La interiorització del provincianisme

Les expectatives intel·lectuals davant de qualsevol discurs que no siga la reiteració maldestra i insípida d’altres discursos, em fa la impressió que es frustren sistemàticament entre nosaltres, o bé per la manca de respostes, o bé a causa de respostes sense nervi o, fins i tot, que no n’han copsat el plantejament. És clar, no descartarem la possibilitat que el discurs suposadament innovador i dissident amb l’statu quo ideològic, no ho siga en realitat, i més aviat siga un foc d’encenalls, malgirbat i confusionari. Tampoc descartarem una altra possibilitat: que l’estancament de les xarxes burocràtiques i les mentalitats burocràtiques que se’n deriven, amaren també qualsevol mena de pensament i el desactiven de qualsevol iniciativa que poguera atemptar contra les inèrcies de tal sistema. Ara bé, permeteu-me que contemple una altra alternativa a l’escassetat de respostes intel·lectuals en la nostra societat davant de qualsevol discurs no habitual, perquè, a més a més, ve a coincidir, tot i que en sentit contrari, amb el títol del present blog. El provincianisme seria, doncs, el responsable de l’atonia davant de qualsevol pensament amb pretensions de ser estímul tonificant d’anàlisi políticosocial. Perquè el provincianisme és fruit del provincialisme –la distinció i subordinació d’unes perifèries a un centre–, però la seua letalitat prové de la interiorització d’aquest esquema jeràrquic. Aleshores, la desconfiança sobre el propi discurs és plena, ja que s’assumeix la incapacitat per a elaborar-lo, sempre que no siga una versió “regional” o perifèrica del central. Això motiva també la manca d’autoexigència intel·lectual, que, a la vegada, justifica la desqualificació de qualsevol intent de discurs perifèric: el peix que es mossega la cua, per tant. Contra aquesta realitat ben instal·lada en la nostra quotidianitat, no valen bravates ni teoritzacions que signifiquen un triple salt en el buit. Mentre no ens desempalleguem de la interiorització provinciana –de totes i cadascuna de les interioritzacions provincianes–, mentre no recobrem l’autoconfiança en la capacitat d’anàlisi del nostre pensament, tot intent d’antiprovincianisme i deslliurament de la nostra subordinació serà debades i un ús en va de les paraules. Ens cal una mena de teràpia entre psicològica i intel·lectual, que ens acabe proporcionant la capacitat de pensar per nosaltres mateixos.