dilluns, de juliol 03, 2006

Una guerra perduda

El nacionalisme perifèric (més encara l’anomenat valencià) és una guerra perduda. Perquè és una guerra mal plantejada i, per tant, està condemnada a un destí indefectiblement desastrós. En el sentit més estricte, el nacionalisme és el moviment polític o la ideologia que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seua nació. ¿A quina unitat, a quina independència, a quina nació podem referir-nos els valencians? En tot cas, caldrà acceptar que, en compte d’una nació valenciana, estem davant de les restes del naufragi d’una realitat col·lectiva del passat, i davant del desig frustrat de la majoria del nostre poble de pertànyer a una realitat col·lectiva històrica i actual, l’espanyola. Eixa majoria, a més a més, s’esforça conscientment però sobretot inconscientment (els col·lectius humans també en tenen, d’inconscient) per aconseguir el seu desig amb la deformació de la realitat, propugnant cantonalismes, defugint pertànyer a una regió amb cara i ulls, llançant-se al buit del secessionisme lingüístic, etc.
Els nacionalistes són “ells”. “Ells” són els qui estan obsessionats per la unitat i la independència de la seua nació. Nosaltres només volem no sentir-nos tan subjugats a la seua nació, que per a sentir-la unida i independent ha d’arrasar amb tot allò que no siga la seua “essència” nacional. Heus ací la qüestió: només alguns intel·lectuals lúcids, algun polític escadusserament i alguns mitjans de comunicació de tant en tant hi fan referència. No som nacionalistes, en tot cas supervivents d’un nacionalisme ferri, el d’Espanya. Les nostres característiques col·lectives han patit un deteriorament considerable. El nostre instint de pertinença ha sigut sotmès a l’etnocidi. Però no hi hem renunciat, no des de la nació que no tenim –la tenen “ells”–, sinó des de la resistència a l’agressió nacionalista espanyola que va contra la nostra consciència de ser i voler continuar sent valencians, sense fronteres, sense exèrcits, si cal, sense banderes ni himnes.
Però ens hem quedat enganxats al parany de la confusió: hem agafat com a bandera allò que són els altres, nacionalistes, i “ells” han demonitzat l’apel·latiu i, a més a més, hi han projectat les bestieses caricaturesques del seu deliri nacionalista, que hui en dia comença a ser més que patètic, ridícul. Heus ací la qüestió. Caldria repensar-la. Caldria no entestar-se a continuar una guerra perduda. Caldria començar a introduir en el discurs polític un dret irrenunciable, el de no condemnar-nos al provincianisme, és a dir a no tindre les mateixes oportunitats individuals i col·lectives que altres membres de l’Estat. I començar a criticar i desprestigiar el concepte de nació, tan ranci, en un món que ha començat la carrera cap a la mundialització.

2 Comentaris:

Blogger Rafael Castelló diu...

Ignasi, s'han acabat les vacances, però veig que alguns heu pres el testimoni, durant el temps que he estat absent de l'espai BLOG.
Estic d'acord amb el que dius. Estic d'acord amb què 'ells' són nacionalistes. D'una mena de nacionalisme del segle XIX, d'aquell que vol fer coincidir les fronteres dels estats amb les de la pròpia nació. Un nacionalisme que està ja fóra de temps. Potser una altra mena de nacionalisme, més acorde amb els temps que corren, no es mereix el nom de 'nacionalisme', i aleshores tu tens tota la raó. Però, potser, hi ha d'altres maneres d'entendre la construcció d'una identitat col·lectiva etnoterritorial (és a dir, cultural i política, nacional) que no force l'homogeneització, negació, de la diversitat interna. Potser, dic.
En qualsevol cas, estic d'acord que l'estratègia no potser la mateixa que 'ells' empren, per què aleshores tenim totes les de perdre, ja que no tenim 'estat'.

9:05 p. m., d’agost 30, 2006  
Blogger Vent d Cabylia diu...

Malgrat les teues pors, crec que els nacionalismes lligats a consciències identitàries de territoris petis, com és el cas del catalanisme a Catalunya, contribueixen a millorar la qualitat de les democràcies, el progrés econòmic, la diversitat cultural, i, fins i tot, la realització personal i la cohesió social. Però per a aconseguir-ho s'ha de tindre un projecte nacionalista comú en determinats elements a les dretes i a les esquerres. Al País Valencià no tenim projecte nacionalista ja que el que hi ha no és comu a tots els espectres polítics. Per una banda, hauríem de presentar un projecte atractiu als grups conservadors i, per altra, continuar amb la nostra tasca dinamitzadora i de progrés.

8:58 p. m., d’octubre 02, 2006  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home