Una guerra perduda

El nacionalisme perifèric (més encara l’anomenat valencià) és una guerra perduda. Perquè és una guerra mal plantejada i, per tant, està condemnada a un destí indefectiblement desastrós. En el sentit més estricte, el nacionalisme és el moviment polític o la ideologia que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seua nació. ¿A quina unitat, a quina independència, a quina nació podem referir-nos els valencians? En tot cas, caldrà acceptar que, en compte d’una nació valenciana, estem davant de les restes del naufragi d’una realitat col·lectiva del passat, i davant del desig frustrat de la majoria del nostre poble de pertànyer a una realitat col·lectiva històrica i actual, l’espanyola. Eixa majoria, a més a més, s’esforça conscientment però sobretot inconscientment (els col·lectius humans també en tenen, d’inconscient) per aconseguir el seu desig amb la deformació de la realitat, propugnant cantonalismes, defugint pertànyer a una regió amb cara i ulls, llançant-se al buit del secessionisme lingüístic, etc.
Els nacionalistes són “ells”. “Ells” són els qui estan obsessionats per la unitat i la independència de la seua nació. Nosaltres només volem no sentir-nos tan subjugats a la seua nació, que per a sentir-la unida i independent ha d’arrasar amb tot allò que no siga la seua “essència” nacional. Heus ací la qüestió: només alguns intel·lectuals lúcids, algun polític escadusserament i alguns mitjans de comunicació de tant en tant hi fan referència. No som nacionalistes, en tot cas supervivents d’un nacionalisme ferri, el d’Espanya. Les nostres característiques col·lectives han patit un deteriorament considerable. El nostre instint de pertinença ha sigut sotmès a l’etnocidi. Però no hi hem renunciat, no des de la nació que no tenim –la tenen “ells”–, sinó des de la resistència a l’agressió nacionalista espanyola que va contra la nostra consciència de ser i voler continuar sent valencians, sense fronteres, sense exèrcits, si cal, sense banderes ni himnes.
Però ens hem quedat enganxats al parany de la confusió: hem agafat com a bandera allò que són els altres, nacionalistes, i “ells” han demonitzat l’apel·latiu i, a més a més, hi han projectat les bestieses caricaturesques del seu deliri nacionalista, que hui en dia comença a ser més que patètic, ridícul. Heus ací la qüestió. Caldria repensar-la. Caldria no entestar-se a continuar una guerra perduda. Caldria començar a introduir en el discurs polític un dret irrenunciable, el de no condemnar-nos al provincianisme, és a dir a no tindre les mateixes oportunitats individuals i col·lectives que altres membres de l’Estat. I començar a criticar i desprestigiar el concepte de nació, tan ranci, en un món que ha començat la carrera cap a la mundialització.