Abelard Saragossà

Permet-me, amic Abelard, que situe la teua amable intervenció en la primera línia del blog, per tal que siga més accessible al possible lector.

Amic Ignasi,
El teu escrit sobre la relació entre el valencià i la societat valenciana m’ha recordat unes paraules d’un amic comú, Víctor Labrado. Es troben en aquell llibre (tan interessant –i que ha transcendit tan poc–) en què entrevista un polític que seríem estúpids si el deixàrem perdre, Pere Mayor. Descriu una de les conviccions de què partíem als vint-i-tants anys: teníem el poble darrere, que callava per la repressió de la dictadura franquista; però només calien quatre valents (nosaltres) per a que la societat s’alçara contra «les forces d’ocupació». I bé, tinc la convicció que la realitat és molt més la que tu has descrit en l’escrit del teu blog «Quin és el problema de la llengua?» que no aquella actitud infantil. Ara bé, ¿què es deriva d’això? La meua opinió és que les deduccions que hem de traure sobre la teua descripció de la societat valenciana estan en la teua editorial del número 2 de la revista Viajeros: fer propostes sobre la societat valenciana que, ultra ser atractives per als pocs milers de persones que estem en organitzacions polítiques valencianistes, també ho siguen per als altres valencians: com a mínim per a un bon sector dels altres valencians. Naturalment, això no ho aconseguirem amb actituds infantils (com ara manies essencialistes, o brofegades contra Espanya, les quals probablement només aconseguixen una cosa: augmentar la nostra marginació). Contràriament, hem de saber parlar sobre parcel•les de la realitat valenciana que, a més de ser positives en elles mateixes, siguen atractives per a alguna part significativa de la societat valenciana. En definitiva, només tenim una possibilitat: convéncer, incidir en la consciència dels valencians.Actuant així, ¿triomfarem? Per a mi, eixa pregunta no és pertinent. Diria que la qüestió decisiva és viure a gust. I només puc viure a gust fent coses que, a més d’agradar-me, pense que són útils per a la societat en què visc. Perquè la persona i la societat són realitats inseparables. Comptat i debatut, la meua impressió és que tu i jo coincidim en allò que és realment important: en l’actuació. Potser discrepem en una característica que deu ser instintiva. Jo tendixc a ser optimista i confiat. Com ara, estic convençut que els valencians no ens hem assimilat al centralisme de Madrid i que continuem sent una societat més estructurada del que ens pensem. També sé, Ignasi, que això de l’optimisme instintiu comporta efectes negatius: potser més dels que jo em pense. Però, més enllà de les característiques del geni de cada persona, el que importa és la pràctica: les accions, el que fem i diem en públic. És cert que no serà gens fàcil fer quallar el valencianisme, i no només per dificultats externes (de la nostra societat). Trobe que el valencianisme que tu i jo vàrem mamar (que anomenàvem sistemàticament «nacionalisme») té deficiències serioses, que es poden sintetitzar en dos paraules (que apunten a una sola realitat): per darrere d’un hipotètic «racionalisme», hi ha massa infantilisme i massa dogmatisme. De fet, segur que n’hi ha més d’u (i més de quatre) que ens deuen qualificar com a «revisionistes traïdors». I bé, per a quallar en la nostra societat no és que les dos característiques dites siguen poc positives, sinó que són incompatibles, perquè amb infantilisme i dogmatisme probablement generem en la societat valenciana el contrari del que volem aconseguir. Al capdavall, ¿no apunten a eixe resultat els treballs de sociologia d’un altre amic comú nostre, Rafa Castelló?Espere, Ignasi, que elabores molts més escrits com el que he esmentat adés. Al capdavall, les societats acaben sent com les pensen els moviments socials. Si pensem que la societat valenciana és un conjunt de barbaritats negatives, acabarem vivint en un entorn social bàrbarament negatiu (i, com a persones, patirem molt). En canvi, si som capaços de descriure una societat valenciana que alhora que siga positiva i desitjable també siga possible, acabarem vivint en un entorn social positiu: com a persones, viurem satisfets; i, socialment, estic convençut que anirem avant. Em jugue una paella. Un abraç,
Abelard Saragossà