diumenge, d’abril 30, 2006

Internet i saber escriure


La tecnologia, dins de la seua ànima neutral en certa mesura, ens ha oferit un regal extraordinari: Internet, la biblioteca o banc de dades pràcticament infinit de la nostra època, i alhora una via de comunicació universal pràcticament instantània. Amb tot, encara no s’ha convertit en un instrument quotidià de tothom al nostre país, com sí que ho és el mòbil, per exemple, si bé no cal ser un endeví per a pensar que no tardarà gens a ser-ho, potser només caldrà esperar un parell d’anys o tres. Per tant, ara és un bon moment per a posicionar-se respecte a Internet i així acabar posant la tecnologia de la nostra part, dels que hem interioritzat de manera potser inconscient la condició de provincians i hem provincianitzat fins i tot molts aspectes de la nostra llengua (per descomptat que es tracta d’un plural, d’un nosaltres ambigu, indefinit, amb pretensions de incloure-hi un sentit unitari i corresponsable del poble valencià).
Per altra banda, paradoxalment, aquesta nova tecnologia de la comunicació ha revaloritzat el paper de la paraula davant del procés de la seua substitució per la imatge. Ara, de nou, saber escriure o simplement redactar, saber expressar-se per mitjà de les paraules, hi compta. Ara, però, el problema és si sabrem escriure, si sabrem traslladar el nostre discurs mental a paraules escrites, sense ensopegar amb cap embut interior que impedesca la fluïdesa del discurs, sense esforços desmesurats i sempre contraproduents de cara als resultats finals. Perquè escriure, dominar l’arma del pensament-escriptura no és gens fàcil i requereix tot un aprenentatge.
¿Estem preparats per a escriure, per a intervindre en qualsevol debat que ens afecte com a valencians? En el cas que superem la “por” personal a l’escriptura, ¿aconseguirem també superar la nostra condició o situació de provincians, és a dir d’emmirallats per tot allò que ens ve de fora? ¿Podrem salvar la barrera dels esquemes mentals dels altres que van en contra de la nostra existència com a valencians, no amagant-los, per descomptat, sinó perquè tindrem la claredat i la força de rebatre’ls i substituir-los pel nostre propi pensament? ¿Tindrem la capacitat de no quedar-nos passius i restringits a la nostra “temàtica”, i intervindre de manera creativa en tot allò que puguem?
En qualsevol cas, caldrà posar-se a la feina. Caldrà, en primer lloc, posar-se a escriure. Dialogar i no bramar, insultar o intentar destruir l’altre: tot i que s’ha de comptar amb la necessària expansió de l’ego i fins i tot amb la dosi de poder i lluita de poder que es manifesta en tot discurs, hauríem d’intentar desenvolupar un pensament acumulatiu, un pensament que anara sumant encerts del raonament dels uns i dels altres sobre assumptes que ens afecten –i molt– a tots els qui ens sentim implicats en el rumb de la societat valenciana i que ens pesa com una llosa el provincianisme mutilador, si bé no sempre evident, ni de bon tros. Això almenys és el que jo intente fer en el present blog.

2 Comentaris:

Anonymous Felip Pastor diu...

Si que és cert que les noves tecnologies (no tan noves, per cert) de la informació han obert un debat sobre les potencialitats de la participació política. Els defensors d’aquestes noves eines de comunicació i d’intercanvi de propostes i idees, asseguren una particpació molt important, però els detractors que els hi ha i molts, remarquen el fet que Internet banalitza els processos participatius i sobretot que discrimina els més desafavorits, que no tenen accés a la xarxa. Ací prodríem remarcar el nombre d’usuaris de la xarxa d’Internet al P.V. i l’ambit temàtic d’quests usuaris i de segur que ens sorprendríem, negativament, evidentment. Però és ben cert que en aquesll països on no existeix llibertat d’opinió, Internet ofereix als crítics i dissidents un espai per difondre les seues idees. Aleshores la pregunta és elemental: la nostra situació de “provincians” és tan precària que necessitem utilitzar aquestes noves eines de comunicació per difondre les nostres idees, o simplement són el complement necessari que fa que tingam una major sensació d’estar acompanyats i que som més dels que ens pensem.

I una pregunta que realment em preocupa: les humanitats i la societat del coneixement representen dos models de saber diferents ? A mi em sembla que en la societat del coneixement cada vegada més ens deixem seduir pel saber pràctic i cada vegada més la nostra tradicció i els nostres clàssics se’ls hi col·loca en un pedestal i se’ls enterra en un museu. Però aquest seria un altre tema : quina serà la cultura del futur?
Altra qüestió seria esbrinar si no és prèvia una bona lectura (no llegir funcionalment relliscant sobre les paraules sense entrar-hi) a un saber escriure de forma intelegible i raonada.

Felip

5:34 p. m., de maig 01, 2006  
Blogger Emili Selfa diu...

Ignasi:
Els esperits antiprovincians estem d’enhorabona. Un poal de reflexió enmig d’una mar (el poble valencià) satisfeta de la seua espanyolitat (provincianisme) sempre és encoratjadora. La tasca és feixuga, bé que ho sabem, però la corfa també l’hem cuita.
Fas dues reflexions respecte a les potencialitats, a aprofitar, d’internet i als nous valors de l’escriptura. Trobe prou encertat el símil de les formigues i l’ús que n’hem de fer de les noves tecnologies, ara, veig amb preocupació creixent, com a les noves generacions de joves existeix la contradicció entre molta informació (desinformació) i comunicació, i unes enormes dificultats per a l’expressió. És d’efectes imprevisibles la reducció dràstica del vocabulari i de l’expresivitat oral i escrita dels estudiants actuals. Només cal escoltar una conversa (pública) pel mòbil o veure una comunicació pel Messenger, per tal de valorar l’estat de la situació.
Respecte a l’internet, és cert que estem assistint a un creixement exponencial d’un instrument real i eficaç de comunicació, però així i tot és encara molt selectiu. És cert que circulen molts missatges i que a la xarxa hi ha per a perdrers un milió de milions de vegades, però encara és poca la gent que escriu o s’esforça per raonar. A la gent li ho donen tot escudellat i l’esforç ha desaparegut del modus vivendi. I un problema afegit: la llengua. En castellà s’escriu bé o mal, però desacomplexat. En valencià existeix la càrrega de la correcció lingüística (d’una llengua, materna, però no “generalitzada” i que molts hem après a escriure majors), exagerada en molts casos per nosaltres mateix, que no facilita el llançament de les persones. Allò cert és que els nous instruments informàtics i la xarxa ofereixen unes noves i inabastables possibilitats i que no hi ha que desaprofitar-les, encara que molta gent es mantinga al marge.

Emili Selfa

9:56 p. m., de maig 02, 2006  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home