Quin és el problema de la llengua?

He estat fins ara bàsicament d’acord amb el posicionament respecte de la llengua que Abelard Saragossà, amb tant de rigor, exposa en “Reivindicació del valencià. Una aportació”, entre altres textos. La relectura del text, però, m’ha fet trontollar en les conviccions que compartim, que són fruit d’haver viscut en gran mesura en el mateix context políticosocial i potser d’haver tingut una trajectòria intel·lectual molt semblant pel que fa al país i a la llengua.
Devem estar d’acord que, en les dècades dels setanta i huitanta, vam errar el problema: per tal de preservar la llengua, vam creure que l'única eixida era crear un unitarisme lingüístic o, més ben dit, una assimilació completa del valencià al català oriental (inclosa la denominació), que ara suposem que és el motiu pel qual vam obtindre un rebuig popular que caldria esmenar, a fi que acostant la llengua a la llengua del poble, el poble s’acabe acostant a la llengua.
Comence a sospitar que tornem a errar el problema. El problema de debò em sembla que és el rebuig profund, inconscient, covat al llarg de segles contra la nostra llengua, pels mateixos valencians. Per a la gran majoria de la població valenciana, el valencià és un destorb, un fàstic, un problema que el voldrien solucionar en vint-i-quatre hores, és a dir despertar-se demà i comprovar que havia desaparegut del mapa de les llengües. Preguntem, esbrinem, descobrim el fons del pensament dels valencians i ens adonarem que el rebuig ha guanyat sobradament la partida. Heus ací el problema, l’autèntic problema de la llengua dels valencians, la nostra llengua. Un problema que, en les circumstàncies actuals, no té solució possible. Tot el que es pot fer per tal que els valencians no odien la que va ser la o una de les seues llengües i l'adopten com una de les seues llengües actuals, és inútil. Millor dit, no deixarà de ser un seguit de bones voluntats, intents fallits, avanços anecdòtics... I sobretot la sensació per a alguns d'una mena de cataclisme decadent.
Considerant-la “nostra”, volem dir que és la històricament pròpia dels valencians –ben mirat, el castellà també ho seria, de pròpia–, tot i que en realitat se’n desprén un altre sentit més cenyit a la realitat: és la “nostra”, la d’uns grapats de persones (potser fins i tot d’uns milers) que som conscients que es tracta d’una de les herències culturals de més relleu dels valencians antiprovincians, que ens hi hem implicat i aplicat de tal manera que hem arribat a dominar-la en un alt grau, alguns n’hem escrit les nostres obres, i l’hem transmesa als nostres fills. A hores d’ara tampoc ens queda cap possibilitat de fer marxa arrere, hem d’assumir que el destí de la “nostra” llengua és el nostre destí. La seua mort lenta és la nostra pròpia mort. Per això tenim el deure personal i col·lectiu en nom dels “nostres” de defendre’ns a ultrança. Heus ací el problema que inescamotejablement ens haurem de plantejar.
Primer que tot haurem d’acceptar l’anàlisi i fer bugada d’anteriors plantejaments. Sé que s’hi poden adduir molts dubtes, moltes matisacions, fins i tot una esmena a la totalitat, sobretot perquè presentada tan esquemàticament i sobtadament resulta molt difícil d’acceptar, requereix una reflexió minuciosa. Ho entenc, cal deixar temps. Mentrestant, aniré treballant en quines actituds i actuacions ens caldrien per a defendre’ns de la inèrcia que va arrasant la nostra llengua i amb ella una part essencial de nosaltres.