Hi ha algú ací dins?

A voltes em demane: però, ¿hi haurà algú ací dins o, dit d'una altra forma, a l'altra vora de la meua pantalla? Llegirà algú açò que estic escrivint? O, simplement, ¿no hi ha temps per a llegir coses com les que jo escric o no hi ha energia per a escriure i entrar en diàleg? Que quines coses escric? Massa extravagants, massa lluny del que se sol pensar cada dia? No serà això, que no volem sentir més reflexions que les que es refereixen a la vida quotidiana, reflexions purament instrumentals? Perquè no trobe el silenci només en la meua pantalla, trobe sovint la incomprensió més absoluta en l'oralitat, en moltes converses que no pretenen arribar a cap coneixement gràcies a l'esforç conjunt, sinó que tan sols són tòpics rebregats mil voltes o lluites de poder. Sé que de vegades desbarre, que puc sense adonar-me'n fregar totes les heterodòxies, fins i tot perdre'm en el discurs, per descomptat gens acadèmic o antiacadèmic. De fet ací escric a raig, una mica com si fóra la meua participació en una conversa. Però tenim dret al banquet de posar-ho tot en dubte, no? No hem d'esperar a ningú, ningú ens ha de donar cap mena de permís, és el nostre banquet, és l'altra cara de la realitat, la cara del desig que podem disfrutar tant com volguem. ¿No heu pensat que fa molt de temps que no sentim dir la paraula utopia, ni l'alegria d'entrevore alguna cosa que puga canviar de veritat, a fons, i per a bé, evidentment? És normal, n'hem quedat ben escaldats després de totes les bestieses ideològiques i utòpiques del segle XX. Amb tot, podem dir la nostra enmig del món de grisors i pors que ens ha tocat viure a començaments del segle XX. Podem, en l'altra cara de la realitat la qual hem d'assumir intervenint-hi, posar potes cap amunt tots els conceptes sagrats. Exercir el desig en el pensament, permetre'ns la llibertat de pensament més il·limitat, no farà mal a ningú i sí que ens podrà compensar de la migradesa de la realitat. I qui sap si pel camí joiós d'un pensament sense límits, arribarem a trobar el fil que ens podria conduir a una altra realitat. Qui sap si un bon dia comprendrem de sobte que l'antiprovincianisme en el sentit d'una realitat policèntrica sistemàtica, la limitació (ara sí!) de la concentració dels poders, de tots els poders, era la utopia que buscàvem.