Blindar la "nostra" llengua
Com a minoria lingüística i cultural, els valencians que tenim la voluntat de continuar sent-ho hem de fer una anàlisi rigorosa de la nostra situació i de les nostres possibilitats de futur, i hem de prendre mesures dràstiques i ràpides per tal de no fer tard a crear les condicions de supervivència, cultiu i transmissió plausible de la “nostra” llengua.
Tota una tesi doctoral, llegida en les últimes setmanes, ve a avalar que la política lingüística del PSOE i del PP ha sigut si fa no fa la mateixa. Aquesta política ha consistit en una mascarada on s’ha continuat estrangulant la llengua de manera progressiva i dissimulada, en definitiva amb un refinament de la tàctica que s’ha dut a terme al llarg de segles.
A més de continuar en l’esforç –tan inútil– d’intentar despolititzar la “nostra” llengua, traure-la de les mans dels farsants, hem de considerar molt seriosament per què hem de legitimar un sistema polític que a banda de reduir-nos al provincianisme més frustrant –a través del bipartidisme ranci de PP-PSOE, la centralitat enfront de les perifèries o ferri nacionalisme espanyol, etc.– o com a conseqüència d’això, esdevé un atac permanent contra la “nostra” llengua.
Depositàrem una fe desesperada en una Llei d’Ús que ha oferit l’oportunitat als “nostres” fills de poder estudiar des de primària fins a la universitat en valencià, tot i que amb deficiències diverses. A part d’això, des del punt de vista social o de la majoria poblacional, la Llei d’Ús, Canal 9 i no sé si em deixe cap recurs lingüístic potencialment remarcable, no han servit per a res. Millor dit no han interromput gens ni mica la visió popular de rebuig cap a la “nostra” llengua, que la lliga sempre al món rural, per contraposició als models desitjats del món urbà. A més a més, aquests instruments teòrics de normalització lingüística no han fet realitat ni de bon tros el bilingüisme que els polítics ens prometeren i han impossibilitat dificultar la llibertat lingüística i l’autoestima dels valencianoparlants.
Davant d’aquestes circumstàncies, la minoria que som, si no volem esdevindre minoria extingida, torne a repetir la mateixa idea: hem d’emprar totes les armes al nostre abast per a defensar-nos. En primer lloc, ens hem de fer forts en aconseguir, no l’expansió dels defensors del valencià, sinó el respecte social cap a la “nostra” llengua i l’autoestima de la nostra gent, tenint ben clar que la llengua és de qui la treballa. Alhora hem de buscar mecanismes que facen possible la pervivència de la “nostra” llengua en un territori immediat hostil cap a ella i en un món globalitzat que tendeix a fer imperar la llei de la selva també pel que fa als pocs milers de llengües que existeixen a hores d’ara al nostre planeta.
Tant el respecte social –i la nostra autoestima– com assegurar la pervivència del valencià en igualtat de condicions que les altres llengües, passa per desenvolupar el concepte de la sistemàtica traducció simultània, que ja he tractat en aquest blog i que em fa la impressió que està costant massa d’assimilar, pel que he observat. Només garantint una comunicació plena amb la nostra llengua, fonamentarem el seu respecte i la seua continuïtat temporal.
Tota una tesi doctoral, llegida en les últimes setmanes, ve a avalar que la política lingüística del PSOE i del PP ha sigut si fa no fa la mateixa. Aquesta política ha consistit en una mascarada on s’ha continuat estrangulant la llengua de manera progressiva i dissimulada, en definitiva amb un refinament de la tàctica que s’ha dut a terme al llarg de segles.
A més de continuar en l’esforç –tan inútil– d’intentar despolititzar la “nostra” llengua, traure-la de les mans dels farsants, hem de considerar molt seriosament per què hem de legitimar un sistema polític que a banda de reduir-nos al provincianisme més frustrant –a través del bipartidisme ranci de PP-PSOE, la centralitat enfront de les perifèries o ferri nacionalisme espanyol, etc.– o com a conseqüència d’això, esdevé un atac permanent contra la “nostra” llengua.
Depositàrem una fe desesperada en una Llei d’Ús que ha oferit l’oportunitat als “nostres” fills de poder estudiar des de primària fins a la universitat en valencià, tot i que amb deficiències diverses. A part d’això, des del punt de vista social o de la majoria poblacional, la Llei d’Ús, Canal 9 i no sé si em deixe cap recurs lingüístic potencialment remarcable, no han servit per a res. Millor dit no han interromput gens ni mica la visió popular de rebuig cap a la “nostra” llengua, que la lliga sempre al món rural, per contraposició als models desitjats del món urbà. A més a més, aquests instruments teòrics de normalització lingüística no han fet realitat ni de bon tros el bilingüisme que els polítics ens prometeren i han impossibilitat dificultar la llibertat lingüística i l’autoestima dels valencianoparlants.
Davant d’aquestes circumstàncies, la minoria que som, si no volem esdevindre minoria extingida, torne a repetir la mateixa idea: hem d’emprar totes les armes al nostre abast per a defensar-nos. En primer lloc, ens hem de fer forts en aconseguir, no l’expansió dels defensors del valencià, sinó el respecte social cap a la “nostra” llengua i l’autoestima de la nostra gent, tenint ben clar que la llengua és de qui la treballa. Alhora hem de buscar mecanismes que facen possible la pervivència de la “nostra” llengua en un territori immediat hostil cap a ella i en un món globalitzat que tendeix a fer imperar la llei de la selva també pel que fa als pocs milers de llengües que existeixen a hores d’ara al nostre planeta.
Tant el respecte social –i la nostra autoestima– com assegurar la pervivència del valencià en igualtat de condicions que les altres llengües, passa per desenvolupar el concepte de la sistemàtica traducció simultània, que ja he tractat en aquest blog i que em fa la impressió que està costant massa d’assimilar, pel que he observat. Només garantint una comunicació plena amb la nostra llengua, fonamentarem el seu respecte i la seua continuïtat temporal.
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home