El dia que va vindre el Papa
No cal fer miracles ni haver receptat medicines per a provocar de l'aparent no-res un efecte desmesurat en algú. La vinguda del Papa a València ha convocat tantes reaccions dins meu que serà difícil que m'oblide d'"El dia que va vindre el Papa" (no sé si el material faria millor per a una novel·la o per a un relat).
En primer lloc, m'ha embalat el pensament, sense necessitat de cap estimulant. I els registres habituals de percepció de la realitat, sempre més o menys endormiscats i cenyits als costums reflexius de la meua edat quasi respectable, han esclafit. Tot d'una és com si haguera recuperat un registre de joventut, d'aquells tan simplistes que a voltes s'acosten a la realitat d'una manera extravagant, a pèl podríem dir: què ès tot açò del Papa?, he exclamat. ¿Com és possible que hagen muntat un sarau tan descomunal al voltant de la seua vinguda? ¿Com balafien els milions en un simple viatge i un actes, quan milers de criatures innocents, a qui ells denominen "germans" per a més inri, estan morint-se de fam, de misèria, de les necessitats més bàsiques? És indescriptible com la condició humana és capaç de predicar una cosa i fer exactament la contrària. No crec que cap jove que sàpia pensar mínimament pel seu compte puga creure en cap pilar real d'eixa institució tan rància i inútil com l'Església Catòlica. Rància, inútil i, encara pitjor, perjudicial per a una majoria que no hi té res a vore ni en vol saber-se'n res. Perquè, a sant de què vénen uns i altres a dir-nos què hem de fer, com el Papa i la seua cort? Per què no han de deixar-nos tranquils i ficar-se a casa seua, de tal manera que cadascú faça de la seua vida privada el que li vinga en gana i crega convenient, sempre que no perjudique a l'altre? La visió de les coses, les tries personals, els sentiments (inclòs el suposadament nacional) pertanyen a l'esfera de les coses privades.
Ja superembalat he maleït una vegada més tota la xarxa de poders que ens amarguen la vida, eixa sensació d'engabiament que no ens deixa ser lliures, respirar amb tota la força, començant pel pes dels poders polítics (l'absurda bota de la doble facció política damunt dels nostres caps), l'estructura burocràtica estrenyent-nos la nostra vida quotidiana i la nostra butxaca, el menyspreu públic cap a la nostra llengua, cultura i, en definitiva, cap a les nostres persones (el Papa ha aterrat a l'Espanya més autèntica, la del rei i la del castellà, la de la "unidad"+ "pluralidad"), la inaccessibilitat als mitjanas de comunicació en mans exclusivament seues... la xarxa del provincianisme, de la subordinació sistemàtica als interessos d'Espanya o del món, és igual. I la nostra resposta (també la de la joventut) és la desídia, el deixar-nos fer, seguir dins d'un ramat que si no anem alerta precipitaran a l'abisme el dia que no ens ho pensarem.
Els fats han fet que l'arribada del Papa vinguera acompanyada de 42 morts en el metro de València. A mi també se'm quedarà gravat en la memòria el dia que va vindre el Papa a València, no tan sols pels morts, sinó també per haver-me fet expressar la sensació de viure engabiat que em produeix el fet de ser valencià, si bé reconec que molt pitjor és la condició de totes les criatures que hauran mort mentres escrivia açò.
En primer lloc, m'ha embalat el pensament, sense necessitat de cap estimulant. I els registres habituals de percepció de la realitat, sempre més o menys endormiscats i cenyits als costums reflexius de la meua edat quasi respectable, han esclafit. Tot d'una és com si haguera recuperat un registre de joventut, d'aquells tan simplistes que a voltes s'acosten a la realitat d'una manera extravagant, a pèl podríem dir: què ès tot açò del Papa?, he exclamat. ¿Com és possible que hagen muntat un sarau tan descomunal al voltant de la seua vinguda? ¿Com balafien els milions en un simple viatge i un actes, quan milers de criatures innocents, a qui ells denominen "germans" per a més inri, estan morint-se de fam, de misèria, de les necessitats més bàsiques? És indescriptible com la condició humana és capaç de predicar una cosa i fer exactament la contrària. No crec que cap jove que sàpia pensar mínimament pel seu compte puga creure en cap pilar real d'eixa institució tan rància i inútil com l'Església Catòlica. Rància, inútil i, encara pitjor, perjudicial per a una majoria que no hi té res a vore ni en vol saber-se'n res. Perquè, a sant de què vénen uns i altres a dir-nos què hem de fer, com el Papa i la seua cort? Per què no han de deixar-nos tranquils i ficar-se a casa seua, de tal manera que cadascú faça de la seua vida privada el que li vinga en gana i crega convenient, sempre que no perjudique a l'altre? La visió de les coses, les tries personals, els sentiments (inclòs el suposadament nacional) pertanyen a l'esfera de les coses privades.
Ja superembalat he maleït una vegada més tota la xarxa de poders que ens amarguen la vida, eixa sensació d'engabiament que no ens deixa ser lliures, respirar amb tota la força, començant pel pes dels poders polítics (l'absurda bota de la doble facció política damunt dels nostres caps), l'estructura burocràtica estrenyent-nos la nostra vida quotidiana i la nostra butxaca, el menyspreu públic cap a la nostra llengua, cultura i, en definitiva, cap a les nostres persones (el Papa ha aterrat a l'Espanya més autèntica, la del rei i la del castellà, la de la "unidad"+ "pluralidad"), la inaccessibilitat als mitjanas de comunicació en mans exclusivament seues... la xarxa del provincianisme, de la subordinació sistemàtica als interessos d'Espanya o del món, és igual. I la nostra resposta (també la de la joventut) és la desídia, el deixar-nos fer, seguir dins d'un ramat que si no anem alerta precipitaran a l'abisme el dia que no ens ho pensarem.
Els fats han fet que l'arribada del Papa vinguera acompanyada de 42 morts en el metro de València. A mi també se'm quedarà gravat en la memòria el dia que va vindre el Papa a València, no tan sols pels morts, sinó també per haver-me fet expressar la sensació de viure engabiat que em produeix el fet de ser valencià, si bé reconec que molt pitjor és la condició de totes les criatures que hauran mort mentres escrivia açò.
Enviat per ignasi mora a les 15:22
1 Comentaris:
Quan vaig vore les gents que corejaven el PP, perdó, Papa, amb cançons del tipus 'Què viva el PaPa!' de Manolo Escobar, no vaig poder més que riure. No m'ho podia creure.
Això em va fer pensar sobre el fenomen. ¿Com pot despertar eixe entusiasme un personatge com el PaPa? No sé, no puc entendre-ho. Puc entendre l'estusiasme per Bush o per Zapatero o, fins i tot, per Camps, que han estat triats pels ciutadans, la qual cosa significa, si més no, que hi ha un bon grapat de persones que ha treballat de valent per a què siguen presidents, i s'estusiasmen quan el veuen. Jo no soc monàrquic, però també puc entendre l'estusiasme pel rei o pel príncep. La puc entendre, tot i no haver-los triat els ciutadans. Al Rei fa temps que el coneguem, és una persona ja coneguda, i el seu fill ha crescut amb nosaltres (ell i jo som poc d'alt o baix de la mateixa edat), l'hem vist prendre la comunió, com s'ha casat el xiquet, etc. Però no puc entendre l'estusiasme per una persona que fa poc més d'un any que és PaPa, que va entrar junt a un grapat de porprats, com ell, i va sortir vestit de blanc. Eixa fe en una persona que està per tota la seua vida al front d'una institució mil·lenària és el que no puc entendre. És esta persona, però podria haver estat un altra, tan se val, l'estusiasme papista haguera estat el mateix. Això és el que no puc entendre, que la persona no importa (això és molt greu, no creus? que la persona no importe té implicacions morals molt rellevants, pense): la qüestió és que vista de blanc per què els que visten de porpra ho han decidit.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home