poden provocar respostes inesperades, facen vostés la prova i sabran què dic.
Tradicionalment, la manera de cobrir la retirada del silenci emprenyat ha sigut traure de munició l’origen de la llengua. Ara que tots tenim ben clar que el valencià ja es parlava en el Paleolític Inferior com a molt tard, la cosa s’ha complicat. A pesar d’això, ningú dubta tampoc que el valencià és una llengua mal vista o, refregint la frase feta, mal sentida. Per això, amb la més mínima excusa, el personal ix corrent del seu ús. I el silenci emprenyat del Cap i Casal és una excusa infal·lible, va directa d’inconscient a inconscient.
(Sèrie d'articles).

Tres enquestes

2007-02-02T07:09:00.000Z

En un diari provincial va aparéixer el 21 de gener passat l’última enquesta sobre el panorama polític valencià. Segons rumors, un altre diari provincial havia de publicar-ne una altra que, no deu ser per casualitat, oferia uns resultats pareguts a la primera. És a dir, el caldo concentrat de les dos era que el PP perdia la majoria absoluta al Parlament valencià en maig pròxim. Però la segona va desaparéixer, millor dit, a suggerència de qui vostés es poden imaginar, no va aparéixer. En canvi, els populars s’afanyaren a dir que ells en tenien una tercera en què arrasaven, per descomptat.
L’episodi de les enquestes deixa molta molla per a la reflexió. És una evidència que la locomotora de la política du enganxats els vagons dels mitjans de comunicació, així com dels negocis, del món financer, de la justícia, de certes sectes o grups de pressió, a més a més de tot el personal desviat cap a una opció o altra. !Qualsevol se la juga amb un comboi d’eixa envergadura! S’entén que el més pintat es resigne a ser part humil de la comitiva d’un partit i renuncie a publicar una enquesta més o menys: !se’n fan tantes, al cap i a la fi!
Com diu la professora Siri Watmann, no hi ha ones mediàtiques més penetrants que el boca a boca. A hores d’ara no cal explicar a cap líder d’opinió o aficionat a la xafarderia política això de les tres enquestes, ni les conseqüències que presagien per al pròxim 27 de maig: ho saben i ho conten de sobra. Si jo fóra els del PP, anul·lava les enquestes d’ací a les eleccions. No he dit cap temeritat, sempre hi ha eixides justificables en el laberint ocult de la política. I no seria gens desgavellada la de bombardejar amb enquestes reparadores les expectatives que les tres últimes han despertat.
(A partir del present article, en publicaré periòdicament en el meu blog, un espai de llibertat garantit).

Autodeterminació

2007-01-19T15:46:00.000Z

Fart de l’espectacle polític del bipartit espanyol que ofereixen tothora els mitjans de comunicació, darrere del qual es juguen els nostres interessos col·lectius i individuals, comence a pensar que hi haurem de dir prou algun dia. Però no solament dir-ho, sinó exigir formes evolutives de democràcia, per tal que aquesta no siga la disfressa de la classe privilegiada de la nostra època, sinó un sistema en constant reajustament que proporcione un marc de convivència. I primer que res hem de fer que el carrer i els mitjans de comunicació no siguen dels polítics, sinó de la ciutadania, de cadascú de nosaltres. Perquè hem de tindre l’oportunitat de cridar a favor dels conceptes i valors que creguem convenient abanderar, però sobretot hem de tindre l’oportunitat d’explicar-los, contrastar-los, assumir-los o rebutjar-los amb una argumentació pública.

Dins d’eixes formes evolutives de democràcia, ha de barallar-se el concepte d’autodeterminació. ¿O és pecat parlar-ne? ¿És pecat que un règim de llibertats democràtic continga la d’autodeterminar-se? ¿Que un grup humà no pot preguntar-se a si mateix amb quin altre grup humà vol continuar vivint o separar-se, com en qualsevol matrimoni un dels cònjuges pot preguntar-se a si mateix si vol continuar vivint o separar-se de l’altre cònjuge? Així de senzill. ¿En quina classe d’anomenada democràcia, en quin forat polític irrespirable hem anat a parar, que el simple fet de parlar d’una llibertat lògicament bàsica com la de l’autodeterminació és una mena de sacrilegi?

Cal reaccionar contra tal estat de coses. Ascendir un escaló en la nostra consciència. Anar fent camí per a deixar a un costat els tabús i les irracionalitats, i obrir totes les possibilitats del diàleg, de l’exposició dels nostres punts de vista, de la decisió del nostre present i futur. No som súbdits d’una democràcia, som o hauríem de ser membres d’un sistema democràtic autoregulador. Per això, hauríem de proporcionar una alternativa a l’espectacle polític, entre altres accions comprometre’ns a exigir en totes les manifestacions públiques en què participem a descartar el pecat per a qualsevol dels nostres pensaments, per a qualsevol de les nostres argumentacions i propostes, entre les quals hi ha per descomptat el dret d’autodeterminació.

Un pensament sobirà

2007-01-18T09:27:00.000Z

Em perdonareu per les meues insistències, però no veig més eixida que insistir per tal de trencar la barrera de les inèrcies i, cal dir-ho, del temor provincià a dir-ne una més alta que l’altra. Propose un pensament sobirà. Això vol dir un pensament que tinga la força suficient per a no haver d’acceptar només allò que es pensa i ens arriba ja “comercialitzat”, un pensament que ha de ser resultat i instrument de les nostres circumstàncies perquè no n’hi ha de cap altra classe, un pensament sobirà, li dic jo. Tal pensament hauria de començar per no rebutjar el pensament dels més pròxims –si són pròxims, no poden ser vàlids, creu el provincià–, ni témer que siga agosarat, fins i tot provocador, amb apostes novedoses que trenquen la pedra sòlida del pensament “oficial”, únic amb dues versions del mateix producte que corresponen al reduccionisme simplista de la discrepància partidista espanyola, omnipresent i omnipotent.
I el pensament sobirà podria molt bé començar per ficar la mà en el poal d’aigua bruta de la farsa de la democràcia actual –sí, sí, tot i que no ho hagen fet encara els grans popes o funcionaris del pensament d’Alemanya, França, Anglaterra o... Estats Units. Els polítics defenen els seus interessos corporativistes, i ja els va bé mantindre’s en el seu lloc privilegiat. Mai voldrien, és clar, repensar la política. Això s’ha de fer des de fora del gremi polític. Repensar i denunciar l’acumulació de ressorts de poder per part dels partits polítics amb la justificació al·lucinant d’unes votacions cada quatre anys, sense les mínimes condicions formatives dels candidats a votants. L’estafa que signifiquen eixes votacions s’afegeix a la urgència funcional de redistribuir el poder, no traspassant-lo d’un partit o facció a l’altre, sinó fent que siguen uns altres agents que se’n facen càrrec.
Ha passat l’hora de les militàncies que han consolidat un sistema polític tremendament insatisfactori. Per contra, propose un pensament sobirà, lliure de lligams mesquins, lliure també del vertigen si no de l’espant que pot provocar pensar. Pensar, però, també pot ser un acte creatiu i, per descomptat, alliberador de situacions enquistades i molt contràries a allò que se sol anomenar “els interessos generals”, que al cap i a la fi no són sinó la suma dels interessos particulars, el de cadsacuna de les persones que conformem una societat.

La plaga del bipartidisme

2007-01-16T09:32:00.000Z

“Si sóc tan favorable a la creació i impuls de plataformes cíviques i blogs cibernètics, a banda de les pàgines que permeten la participació dels lectors i altres formes d’expressió i interacció ciutadana, és per l’alternativa real que es va construint a la dinàmica estricta de partits polítics a l’hora de configurar la societat que desitgem”, diu Jordi Cabré, director d’Elsingulardigital.cat, diari digital. D’acord amb Cabré (per cert, això de Països Catalans equival a Catalunya, d'on només es parla en el diari?). Fa temps que no pare d’insistir en el gran relleu de la xarxa cibernètica, que constitueix tota una alternativa a la informació concebuda fins avui i, com insinua Cabré, una escletxa per on traure el cap i respirar aire net dins d’aquest bassal del bipartit espanyol, que ahir mateix va donar l’últim dels seus espectacles, amb el directe de boxa parlamentària entre Zapatero i Rajoy.

Resultava patètic ahir comprovar que el bipartit espanyol aprofita fins i tot la violència i les vides humanes per a no perdre la iniciativa i les seues “raons” a favor dels uns o dels altres, sempre que mantinguen absolutament controlat el monopoli del poder. Monopoli del poder que no és sol polític, mediàtic, judicial, sinó en certa mesura econòmic i en altra certa mesura cobejós de tot allò que es bellugue en el “coto nacional”. Heus ací el nostre problema, el problema dels qui no pertanyem a l’àrea immensa d’influència del bipartit espanyol. Per una banda, ens mantenen depenents del seu discurs, no ens permeten introduir-hi la més mínima iniciativa, tot i que sovint no té res a veure amb el discurs que ens interessaria a nosaltres. En segon lloc, el bipartit espanyol és una versió actualitzada de “las dos Españas”, un perill públic de primer ordre, per a la convivència i per a l’estabilitat d’un sistema on alguns voldríem avançar i no enquistar-nos. Finalment, la necessitat d’imposar l’escenificació de ser un aparell polític insubstituible ens reporta una adminitració política en què s’hi malbaraten la més gran part de les energies i en què els resultats són ben minsos, obsolets i gens convenients per als interessos dels qui no participem del banquet del poder bipartidista, les dues cares de la mateixa moneda.

Hem d’intentar el contrapoder, l’altra manera de concebre una societat. La sensació d’asfíxia i de paràlisi a què quasi ens ha acostumat el bipartit espanyol és una necessitat bàsica per a la seua supervivència, però representa una autèntica desgràcia per a la nostra vida col·lectiva i individual. Ara disposem d’un instrument extraordinari, la xarxa internàutica, l’ànima de la qual és el policentrisme, l’extensió múltiple i indefinida de la capacitat de decisió. Només cal que ens afanyem a instaurar un cert ordre i expansió màxima que, sense impedir sinó impulsar la llibertat congènita, puga convertir-se en un factor d’influència social de primera magnitud. No hem de perdre temps: “ells” tampoc el perdran.

El fracàs de l'administració espanyola

2007-01-07T18:30:00.000Z

En l'última aportació del blog de Rafa Castelló em sobta una frase: "Les dades més recents disponibles són les del Padró a l’1 de gener de 2006, o siga fa un any". Em sobta que en l'era tecnològica digital que vivim, anem endarrerits un any sancer pel que fa a unes dades que podrien oferir-se a l'interessat al dia. Però és evident que no estem més que davant d'una anècdota que ens pot dur a reflexionar sobre l'administració espanyola en general, inclòs el refillol de l'autonòmica, feta a imatge i semblança de la de Madrid i Castella. No cal dir que tots hem patit i patim la ineficàcia i lentitud extremes d'eixa administració. Ben mirat, un dels grans fracassos de l'Estat espanyol és el model tan lamentable de la seua administració. Fracàs històric, si atenem els sarcasmes de l'escriptor i articulista Mariano José de Larra, un madrileny de principis de segle XIX. I potser eixe fracàs és degut en part a l'intent d'uniformització d'unes terres i unes gents diferents. Potser també podríem intuir que la voluntat de mantindre una capital enmig de l'estepa castellana requeria fer molts favors, molt de clientelisme, encara que fóra a base de persones que no sapieren fer l'o amb un canut. Haurien de ser els historiadors i d'altres professionals de les ciències socials els qui estudiaren la qüestió. Ara bé, hi ha un fet clar: tampoc l'exportació al nostre país de l'administració espanyola ens convé als valencians. Mentre a l'hora d'obtindre unes dades que seria elemental dispondre-les al dia anem endarrerits un any, hauríem d'exigir i/o aconseguir la llibertat d'organitzar-nos la nostra pròpia administració, tot i que ja sabem que les llibertats com a poble autònom i capaç de governar-se segons els seus criteris i habilitats ens les van prendre enguany farà tres-cents anys, i no amb mètodes pacífics precisament.

Sacerdots de la política

2007-01-05T10:44:00.000Z

Una de les vies propagandístiques per les quals el bipartidisme espanyol ens entrampa i ens fa creure que els burros volen és la de la sacralització de certs conceptes o instruments polítics. Per exemple, la Constitució famosa. En el moment més previsible i també en el més imprevisible, algú t’assenyala la Constitució tot esperitat, com si et mostrara la creu davant de la temptació del dimoni. Però, senyores i senyors, les constitucions, els estatuts autonòmics, les lleis en general, són pactes polítics, el resultat convingut entre parts, que en qualsevol moment es poden transformar o suprimir. No vinguen vostès a vendre-nos-els com si foren el Nostre Senyor, i si tenen vocació sacerdotal (per què em vénen ara al cap els sacerdots d'Egipte?), no s’ho pensen, abracen la fe que vulguen i exercesquen-la. Ara bé, deixen-nos tranquils. I sobretot no armen el soroll mediàtic que solen armar amb l’evangelització fóra de context: l’únic que aconsegueixen és el rebuig més ferm per part de molts que volem que donen al Cèsar i a Déu el que correspon a cadascú, i no ens vinguen a marejar més.

Tot i que m’hauria estimat molt més que desritualitzaren el matrimoni i regularen estrictament allò que permet la llibertat de convivència entre dues persones, és a dir que la cerimònia matrimonial fóra el que és o hauria de ser, un assumpte que pertany a l’esfera del privat, on no haurien d’intervindre per a res els poders públics, és positiva la regularització legal dels matrimonis homosexuals, dins de la política intervencionista de la gran majoria dels estats. Però, ¿no ho seria també l’autodeterminació política? Per què el bipartit espanyol l’ha convertida en un tabú tribal? Tan fort és el seu sentiment nacional? ¿No saben que tenint com tenen la immensa majoria dels mitjans de comunicació en el seu poder, resulta prou inversemblant que un referèndum d’autodeterminació no el guanye l’Estat? Ni tan sols s’atreveixen, no a regular-la, sinó a mencionar-la i contemplar-la com un recurs remot. La llibertat de decidir amb qui volem conviure, doncs, està en mans dels sacerdots de la política, que la mantenen tancada amb pany i clau: eixa és la seua democràcia.

Una dictadura "democràtica"

2007-01-03T09:17:00.000Z

Més que enfadar-me, em revolte cada dia més contra un estat de coses que va contra els meus interessos individuals i col·lectius. Encara diré més: em sent que visc en una dictadura “democràtica”, un sistema polític que em veta la llibertat, llibertats bàsiques com a persona i com a col·lectivitat. Se m’entrebanca (amb sorolls mediàtics i la impossibilitat d’accedir als mitjans de comunicació públics i privats) el fet d’exercir les meues creences, allò que deuria pertànyer a l’esfera privada, que no afecta a tercers i, per tant, no requereix regulació pública, com el sentiment de pertinença i tot el que això comporta. Se m’impedeix proclamar i defendre qüestions tan elementals com que autodeterminar-se políticament, així com divorciar-se, és cosa de dos, però també pot ser cosa d’un només (més encara si hi ha maltractaments pel mig). Per histerismes nacionalistes del bipartit espanyol (la por de perdre o compartir la seua pàtria) no paren de destruir per tots els mitjans imaginables una llengua, humil però pròpia, que significa una part essencial de la meua persona i societat, i que mereix la llibertat de viure com qualsevol altra. En qualsevol cas, se’m retallen llibertats col·lectives i personals, que resulten imprescindibles com l’aire que respirem.

Em revolte cada dia més perquè “ells” s’han apoderat per complet del discurs públic, en duen la iniciativa sempre i copen tots els mitjans de comunicació amb eixe objectiu. Acoten el llenguatge segons els seus interessos, dictaminen les seues línies mestres i les seues línies prohibides, marquen cadascuna de les regles del joc lingüístic.

Em revolte cada dia més contra la passivitat d’aquells que en teoria diuen no combregar amb l’estat de coses actual i no fan sinó seguir el joc, instal·lats en el costum de la subsidiaritat sistemàtica (també la inèrcia deuria fer semblar “natural” l’esclavitud). Obliden que la capacitat de percepció i cognició és sempre relativa, però no la de decisió, que depén exclusivament del nivell de poder políticomediàticoeconòmic amb què es compta. A pesar del papa de Roma, la Veritat no constitueix cap apriorisme, sinó que cadascú en disposa d’una o n’assumeix la de l’altre. No cal recórrer a cap citació de Nietzsche per a entendre que només per un acte de voluntat, que comença per una anàlisi pròpia i potent de la realitat, podem fer passes en la direcció d’alliberar-nos de la dictadura “democràtica” en què desgraciadament vivim. I no les estem fent: això és el que més em revolta.

El nostre genocidi

2007-01-01T10:54:00.000Z

El cada vegada més consolidat bipartidisme espanyol comporta la consolidació de la farsa del sistema democràtic actual i la del genocidi de la nostra identitat com a valencians. En un molt primer lloc, el genocidi afecta la llengua pròpia, que el bipartit es va encarregar de pràcticament clandestinitzar-la, tapar-li la boca com més fort millor i reduir-la a una “peculiaritat” regional, com els cors i danses franquistes. Per descomptat que el bipartit es nega i negarà sempre al fet que la llengua dels valencians entre en el Congrés dels Diputats espanyols. Els partits anomenats “nacionalistes”, molt tèbiament nacionalistes diria jo, sobretot en comparació amb el nacionalisme autèntic, aquell que s’estimaria més una pila de morts que perdre un pam del seu suposat territori nacional, en té prou que la llengua pròpia siga la comparsa de la castellana allà on històricament es demostra que la llengua pròpia era la llengua pròpia. Tot cal dir-ho: el genocidi ja no és cruent, només els cal continuar el procés actual per a l’extinció de la identitat pròpia. El verí de l’autoodi, de l’automenyspreu, de l’autodesvalorització s’ha sabut injectar en la mateixa ciutadania valenciana. El problema és que eixe procés no afecta només un instrument lingüístic ni la persistència d’una identitat, sinó a cada individu que hi pertany, amb la qual cosa som considerats i acabem considerant-nos de segon ordre, les nostres vides estan abocades a una reducció considerable d’oportunitats vitals. Però els partits tèbiament nacionalistes es conformen amb les molles del gran pastís políticomediàticoeconòmic, i, com sembla “natural”, legitimen la farsa del sistema democràtic actual.

En la seua formulació binària, la més estrictament essencial, el bipartit espanyol avança en la seua “marxa triomfal”, convençut que a la curta o a la llarga consumarà el seu genocidi de les identitats no castellanes i a voltes tímidament no espanyoles. S’entén la seua tasca i la seua confiança en el futur més o menys immediat. Ja no s’entén tant, si la debilitat extrema no la volem contemplar com a excusa, que la resta dels partits minoritaris, alguns dels quals tèbiament nacionalistes, se sumen a la cursa imparable del bipartit. Perquè no dic que no puga ser important que un del bipartit apuge la botella de gas un cèntim i l’altre l’apuge dos cèntims, o que la dialèctica o parauleria d’un sone més afinada que la de l’altre, segons en quines ocasions, però ens interessa molt més, ens hi juguem molt més que el bipartit siga el braç executor del nostre genocidi, que no per no ser ja cruent, deixa de ser menys destructor.

D’acord que cal sempre emprar la prudència en qüestions polítiques. Amb tot, ¿per què hem de donar el nostre vist-i-plau de manera alegre a un sistema democràtic de farsa, com és l’actual, que tendeix a ser-ho cada vegada més? ¿Com podem callar davant d’una pretesa democràcia que no és cap altra cosa que un sistema de propaganda monopolitzat pel bipartit espanyol? ¿Ni tan sols protestarem públicament que no hi ha confrontació d’idees ni programes, ni un intent de racionalització general del món de la política? ¿Deixarem tan tranquil·lament que la democràcia quede reduïda a votar cada quatre anys al bipartit omnipotent, després d’una campanya massiva de propaganda que tan sovint resulta un insult a la intel·ligència de les persones que tenen dos dits de front? ¿Continuarem creient que per a votar no cal uns mínims coneixements o aprenentatges, de la mateixa manera que per a circular per la carretera n’hi ha d’imprescindibles? ¿O potser se’ns oblida que els nazis van guanyar democràticament el poder d’encetar la II Guerra Mundial i el procés industrial d’extermini dels jueus?

Totes aquestes preguntes poden fer rodar el cap, sobretot perquè s’hi qüestiona “el sistema”, tot i que d’una manera matisada, progressiva i crítica. I més que el fet de qüestionar el sistema, de bracet del qual anem cap a l’abisme com a valencians, i això sí que és fonamental, ens fa rodar el cap que el dubte sobre el sistema provinga de nosaltres, els provincians, els insignificants d’esperit que hem d’esperar que algun sociòleg o intel·lectual nord-americà vinga a moblar-nos el cap d’idees, per més bèsties que siguen. Tristament, la conclusió és clara: sense la descolonització dels nostres cervells, sense uns grams de grandesa d’esperit, mai no ens lliurarem de continuar la costera avall del nostre genocidi, encara que ens el venguen com un mal menor.

Darrere de la bomba d'ETA

2006-12-31T09:23:00.000Z

Què hi ha darrere de la bomba d'ETA a Barajas? No sé si darrere o davant, hi ha un soroll mediàtic descomunal i arrasador de qualsevol altre discurs que no siga el de la dialèctica espanyola. Uns deuen haver respirat a fons: per fi!, s'hauran dit, pensàvem que no ho trèiem. Els altres s'afanyen a desfer el camí, ja que resulta molt difícil penjar-se una medalla, sobretot si els companys de viatge els l'envegen i procuraran, per tant, que no l'obtinguen. I, ben mirat, ni als uns ni als altres els convé que els nacionalismes perifèrics foren un niu de pau. El nacionalisme espanyol es va imposar amb una bona dosi de sang, però això no cal ni mencionar-ho. Millor dit, ni tan sols s'ha de mencionar el concepte del nacionalisme espanyol, perquè això s'imposa cada dia, i tan contents. I ningú obri la boca. Perquè als desgraciats nacionalistes perifèrics, aquells que estan sotmesos al genocidi diari de la seua identitat, els fan por les bombes i, molt més encara, la sang innocent. Callen i atorguen a la iniciativa espanyola, al soroll descomunal i aniquilador fins i tot de qualsevol matís: tots quadrats a dir que estem contra la violència, la violència etarra, per descomptat, faltaria més! I, per altra part, el nostre nacionalisme és tan tebi que no permetríem, de fet no permetem ni una sola mort per a recuperar la nostra terra, ens faria fàstic obtindre cap dels nostres drets perduts amb sang innocent. Altres, però, han tingut i tenen el dret de fer el que calga per un pam del que creuen el seu territori nacional. Sempre hi ha hagut una diferència abismal entre la sang vessada pels assassins i la sang vessada pels patriotes. Hi ha pàtries que mereixen tanta sang vessada i glorificada com calga. D'altres no es poden permetre ni un referèndum d'autodeterminació, encara que se sàpia que el perdrien com a pàtria. Perquè a vegades el colonialisme no cal exercir-lo amb les armes, sinó amb la iniciativa incontestable i silenciadora del soroll mediàtic, més potent que qualsevol bomba.

2006-12-03T11:07:00.000Z

¿De quin nacionalisme m'acusen (perquè ser nacionalista sembla una acusació, tot i que el sentit de pertinença col·lectiu i nacional és universal) si jo no permetria ni un sol assassinat a canvi de no perdre un pam del meu suposat territori nacional? ¿Com és que no tindria cap inconvenient fins i tot que ens llevaren tantes comarques del sud valencià com volgueren, incloent-hi la formació de l'"Alicantón", amb procés d'autodeterminació o sense, per tal d'evitar una sola mort? Si per a mi una vida, qualsevol vida, està molt per damunt de la conservació de qualsevol territori "nacional", ¿per què volen acusar-me de nacionalista? Reconec que em sent d'un territori, el valencià, i tinc com a pàtria la meua llengua. Però em resulta indigerible que alguns s'estimen més un tros de territori "nacional" que una sèrie de vides humanes. Inclús que s'estimen més l'assassinat de tantes persones com calga que perdre unes eleccions. O que quan intenten parar el crim no siga res més que per a vendre-ho a la societat i guanyar vots, no per a salvar vides humanes. I és que passa que hi ha una tergiversació del concepte "nacionalista". Hi ha els qui podríem acceptar que ens digueren nacionalistes sempre que el nostre sentiment de pertinença no provocara o disculpara cap violència contra qualsevol persona i hi ha els qui són nacionalistes coste les vides humanes que coste, i que a pesar del seu nacionalisme exacerbat i podríem dir que criminal, intenten amagar que són uns nacionalistes de cap a peus i en el pìtjor sentit del terme. El llenguatge i el sistema de poder psicològicomediàtic són així de perversos.

I els escriptors?

2006-11-29T16:02:00.000Z

En el punt 14 del pacte de bones intencions entre EU i BLOC, adquereixen un "Compromís amb la cultura, els creadors i distribuïdors de música, cinema, arts plàstiques, tot garantint la seua independència i finançament públic per a la promoció de grups i artistes emergents. Reorientació de la ràdio i televisió públiques del País Valencià perquè siguen íntegrament en valencià, transparents, democràtiques i espai de promoció de la nostra cultura". I els escriptors què? Se'm pot titlar de susceptible, perquè "cultura" comprén també el ram dels lletraferits. De totes maneres, aprofite l'ocasió per a dir quatre coses sobre la tasca i el relleu dels escriptors en el context de la cultura valenciana. En primer lloc, els escriptors estan en la primera trinxera defensiva de la nostra llengua. La llengua és el seu instrument de treball exclusiu. I ells són l'ànima (si més no l'escrita) de la l'imaginari col·lectiu. Ningú com l'escriptor valencià està compromés amb el país. Conseqüentment, l'escriptor valencià és qui més rep les influències negatives de la societat valenciana i, es especial, dels seus polítics. La suplantació per l'escriptor castellà és sistemàtica, tant pel que fa a la consideració i promoció dels seus llibres, com per totes aquelles pràctiques laborals a què els escriptors en general es veuen abocats a exercir. A més a més, l'escriptor valencià està condemnat a l'ostracisme, al silenciament metòdic per part dels mitjans de comunicació de masses. Per tant, pregaria als polítics que no són còmplices de la maniobra d'anar liquidant el sector lletraferit en la llengua pròpia del país que fins i tot en els nivells més formals no els oblidaren mai.

La utopia real

2006-10-16T07:52:00.000Z

El virus universal del provincianisme és letal per als individus i les col·lectivitats. Suposa l’assumpció de la subalternitat dins la jerarquia territorial. Com que la realitat immediata no és tota la realitat, però des de la nostra vivència particular n’és la més gran part, quedem plenament contaminats per la subalternitat en tots els aspectes vitals. Per descomptat que la legitimització d’eixa epidèmia viral s’assenta en la inèrcia històrica: no debades, a pesar del nostre esperit crític i la nostra voluntat de canvi, continuem vivint dins dels tics i tòpics d’èpoques aparentment ben allunyades, dels quals no sabem desempallegar-nos, si és que en som conscients, que sovint ni ho som.
Hi ha només dues maneres teòriques de sanar del virus del provincianisme: la d’intentar abandonar el terreny provincial i incorporar-se al terreny central; o fer front a la situació i procurar una subversió de la realitat. La primera eixida ben prompte resulta inviable, perquè la centralitat comporta i exigeix una subalternitat d’allò que ha estat prefixat com a tal. La segona frega si no entra de ple en la via utòpica. Eixa via utòpica s’expressa a través del nacionalisme, tot i que el terme no és gens adequat, i no tan sols perquè s’ha manipulat fins a la seua dimonització, sinó perquè s’ha amagat rere seu que la identificació nacional (siga política, cultural, social, etc.) és un fet universal (tret de casos extrems o excepcionals), cosa que és perfectament comprovable.
Dues visions de la utopia, amb la complicitat de la tecnologia, van sembrar de terror i violència el segle XX. N’hem quedat tan fastiguejats que fugim de qualsevol plantejament utòpic com del dimoni. Mentrestant, però, el sistema polític va degradant-se dia a dia, i patim la sensació cada vegada més intensa que segueix l’efecte de la bola de neu cara avall, que no permet cap control. Necessitem, doncs, recuperar una certa il·lusió pel canvi polític, allò que ben bé es podria denominar la “utopia real” (fins i tot la contradicció que impliquen els dos termes junts seria acceptable, com a mostra de la humilitat dels nous temps). Tot sent un manoll d’idees motor, la utopia real hauria d’impossibilitar cap atac a la llibertat individual o col·lectiva.
També en bona mesura a causa de la tecnologia estem cada vegada més abocats a la mundialització, tendència que potser siga l’única manera de salvar el nostre planeta, víctima de problemes tan greus com la seua autodestrucció. A més a més, obri les portes a moltes esperances individuals i col·lectives, com combatre la fam (cada quatre segons mor de fam una persona al món). És evident que les inèrcies històriques s’hi escolen, tot i que les del provincianisme van en contra de la tecnologia que està fent possible la mundialització, començant per la gran eina d’Internet i la xarxa d’intercomunicacions inexplorada a què incita. Però la utopia real hauria de remar en la direcció contrària, a favor d’un policentrisme col·lectiu i individual.
En eixe sentit, el mal anomenat i pitjor emprat nacionalisme, com a moviment alliberador col·lectiu i individual, sense oblidar la tasca d’arrelament i integració dels individus a la seua societat i territori, que ara més que mai resulta imprescindible, hauria de liderar la utopia real, el nou pensament polític que reclama el segle XXI. Sense els complexos d’inferioritat a què s’ha habituat històricament, amb el convenciment ple de ser capaç de repensar el món i no haver d’esperar que altres ho facen per ell, amb el desig i l’empenta adequats per a subvertir la realitat, aquest moviment alliberador hauria d’apostar per un canvi real i de fons alhora. Un canvi qualitatiu, no quantitatiu. Intentem-ho...

Antiprovincianisme

2006-10-04T11:28:00.000Z

Literatura provinciana

Ara que està a punt de celebrar-se a Gandia el I Encontres de Joves Escriptors, quan commemorem el 30 aniversari de l’Encontre d’Escriptors en Llengua Catalana al Foment gandià, trobe un moment oportú per a fer unes reflexions sobre la nostra pràctica literària i la seua relació amb el tema d’aquest blog, l’antiprovincianisme. Tot i que serien normal certes concomitàncies amb la literatura castellana –en segon lloc, amb la gallega i la basca, que al cap i a la fi hi compartim Estat–, la relació de la nostra literatura amb la castellana és d’entreguisme i assumpció del provincianisme, de tal manera que no es desitja ser traduït al castellà –qualsevol escriptor té el dret i el deure d’arribar al més gran nombre de lectors possible–, sinó “triomfar” en castellà.
Els escriptors representen papers diferents segons la societat que els envolta. Günter Grass o Oriana Fallaci són dos escriptors que en els últims temps han tingut un protagonisme remarcable, tot i que per causes diferents. Ells constitueixen una referència cabdal en el mosaic històric de la nostra època, tant a Europa com al món occidental en general, i no sabem com de benèvol hi serà el temps i en mantindrà la memòria viva. Per contra, els nostres escriptors no són una referència cabdal, sovint ni tan sols una referència de la nostra societat, en especial en la valenciana.
Deixant a banda la confusió permanent entre escriptor i intel·lectual que pateix una majoria dels nostres periodistes més o menys culturals, així com l’error d’interpel·lar a l’escriptor com si en compte d’escriure literatura, escriguera algun mena d’historieta amb rerafons de catecisme social, els nostres escriptors solen estar en la primera trinxera d’un país sense Estat i, per tant, sense una pervivència assegurada de la seua llengua, i s’hi juguen la pell com ningú, amb gran diferència. A canvi, però, no reben la consideració que s’hauria de desprendre d’aquesta situació especial. Però encara és més greu: no se’ls atorga el paper de símbols, de representants màxims de la llengua, de l’imaginari col·lectiu o literatura, i de la cultura en definitiva, sobretot als escriptors valencians.
En descàrrec del seu a vegades habitual provincianisme i fins i tot de la seua a vegades manifesta incapacitat d’apostar per una literatura de màxims en la nostra llengua, cal dir que, a banda de no reconèixer-los com a símbols essencials del pais, se’ls condemna a la miserabilitat laboral, si no a convertir el seu ofici en subsidiari d’altres treballs alternatius o complementaris. Se’ls condemna a la inexistència en els mitjans de comunicació de masses i, en els altres, al tractament des de la ignorància o precarietat de capacitats i coneixements literaris. A més a més, a grans trets, la nostra crítica literària és arbitrària, frívola i fins i tot fatxenda (curiosament, solen ser noms valencians els que se n’ixen d’eixa cistella de frustracions, arrebossades de fílies i fòbies). Per acabar-ho d’adobar, les nostres principals editorials estan entrant últimament en una mena de via de monopoli, la potència i l’economicisme del qual els permet intentar imposar una línia en què la nostra llengua quede definitivament secundaritzada, ja que pretenen prioritzar el castellà com la llengua primera de qualsevol llibre a publicar que tinga una bona expectativa de lectors.
Davant d’una situació semblant, que crec que s’ajusta a la realitat, tenen molt a debatre en el I Encontre de Joves Escriptors a Gandia. Amb tot, la qüestió o problema tan greu de les circumstàncies actuals de la nostra literatura deuria ultrapassar l’àmbit de l’Encontre, i exigiria un debat més ampli. anisme

Pensar per u mateix

2006-09-01T16:32:00.000Z

M'ha emocionat rebre tres respostes tot d'una i que Enric haja tingut el detall d'inclore'm entre els seus blogs (o blocs?) amics, cosa a la qual espere correspondre així que Rafa m'explique com s'ha de fer, com ja hem quedat. Com a escriptor que em considere en primer lloc, estic acostumat a escriure una mica en el buit, com si fóra per un imperatiu categòric, a l'espera que en un futur més o menys llunyà tinga l'oportunitat de convertir-ho en llibre imprés. En ficar-me en açò del blog o bloc, tenia un poc la mateixa idea. Amb tot, hi ha, vulgues que no, una diferència: ací existeix la possibilitat de la resposta, d'entaular un diàleg amb un o uns altres. Per tant et crea unes expectatives que són falses (sense angoixes, per descomptat), perquè normalment ningú no respon. La cosa és més greu encara. No hi ha respostes només en el món dels blog-cs, no n'hi ha tampoc en el món oral. Ho intente de totes les maneres sense cap èxit. Ho intente amb un llenguatge seriós de tant en tant. I ho intente (cada dia més) en un llenguatge humorístic, que sembla menys compromés. Res, fracàs. I encara més si empres l'humor i, a més a més, et distancies del discurs o de l'erudició acadèmica, és a dir et desvies de les coses ben sabudes. Tant fa que intentes polemitzar sobre açò o sobre allò. Estic convençut que el primer problema o problema més evident d'eixa actitud és el d'afrontar el fet d'escriure: no n'hi ha hàbit, fa perea, costa temps... Darrere d'això, però, hi ha també la falta d'interés intel·lectual, de no deixar sendes velles per novelles, d'una mena de paràlisi o por del pensament. Curiós, no? Eixa situació em remet al tema del meu blog-c, és a dir a l'antiprovincianisme, que aparenta ser la mar on em veig obligat a desembocar els meus pensaments, però que crec que és una mica la clau que pot obrir molts panys. Perquè el provincianisme és una de les conseqüències de la piramidalització o jerarquització de la societat, a què ens hem acostumat tant que ens sembla fins i tot "natural". Com que en la piràmide som puta base, sabem que no tenim res a fer en molts aspectes, entre els quals jo destacaria el de pensar el món per u mateix, per nosaltres mateixos. No cal perdre el temps: els qui el pensaran i l'expressaran són "els altres". Potser eixe fenomen està tan arrelat, té una profunditat històrica tan intensa, que pot ser absolutament utòpic canviar-hi res. Aleshores, però, quin sentit té el nacionalisme perifèric? Si no és un moviment d'alliberament col·lectiu i personal, una possibilitat de tindre les mateixes oportunitats que qualsevol altre, en qualsevol aspecte (i jo remarque el de poder pensar per u mateix), què és? Defendre "las esencias patrias"? El tema, si el desenvolupem, obri perills vertiginosos, tant que esdevenen un fre molt important a tirar-hi avant. Ens estimem més continuar conservant els principis de tota la vida, els tòpics de tota la vida, la tranquil·litat de tota la vida. I, com diu o insinua Rafa, hauríem d'anar al fons de tot, encara que quan tornàrem a la superfície estiguérem plens de merda: almenys sabríem a què atendre'ns.

Abelard Saragossà

2006-08-14T14:36:00.000Z

Permet-me, amic Abelard, que situe la teua amable intervenció en la primera línia del blog, per tal que siga més accessible al possible lector.

Amic Ignasi,
El teu escrit sobre la relació entre el valencià i la societat valenciana m’ha recordat unes paraules d’un amic comú, Víctor Labrado. Es troben en aquell llibre (tan interessant –i que ha transcendit tan poc–) en què entrevista un polític que seríem estúpids si el deixàrem perdre, Pere Mayor. Descriu una de les conviccions de què partíem als vint-i-tants anys: teníem el poble darrere, que callava per la repressió de la dictadura franquista; però només calien quatre valents (nosaltres) per a que la societat s’alçara contra «les forces d’ocupació». I bé, tinc la convicció que la realitat és molt més la que tu has descrit en l’escrit del teu blog «Quin és el problema de la llengua?» que no aquella actitud infantil. Ara bé, ¿què es deriva d’això? La meua opinió és que les deduccions que hem de traure sobre la teua descripció de la societat valenciana estan en la teua editorial del número 2 de la revista Viajeros: fer propostes sobre la societat valenciana que, ultra ser atractives per als pocs milers de persones que estem en organitzacions polítiques valencianistes, també ho siguen per als altres valencians: com a mínim per a un bon sector dels altres valencians. Naturalment, això no ho aconseguirem amb actituds infantils (com ara manies essencialistes, o brofegades contra Espanya, les quals probablement només aconseguixen una cosa: augmentar la nostra marginació). Contràriament, hem de saber parlar sobre parcel•les de la realitat valenciana que, a més de ser positives en elles mateixes, siguen atractives per a alguna part significativa de la societat valenciana. En definitiva, només tenim una possibilitat: convéncer, incidir en la consciència dels valencians.Actuant així, ¿triomfarem? Per a mi, eixa pregunta no és pertinent. Diria que la qüestió decisiva és viure a gust. I només puc viure a gust fent coses que, a més d’agradar-me, pense que són útils per a la societat en què visc. Perquè la persona i la societat són realitats inseparables. Comptat i debatut, la meua impressió és que tu i jo coincidim en allò que és realment important: en l’actuació. Potser discrepem en una característica que deu ser instintiva. Jo tendixc a ser optimista i confiat. Com ara, estic convençut que els valencians no ens hem assimilat al centralisme de Madrid i que continuem sent una societat més estructurada del que ens pensem. També sé, Ignasi, que això de l’optimisme instintiu comporta efectes negatius: potser més dels que jo em pense. Però, més enllà de les característiques del geni de cada persona, el que importa és la pràctica: les accions, el que fem i diem en públic. És cert que no serà gens fàcil fer quallar el valencianisme, i no només per dificultats externes (de la nostra societat). Trobe que el valencianisme que tu i jo vàrem mamar (que anomenàvem sistemàticament «nacionalisme») té deficiències serioses, que es poden sintetitzar en dos paraules (que apunten a una sola realitat): per darrere d’un hipotètic «racionalisme», hi ha massa infantilisme i massa dogmatisme. De fet, segur que n’hi ha més d’u (i més de quatre) que ens deuen qualificar com a «revisionistes traïdors». I bé, per a quallar en la nostra societat no és que les dos característiques dites siguen poc positives, sinó que són incompatibles, perquè amb infantilisme i dogmatisme probablement generem en la societat valenciana el contrari del que volem aconseguir. Al capdavall, ¿no apunten a eixe resultat els treballs de sociologia d’un altre amic comú nostre, Rafa Castelló?Espere, Ignasi, que elabores molts més escrits com el que he esmentat adés. Al capdavall, les societats acaben sent com les pensen els moviments socials. Si pensem que la societat valenciana és un conjunt de barbaritats negatives, acabarem vivint en un entorn social bàrbarament negatiu (i, com a persones, patirem molt). En canvi, si som capaços de descriure una societat valenciana que alhora que siga positiva i desitjable també siga possible, acabarem vivint en un entorn social positiu: com a persones, viurem satisfets; i, socialment, estic convençut que anirem avant. Em jugue una paella. Un abraç,
Abelard Saragossà

Hi ha algú ací dins?

2006-08-07T15:23:00.000Z

A voltes em demane: però, ¿hi haurà algú ací dins o, dit d'una altra forma, a l'altra vora de la meua pantalla? Llegirà algú açò que estic escrivint? O, simplement, ¿no hi ha temps per a llegir coses com les que jo escric o no hi ha energia per a escriure i entrar en diàleg? Que quines coses escric? Massa extravagants, massa lluny del que se sol pensar cada dia? No serà això, que no volem sentir més reflexions que les que es refereixen a la vida quotidiana, reflexions purament instrumentals? Perquè no trobe el silenci només en la meua pantalla, trobe sovint la incomprensió més absoluta en l'oralitat, en moltes converses que no pretenen arribar a cap coneixement gràcies a l'esforç conjunt, sinó que tan sols són tòpics rebregats mil voltes o lluites de poder. Sé que de vegades desbarre, que puc sense adonar-me'n fregar totes les heterodòxies, fins i tot perdre'm en el discurs, per descomptat gens acadèmic o antiacadèmic. De fet ací escric a raig, una mica com si fóra la meua participació en una conversa. Però tenim dret al banquet de posar-ho tot en dubte, no? No hem d'esperar a ningú, ningú ens ha de donar cap mena de permís, és el nostre banquet, és l'altra cara de la realitat, la cara del desig que podem disfrutar tant com volguem. ¿No heu pensat que fa molt de temps que no sentim dir la paraula utopia, ni l'alegria d'entrevore alguna cosa que puga canviar de veritat, a fons, i per a bé, evidentment? És normal, n'hem quedat ben escaldats després de totes les bestieses ideològiques i utòpiques del segle XX. Amb tot, podem dir la nostra enmig del món de grisors i pors que ens ha tocat viure a començaments del segle XX. Podem, en l'altra cara de la realitat la qual hem d'assumir intervenint-hi, posar potes cap amunt tots els conceptes sagrats. Exercir el desig en el pensament, permetre'ns la llibertat de pensament més il·limitat, no farà mal a ningú i sí que ens podrà compensar de la migradesa de la realitat. I qui sap si pel camí joiós d'un pensament sense límits, arribarem a trobar el fil que ens podria conduir a una altra realitat. Qui sap si un bon dia comprendrem de sobte que l'antiprovincianisme en el sentit d'una realitat policèntrica sistemàtica, la limitació (ara sí!) de la concentració dels poders, de tots els poders, era la utopia que buscàvem.

Blindar la "nostra" llengua

2006-07-28T15:30:00.000Z

Com a minoria lingüística i cultural, els valencians que tenim la voluntat de continuar sent-ho hem de fer una anàlisi rigorosa de la nostra situació i de les nostres possibilitats de futur, i hem de prendre mesures dràstiques i ràpides per tal de no fer tard a crear les condicions de supervivència, cultiu i transmissió plausible de la “nostra” llengua.
Tota una tesi doctoral, llegida en les últimes setmanes, ve a avalar que la política lingüística del PSOE i del PP ha sigut si fa no fa la mateixa. Aquesta política ha consistit en una mascarada on s’ha continuat estrangulant la llengua de manera progressiva i dissimulada, en definitiva amb un refinament de la tàctica que s’ha dut a terme al llarg de segles.
A més de continuar en l’esforç –tan inútil– d’intentar despolititzar la “nostra” llengua, traure-la de les mans dels farsants, hem de considerar molt seriosament per què hem de legitimar un sistema polític que a banda de reduir-nos al provincianisme més frustrant –a través del bipartidisme ranci de PP-PSOE, la centralitat enfront de les perifèries o ferri nacionalisme espanyol, etc.– o com a conseqüència d’això, esdevé un atac permanent contra la “nostra” llengua.
Depositàrem una fe desesperada en una Llei d’Ús que ha oferit l’oportunitat als “nostres” fills de poder estudiar des de primària fins a la universitat en valencià, tot i que amb deficiències diverses. A part d’això, des del punt de vista social o de la majoria poblacional, la Llei d’Ús, Canal 9 i no sé si em deixe cap recurs lingüístic potencialment remarcable, no han servit per a res. Millor dit no han interromput gens ni mica la visió popular de rebuig cap a la “nostra” llengua, que la lliga sempre al món rural, per contraposició als models desitjats del món urbà. A més a més, aquests instruments teòrics de normalització lingüística no han fet realitat ni de bon tros el bilingüisme que els polítics ens prometeren i han impossibilitat dificultar la llibertat lingüística i l’autoestima dels valencianoparlants.
Davant d’aquestes circumstàncies, la minoria que som, si no volem esdevindre minoria extingida, torne a repetir la mateixa idea: hem d’emprar totes les armes al nostre abast per a defensar-nos. En primer lloc, ens hem de fer forts en aconseguir, no l’expansió dels defensors del valencià, sinó el respecte social cap a la “nostra” llengua i l’autoestima de la nostra gent, tenint ben clar que la llengua és de qui la treballa. Alhora hem de buscar mecanismes que facen possible la pervivència de la “nostra” llengua en un territori immediat hostil cap a ella i en un món globalitzat que tendeix a fer imperar la llei de la selva també pel que fa als pocs milers de llengües que existeixen a hores d’ara al nostre planeta.
Tant el respecte social –i la nostra autoestima– com assegurar la pervivència del valencià en igualtat de condicions que les altres llengües, passa per desenvolupar el concepte de la sistemàtica traducció simultània, que ja he tractat en aquest blog i que em fa la impressió que està costant massa d’assimilar, pel que he observat. Només garantint una comunicació plena amb la nostra llengua, fonamentarem el seu respecte i la seua continuïtat temporal.

Quin és el problema de la llengua?

2006-07-26T15:39:00.000Z

He estat fins ara bàsicament d’acord amb el posicionament respecte de la llengua que Abelard Saragossà, amb tant de rigor, exposa en “Reivindicació del valencià. Una aportació”, entre altres textos. La relectura del text, però, m’ha fet trontollar en les conviccions que compartim, que són fruit d’haver viscut en gran mesura en el mateix context políticosocial i potser d’haver tingut una trajectòria intel·lectual molt semblant pel que fa al país i a la llengua.
Devem estar d’acord que, en les dècades dels setanta i huitanta, vam errar el problema: per tal de preservar la llengua, vam creure que l'única eixida era crear un unitarisme lingüístic o, més ben dit, una assimilació completa del valencià al català oriental (inclosa la denominació), que ara suposem que és el motiu pel qual vam obtindre un rebuig popular que caldria esmenar, a fi que acostant la llengua a la llengua del poble, el poble s’acabe acostant a la llengua.
Comence a sospitar que tornem a errar el problema. El problema de debò em sembla que és el rebuig profund, inconscient, covat al llarg de segles contra la nostra llengua, pels mateixos valencians. Per a la gran majoria de la població valenciana, el valencià és un destorb, un fàstic, un problema que el voldrien solucionar en vint-i-quatre hores, és a dir despertar-se demà i comprovar que havia desaparegut del mapa de les llengües. Preguntem, esbrinem, descobrim el fons del pensament dels valencians i ens adonarem que el rebuig ha guanyat sobradament la partida. Heus ací el problema, l’autèntic problema de la llengua dels valencians, la nostra llengua. Un problema que, en les circumstàncies actuals, no té solució possible. Tot el que es pot fer per tal que els valencians no odien la que va ser la o una de les seues llengües i l'adopten com una de les seues llengües actuals, és inútil. Millor dit, no deixarà de ser un seguit de bones voluntats, intents fallits, avanços anecdòtics... I sobretot la sensació per a alguns d'una mena de cataclisme decadent.
Considerant-la “nostra”, volem dir que és la històricament pròpia dels valencians –ben mirat, el castellà també ho seria, de pròpia–, tot i que en realitat se’n desprén un altre sentit més cenyit a la realitat: és la “nostra”, la d’uns grapats de persones (potser fins i tot d’uns milers) que som conscients que es tracta d’una de les herències culturals de més relleu dels valencians antiprovincians, que ens hi hem implicat i aplicat de tal manera que hem arribat a dominar-la en un alt grau, alguns n’hem escrit les nostres obres, i l’hem transmesa als nostres fills. A hores d’ara tampoc ens queda cap possibilitat de fer marxa arrere, hem d’assumir que el destí de la “nostra” llengua és el nostre destí. La seua mort lenta és la nostra pròpia mort. Per això tenim el deure personal i col·lectiu en nom dels “nostres” de defendre’ns a ultrança. Heus ací el problema que inescamotejablement ens haurem de plantejar.
Primer que tot haurem d’acceptar l’anàlisi i fer bugada d’anteriors plantejaments. Sé que s’hi poden adduir molts dubtes, moltes matisacions, fins i tot una esmena a la totalitat, sobretot perquè presentada tan esquemàticament i sobtadament resulta molt difícil d’acceptar, requereix una reflexió minuciosa. Ho entenc, cal deixar temps. Mentrestant, aniré treballant en quines actituds i actuacions ens caldrien per a defendre’ns de la inèrcia que va arrasant la nostra llengua i amb ella una part essencial de nosaltres.

Antiprovincianisme

2006-07-26T15:34:00.000Z

Antiprovincianisme

2006-07-08T16:37:00.000Z

Antiprovincianisme

El dia que va vindre el Papa

2006-07-08T15:22:00.000Z

No cal fer miracles ni haver receptat medicines per a provocar de l'aparent no-res un efecte desmesurat en algú. La vinguda del Papa a València ha convocat tantes reaccions dins meu que serà difícil que m'oblide d'"El dia que va vindre el Papa" (no sé si el material faria millor per a una novel·la o per a un relat).
En primer lloc, m'ha embalat el pensament, sense necessitat de cap estimulant. I els registres habituals de percepció de la realitat, sempre més o menys endormiscats i cenyits als costums reflexius de la meua edat quasi respectable, han esclafit. Tot d'una és com si haguera recuperat un registre de joventut, d'aquells tan simplistes que a voltes s'acosten a la realitat d'una manera extravagant, a pèl podríem dir: què ès tot açò del Papa?, he exclamat. ¿Com és possible que hagen muntat un sarau tan descomunal al voltant de la seua vinguda? ¿Com balafien els milions en un simple viatge i un actes, quan milers de criatures innocents, a qui ells denominen "germans" per a més inri, estan morint-se de fam, de misèria, de les necessitats més bàsiques? És indescriptible com la condició humana és capaç de predicar una cosa i fer exactament la contrària. No crec que cap jove que sàpia pensar mínimament pel seu compte puga creure en cap pilar real d'eixa institució tan rància i inútil com l'Església Catòlica. Rància, inútil i, encara pitjor, perjudicial per a una majoria que no hi té res a vore ni en vol saber-se'n res. Perquè, a sant de què vénen uns i altres a dir-nos què hem de fer, com el Papa i la seua cort? Per què no han de deixar-nos tranquils i ficar-se a casa seua, de tal manera que cadascú faça de la seua vida privada el que li vinga en gana i crega convenient, sempre que no perjudique a l'altre? La visió de les coses, les tries personals, els sentiments (inclòs el suposadament nacional) pertanyen a l'esfera de les coses privades.
Ja superembalat he maleït una vegada més tota la xarxa de poders que ens amarguen la vida, eixa sensació d'engabiament que no ens deixa ser lliures, respirar amb tota la força, començant pel pes dels poders polítics (l'absurda bota de la doble facció política damunt dels nostres caps), l'estructura burocràtica estrenyent-nos la nostra vida quotidiana i la nostra butxaca, el menyspreu públic cap a la nostra llengua, cultura i, en definitiva, cap a les nostres persones (el Papa ha aterrat a l'Espanya més autèntica, la del rei i la del castellà, la de la "unidad"+ "pluralidad"), la inaccessibilitat als mitjanas de comunicació en mans exclusivament seues... la xarxa del provincianisme, de la subordinació sistemàtica als interessos d'Espanya o del món, és igual. I la nostra resposta (també la de la joventut) és la desídia, el deixar-nos fer, seguir dins d'un ramat que si no anem alerta precipitaran a l'abisme el dia que no ens ho pensarem.
Els fats han fet que l'arribada del Papa vinguera acompanyada de 42 morts en el metro de València. A mi també se'm quedarà gravat en la memòria el dia que va vindre el Papa a València, no tan sols pels morts, sinó també per haver-me fet expressar la sensació de viure engabiat que em produeix el fet de ser valencià, si bé reconec que molt pitjor és la condició de totes les criatures que hauran mort mentres escrivia açò.

Antiprovincianisme

2006-07-08T15:20:00.000Z

Antiprovincianisme

Baraka

2006-07-03T17:01:00.000Z

I ara què? Són les 18.58 i en l'últim informatiu radiofònic donaven 34 morts en l'accident del metro de València. Els responsables polítics del PP valencià no barallaven cap causa de l'accident. I ara què? ¿Haurem d'esperar a demà per tal que els opinadors de Madrid, des de la mateixa capital o des de la premsa de "provincias", li traguen suc a la notícia? Supose que uns diran que la culpa la té el govern del PSOE i els altres l'oposició del PP. Potser també se'n facen altres lectures de la notícia, un poc menys infantils. En qualsevol cas, s'ho miraran molt, perquè esdeveniments com el de hui a València poden fer un cabàs de vots segons bufe el vent. Però haurem d'esperar a demà. ¿O ens arriscarem a dir-ne la nostra, tot i que serà de categoria provinciana? En fi...
Els bruixots de la tribu, els elegits dels déus o els sants més miraculosos sempre han dut el regal de la sort allà on han anat. Allò que a no molt més de mil quilòmetres de València, en terres marroquines, en diuen "baraka". Si més no això conten les llegendes, les fantasies populars, el desig de fets favorables. La realitat deu ser una altra. O almenys no sempre la festa de la benedicció acompanya els éssers privilegiats. Nosaltres, però, no creiem en allò que s'escapa d'una mínima racionalitat. A València hem tingut la desgràcia d'un accident de metro en la primera setmana de juliol del 2006, i punt. No llançarem a cap foguera qui vulga creure altres coses: no és el nostre tarannà, ni ara ni mai. En tot cas, negarem que siga una qüestió de falta de baraka fets com que cada minut muiga un xiquet al món per culpa de la fam o per falta d'assistència; o negarem que siga falta de baraka els milions de sidosos que s'escampen sobretot pels territoris més pobres del planeta; o negarem... Sí, negarem que si fets d'eixe calibre passen al món, mentre la resta ho permetem d'una manera o altra, resulta impossible fonamentar cap moral creïble. Negarem amb raons, encara que altres utilitzen les creences per a decidir sobre el món, inclús quan no tenen al seu favor gens de baraka.

Una guerra perduda

2006-07-03T07:45:00.000Z

El nacionalisme perifèric (més encara l’anomenat valencià) és una guerra perduda. Perquè és una guerra mal plantejada i, per tant, està condemnada a un destí indefectiblement desastrós. En el sentit més estricte, el nacionalisme és el moviment polític o la ideologia que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seua nació. ¿A quina unitat, a quina independència, a quina nació podem referir-nos els valencians? En tot cas, caldrà acceptar que, en compte d’una nació valenciana, estem davant de les restes del naufragi d’una realitat col·lectiva del passat, i davant del desig frustrat de la majoria del nostre poble de pertànyer a una realitat col·lectiva històrica i actual, l’espanyola. Eixa majoria, a més a més, s’esforça conscientment però sobretot inconscientment (els col·lectius humans també en tenen, d’inconscient) per aconseguir el seu desig amb la deformació de la realitat, propugnant cantonalismes, defugint pertànyer a una regió amb cara i ulls, llançant-se al buit del secessionisme lingüístic, etc.
Els nacionalistes són “ells”. “Ells” són els qui estan obsessionats per la unitat i la independència de la seua nació. Nosaltres només volem no sentir-nos tan subjugats a la seua nació, que per a sentir-la unida i independent ha d’arrasar amb tot allò que no siga la seua “essència” nacional. Heus ací la qüestió: només alguns intel·lectuals lúcids, algun polític escadusserament i alguns mitjans de comunicació de tant en tant hi fan referència. No som nacionalistes, en tot cas supervivents d’un nacionalisme ferri, el d’Espanya. Les nostres característiques col·lectives han patit un deteriorament considerable. El nostre instint de pertinença ha sigut sotmès a l’etnocidi. Però no hi hem renunciat, no des de la nació que no tenim –la tenen “ells”–, sinó des de la resistència a l’agressió nacionalista espanyola que va contra la nostra consciència de ser i voler continuar sent valencians, sense fronteres, sense exèrcits, si cal, sense banderes ni himnes.
Però ens hem quedat enganxats al parany de la confusió: hem agafat com a bandera allò que són els altres, nacionalistes, i “ells” han demonitzat l’apel·latiu i, a més a més, hi han projectat les bestieses caricaturesques del seu deliri nacionalista, que hui en dia comença a ser més que patètic, ridícul. Heus ací la qüestió. Caldria repensar-la. Caldria no entestar-se a continuar una guerra perduda. Caldria començar a introduir en el discurs polític un dret irrenunciable, el de no condemnar-nos al provincianisme, és a dir a no tindre les mateixes oportunitats individuals i col·lectives que altres membres de l’Estat. I començar a criticar i desprestigiar el concepte de nació, tan ranci, en un món que ha començat la carrera cap a la mundialització.

La interiorització del provincianisme

2006-05-06T08:09:00.000Z

Les expectatives intel·lectuals davant de qualsevol discurs que no siga la reiteració maldestra i insípida d’altres discursos, em fa la impressió que es frustren sistemàticament entre nosaltres, o bé per la manca de respostes, o bé a causa de respostes sense nervi o, fins i tot, que no n’han copsat el plantejament. És clar, no descartarem la possibilitat que el discurs suposadament innovador i dissident amb l’statu quo ideològic, no ho siga en realitat, i més aviat siga un foc d’encenalls, malgirbat i confusionari. Tampoc descartarem una altra possibilitat: que l’estancament de les xarxes burocràtiques i les mentalitats burocràtiques que se’n deriven, amaren també qualsevol mena de pensament i el desactiven de qualsevol iniciativa que poguera atemptar contra les inèrcies de tal sistema. Ara bé, permeteu-me que contemple una altra alternativa a l’escassetat de respostes intel·lectuals en la nostra societat davant de qualsevol discurs no habitual, perquè, a més a més, ve a coincidir, tot i que en sentit contrari, amb el títol del present blog. El provincianisme seria, doncs, el responsable de l’atonia davant de qualsevol pensament amb pretensions de ser estímul tonificant d’anàlisi políticosocial. Perquè el provincianisme és fruit del provincialisme –la distinció i subordinació d’unes perifèries a un centre–, però la seua letalitat prové de la interiorització d’aquest esquema jeràrquic. Aleshores, la desconfiança sobre el propi discurs és plena, ja que s’assumeix la incapacitat per a elaborar-lo, sempre que no siga una versió “regional” o perifèrica del central. Això motiva també la manca d’autoexigència intel·lectual, que, a la vegada, justifica la desqualificació de qualsevol intent de discurs perifèric: el peix que es mossega la cua, per tant. Contra aquesta realitat ben instal·lada en la nostra quotidianitat, no valen bravates ni teoritzacions que signifiquen un triple salt en el buit. Mentre no ens desempalleguem de la interiorització provinciana –de totes i cadascuna de les interioritzacions provincianes–, mentre no recobrem l’autoconfiança en la capacitat d’anàlisi del nostre pensament, tot intent d’antiprovincianisme i deslliurament de la nostra subordinació serà debades i un ús en va de les paraules. Ens cal una mena de teràpia entre psicològica i intel·lectual, que ens acabe proporcionant la capacitat de pensar per nosaltres mateixos.

Internet i saber escriure

2006-04-30T14:34:00.000Z

La tecnologia, dins de la seua ànima neutral en certa mesura, ens ha oferit un regal extraordinari: Internet, la biblioteca o banc de dades pràcticament infinit de la nostra època, i alhora una via de comunicació universal pràcticament instantània. Amb tot, encara no s’ha convertit en un instrument quotidià de tothom al nostre país, com sí que ho és el mòbil, per exemple, si bé no cal ser un endeví per a pensar que no tardarà gens a ser-ho, potser només caldrà esperar un parell d’anys o tres. Per tant, ara és un bon moment per a posicionar-se respecte a Internet i així acabar posant la tecnologia de la nostra part, dels que hem interioritzat de manera potser inconscient la condició de provincians i hem provincianitzat fins i tot molts aspectes de la nostra llengua (per descomptat que es tracta d’un plural, d’un nosaltres ambigu, indefinit, amb pretensions de incloure-hi un sentit unitari i corresponsable del poble valencià).
Per altra banda, paradoxalment, aquesta nova tecnologia de la comunicació ha revaloritzat el paper de la paraula davant del procés de la seua substitució per la imatge. Ara, de nou, saber escriure o simplement redactar, saber expressar-se per mitjà de les paraules, hi compta. Ara, però, el problema és si sabrem escriure, si sabrem traslladar el nostre discurs mental a paraules escrites, sense ensopegar amb cap embut interior que impedesca la fluïdesa del discurs, sense esforços desmesurats i sempre contraproduents de cara als resultats finals. Perquè escriure, dominar l’arma del pensament-escriptura no és gens fàcil i requereix tot un aprenentatge.
¿Estem preparats per a escriure, per a intervindre en qualsevol debat que ens afecte com a valencians? En el cas que superem la “por” personal a l’escriptura, ¿aconseguirem també superar la nostra condició o situació de provincians, és a dir d’emmirallats per tot allò que ens ve de fora? ¿Podrem salvar la barrera dels esquemes mentals dels altres que van en contra de la nostra existència com a valencians, no amagant-los, per descomptat, sinó perquè tindrem la claredat i la força de rebatre’ls i substituir-los pel nostre propi pensament? ¿Tindrem la capacitat de no quedar-nos passius i restringits a la nostra “temàtica”, i intervindre de manera creativa en tot allò que puguem?
En qualsevol cas, caldrà posar-se a la feina. Caldrà, en primer lloc, posar-se a escriure. Dialogar i no bramar, insultar o intentar destruir l’altre: tot i que s’ha de comptar amb la necessària expansió de l’ego i fins i tot amb la dosi de poder i lluita de poder que es manifesta en tot discurs, hauríem d’intentar desenvolupar un pensament acumulatiu, un pensament que anara sumant encerts del raonament dels uns i dels altres sobre assumptes que ens afecten –i molt– a tots els qui ens sentim implicats en el rumb de la societat valenciana i que ens pesa com una llosa el provincianisme mutilador, si bé no sempre evident, ni de bon tros. Això almenys és el que jo intente fer en el present blog.

La globalització lingüística

2006-04-29T17:36:00.001Z

Com a bones formigues, anem en fila cap a la globalització lingüística, donant per descomptat que ens espera la uniformització total i, per tant, la destrucció d’un bon munt de llengües del planeta, entre les quals la nostra, és clar. Seguint una rera l’altra, donem per descomptat també que l’anglès ha de ser la llengua universal i, després, en tot cas, es conservaran les llengües més implantades, ja com a secundàries. El pensament o la percepció formiga és així.
Bé, benvolgudes companyes formigues. Per més que ens capfiquem a estudiar i aprendre anglès, sempre durem un desavantatge crucial en relació als que tenen eixa llengua com a materna (i oblidarem de moment que una llengua és un cos viu, dinàmic, que continuament canvia, la qual cosa dificultarà el nostre aprenentatge). Nosaltres, companyes, donem per assentat que l'anglès s'imposa i ens afanyarem per tal d'aprendre'l i que els nostres fills, així estiguen desmamats, comencen la llarga lluita per aprendre un idioma. Ja sabem que serà per a la immensa majoria de nosaltres una llengua purament instrumental, per poder circular pel món, no en traurem cap altre profit ni satisfacció, com podria ser llegir els escriptors anglesos en la seua llengua, això costaria encara més, hauríem de passar-nos més milers i milers d'hores d'estudi. En qualsevol cas, mai dominarem l'anglès tant com la nostra llengua materna, és a dir sempre estarem venuts als que l'anglès és la seua llengua materna.
Però sabem, ho tenim marcat en el nostre cervell, que vivim a les vores de l'Imperi, del mundial i del diguem-ne casolà. Hem acceptat amb paciència i segles per davant la nostra condició de provincians, de subalterns definitius. El quasi genètic esperit de formiga no ens permet alçar el cap i abandonar la fatalitat de la fila on només podem arreplegar les molles del banquet. Amb la santa resignació provinciana, no hem discutit mai que ho teníem tot en contra, per tant, fins i tot la tecnologia era una arma que legitimava la nostra humiliació gregària.
La tecnologia, però, s’ha capgirat, la seua ànima neutral ha brollat de sobte i ha esdevingut una arma de doble fil. Amb tot, no ens n’hem adonat, tan capficats a descobrir el nostre destí arran de terra. La globalització pot arrasar la majoria de les llengües del planeta o, alimentada per la necessitat d’interconnexió que ella mateixa crea, permetre i promocionar la llengua materna de cadascú. Com? Per mitjà del desenvolupament tecnològic del concepte de traducció, especialment de la traducció simultània i a la carta. De la traducció prehistòrica dels acompanyants dels mandataris que vèiem en els informatius, vam passar a l’antiguitat de les conferències o reunions amb auriculars que oferien diverses versions idiomàtiques d’un mateix discurs. Ara ens cal fer un pas de gegant i aterrar en la contemporaneïtat. Una traducció simultània ben articulada gràcies als refinaments de les tecnologies actuals és possible, no tan sols des del punt de vista d'una imaginació racional, sinó des d'un sentit comú elemental. Qualsevol discurs és reconvertible a la mesura lingüística de qualsevol en el mateix moment de la seua emissió, de la mateixa manera que el nostre discurs ho podria també ser per a tot aquell que hi estiguera interessat. Amb aquest pas transcendental, a banda de guanyar en matisació, temps i esforços, aconseguiríem igualar la nostra llengua (i qualsevol altra llengua) a l'anglès o a qualsevol altra llengua que les circumstàncies imposaren, i podríem prescindir del concepte resistencialista i condemnat en tot cas a la conservació residual del nostre idioma. Només cal que canviem de rumb i que ens posem a la feina amb el concepte del desenvolupament tecnològic aplicat a la universalització de la traducció instàntia. I no siguem tan formigues que ho creguem una utopia. Si més no, apostem per plantejar-nos aquesta via. Així també podríem trencar files i anar amb el cap ben alt.

La globalització lingüística

2006-04-29T17:36:00.000Z