Antiprovincianisme

Literatura provinciana

Ara que està a punt de celebrar-se a Gandia el I Encontres de Joves Escriptors, quan commemorem el 30 aniversari de l’Encontre d’Escriptors en Llengua Catalana al Foment gandià, trobe un moment oportú per a fer unes reflexions sobre la nostra pràctica literària i la seua relació amb el tema d’aquest blog, l’antiprovincianisme. Tot i que serien normal certes concomitàncies amb la literatura castellana –en segon lloc, amb la gallega i la basca, que al cap i a la fi hi compartim Estat–, la relació de la nostra literatura amb la castellana és d’entreguisme i assumpció del provincianisme, de tal manera que no es desitja ser traduït al castellà –qualsevol escriptor té el dret i el deure d’arribar al més gran nombre de lectors possible–, sinó “triomfar” en castellà.
Els escriptors representen papers diferents segons la societat que els envolta. Günter Grass o Oriana Fallaci són dos escriptors que en els últims temps han tingut un protagonisme remarcable, tot i que per causes diferents. Ells constitueixen una referència cabdal en el mosaic històric de la nostra època, tant a Europa com al món occidental en general, i no sabem com de benèvol hi serà el temps i en mantindrà la memòria viva. Per contra, els nostres escriptors no són una referència cabdal, sovint ni tan sols una referència de la nostra societat, en especial en la valenciana.
Deixant a banda la confusió permanent entre escriptor i intel·lectual que pateix una majoria dels nostres periodistes més o menys culturals, així com l’error d’interpel·lar a l’escriptor com si en compte d’escriure literatura, escriguera algun mena d’historieta amb rerafons de catecisme social, els nostres escriptors solen estar en la primera trinxera d’un país sense Estat i, per tant, sense una pervivència assegurada de la seua llengua, i s’hi juguen la pell com ningú, amb gran diferència. A canvi, però, no reben la consideració que s’hauria de desprendre d’aquesta situació especial. Però encara és més greu: no se’ls atorga el paper de símbols, de representants màxims de la llengua, de l’imaginari col·lectiu o literatura, i de la cultura en definitiva, sobretot als escriptors valencians.
En descàrrec del seu a vegades habitual provincianisme i fins i tot de la seua a vegades manifesta incapacitat d’apostar per una literatura de màxims en la nostra llengua, cal dir que, a banda de no reconèixer-los com a símbols essencials del pais, se’ls condemna a la miserabilitat laboral, si no a convertir el seu ofici en subsidiari d’altres treballs alternatius o complementaris. Se’ls condemna a la inexistència en els mitjans de comunicació de masses i, en els altres, al tractament des de la ignorància o precarietat de capacitats i coneixements literaris. A més a més, a grans trets, la nostra crítica literària és arbitrària, frívola i fins i tot fatxenda (curiosament, solen ser noms valencians els que se n’ixen d’eixa cistella de frustracions, arrebossades de fílies i fòbies). Per acabar-ho d’adobar, les nostres principals editorials estan entrant últimament en una mena de via de monopoli, la potència i l’economicisme del qual els permet intentar imposar una línia en què la nostra llengua quede definitivament secundaritzada, ja que pretenen prioritzar el castellà com la llengua primera de qualsevol llibre a publicar que tinga una bona expectativa de lectors.
Davant d’una situació semblant, que crec que s’ajusta a la realitat, tenen molt a debatre en el I Encontre de Joves Escriptors a Gandia. Amb tot, la qüestió o problema tan greu de les circumstàncies actuals de la nostra literatura deuria ultrapassar l’àmbit de l’Encontre, i exigiria un debat més ampli. anisme