dilluns, d’agost 14, 2006

Abelard Saragossà

Permet-me, amic Abelard, que situe la teua amable intervenció en la primera línia del blog, per tal que siga més accessible al possible lector.

Amic Ignasi,
El teu escrit sobre la relació entre el valencià i la societat valenciana m’ha recordat unes paraules d’un amic comú, Víctor Labrado. Es troben en aquell llibre (tan interessant –i que ha transcendit tan poc–) en què entrevista un polític que seríem estúpids si el deixàrem perdre, Pere Mayor. Descriu una de les conviccions de què partíem als vint-i-tants anys: teníem el poble darrere, que callava per la repressió de la dictadura franquista; però només calien quatre valents (nosaltres) per a que la societat s’alçara contra «les forces d’ocupació». I bé, tinc la convicció que la realitat és molt més la que tu has descrit en l’escrit del teu blog «Quin és el problema de la llengua?» que no aquella actitud infantil. Ara bé, ¿què es deriva d’això? La meua opinió és que les deduccions que hem de traure sobre la teua descripció de la societat valenciana estan en la teua editorial del número 2 de la revista Viajeros: fer propostes sobre la societat valenciana que, ultra ser atractives per als pocs milers de persones que estem en organitzacions polítiques valencianistes, també ho siguen per als altres valencians: com a mínim per a un bon sector dels altres valencians. Naturalment, això no ho aconseguirem amb actituds infantils (com ara manies essencialistes, o brofegades contra Espanya, les quals probablement només aconseguixen una cosa: augmentar la nostra marginació). Contràriament, hem de saber parlar sobre parcel•les de la realitat valenciana que, a més de ser positives en elles mateixes, siguen atractives per a alguna part significativa de la societat valenciana. En definitiva, només tenim una possibilitat: convéncer, incidir en la consciència dels valencians.Actuant així, ¿triomfarem? Per a mi, eixa pregunta no és pertinent. Diria que la qüestió decisiva és viure a gust. I només puc viure a gust fent coses que, a més d’agradar-me, pense que són útils per a la societat en què visc. Perquè la persona i la societat són realitats inseparables. Comptat i debatut, la meua impressió és que tu i jo coincidim en allò que és realment important: en l’actuació. Potser discrepem en una característica que deu ser instintiva. Jo tendixc a ser optimista i confiat. Com ara, estic convençut que els valencians no ens hem assimilat al centralisme de Madrid i que continuem sent una societat més estructurada del que ens pensem. També sé, Ignasi, que això de l’optimisme instintiu comporta efectes negatius: potser més dels que jo em pense. Però, més enllà de les característiques del geni de cada persona, el que importa és la pràctica: les accions, el que fem i diem en públic. És cert que no serà gens fàcil fer quallar el valencianisme, i no només per dificultats externes (de la nostra societat). Trobe que el valencianisme que tu i jo vàrem mamar (que anomenàvem sistemàticament «nacionalisme») té deficiències serioses, que es poden sintetitzar en dos paraules (que apunten a una sola realitat): per darrere d’un hipotètic «racionalisme», hi ha massa infantilisme i massa dogmatisme. De fet, segur que n’hi ha més d’u (i més de quatre) que ens deuen qualificar com a «revisionistes traïdors». I bé, per a quallar en la nostra societat no és que les dos característiques dites siguen poc positives, sinó que són incompatibles, perquè amb infantilisme i dogmatisme probablement generem en la societat valenciana el contrari del que volem aconseguir. Al capdavall, ¿no apunten a eixe resultat els treballs de sociologia d’un altre amic comú nostre, Rafa Castelló?Espere, Ignasi, que elabores molts més escrits com el que he esmentat adés. Al capdavall, les societats acaben sent com les pensen els moviments socials. Si pensem que la societat valenciana és un conjunt de barbaritats negatives, acabarem vivint en un entorn social bàrbarament negatiu (i, com a persones, patirem molt). En canvi, si som capaços de descriure una societat valenciana que alhora que siga positiva i desitjable també siga possible, acabarem vivint en un entorn social positiu: com a persones, viurem satisfets; i, socialment, estic convençut que anirem avant. Em jugue una paella. Un abraç,
Abelard Saragossà

3 Comentaris:

Blogger ignasi mora diu...

Amic Abelard,
aprofite per a agrair-te les teues paraules, més que per a contestar-te. Sobretot t'he d'agrair una frase d'aquelles que semblen evidents només quan caiem del burro, com és el cas: "Al capdavall, les societats acaben sent com les pensen els moviments socials", dius. No sé en quina mesura això és cert, però sí, té tota la pinta que en alguna mesura siga certa.
Ben mirat, potser ens cal sobretot tindre la capacitat de tirar al dret, de no fer cas de tants silencis, i continuar dient, pensant i explicant sense embuts tot allò que el valencianisme (la nostra manera de mirar i ser membres compromesos del planeta)ens suggerix.
Un abraç,
Ignasi

2:58 p. m., d’agost 14, 2006  
Blogger Enric Castelló diu...

Ignasi i Abelard,
m'alegre de trobar un debat interessant en ple mes d'agost. He llegit tot el bloc de l'Ignasi i trobe idees que comparteixc, d'altres en les quals tindria moltes coses a dir... M'ha semblat entendre una proposta d'abandonament del concepte 'nacionalista' al País Valencià, de l'existència d'un 'nacionalisme valencià' -quina nació? quina estructura?- i ara ací l'Abelard apel·la a l'existència d'una 'societat valenciana' 'desitjable'.

Veig que ambdues posicions són molt combinables. Crec que estem en una dinàmica de destrucció-construcció o de construcció sobre una altra construcció que implica una lluita de forces desiguals. Construir primer eixa societat civil valenciana seria, sota el meu punt de vista, primordial. Necessitem debat social, que la gent s'interesse pel seu país, pels problemes que tenim els valencians -no em crec que tots estiguen tan feliços com ix en Canal 9-; hi ha una societat millorable com a projecte.

Jo que estic en el camp de la comunicació peque una mica de determinista en esta qüestió. Es que no hi ha un discurs social, públic, sobre el país en sí: el territori, l'economia, el model turístic... A mi em sembla que si mai el PP perd la majoria absoluta hem de començar per ací. Canvi de model de televisió pública, revisió de concessions d'emissores, exigències sobre a qualitat i la presència lingüística, revisió de subvencions al sector cultural, etc. Trobe que és una pedra que s'ha de posar primer. Per cert Ignasi, posaré el teu bloc entre els meus 'blocs amics'.

10:53 a. m., d’agost 20, 2006  
Blogger Rafael Castelló diu...

Quin gust! Trobar-se quatre amics (Ignasi, Abelard, Enric i Rafa) i fer una xerradeta, curteta, a la xarxa d'internet. Impensable fa un temps. L'Abelard té raó en això dels moviments socials, Ignasi, només que es deixa una part: aquella institucionalitzada, com petrificada, més sòlida, menys fluïda, aquella que estructura la societat. Efectivament, els canvis social venen de la ma dels moviments socials, fluïds, creatius, innovadors... de què? De les institucions existents, que fa temps que hi són, que es repetixen una vegada i una altra. Té tota la raó quan diu que "Si pensem que la societat valenciana és un conjunt de barbaritats negatives, acabarem vivint en un entorn social bàrbarament negatiu (i, com a persones, patirem molt)". Els moviments feministes revisen/renoven la institució familiar, els moviments ecologistes renoven/revisen l'econòmica, etc. ¿Què revisa o renova el moviment nacionalista català o valencià? Si repetim la mateixa estructura estat-nació, jo diria que res. Tan sols es produeix un canvi de titularitat, que no és poc, però, de fet, no hi ha res de nou. Vaig dir-ho a la Fundació Trias, davant alguns dirigents de CiU: ¿com volem que ens seguisquen els ciutadans, si no propossem res de nou? Substituir Espanya per Catalunya o pel País Valencià no és prou. Hem de ser capaços de proposar una nova forma de relació entre la ciutadania i l'estat, una forma diferent de relacionar estat i nació, sinó, què voleu que vos diga? Per als ciutadans, no paga la pena el canvi (de titularitat, clar).
Potser, si no vos molesta, utilitze estes reflexions per a algun dels meus blogs.
Una abraçada a tots tres.

9:59 p. m., d’agost 30, 2006  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home