La utopia real

El virus universal del provincianisme és letal per als individus i les col·lectivitats. Suposa l’assumpció de la subalternitat dins la jerarquia territorial. Com que la realitat immediata no és tota la realitat, però des de la nostra vivència particular n’és la més gran part, quedem plenament contaminats per la subalternitat en tots els aspectes vitals. Per descomptat que la legitimització d’eixa epidèmia viral s’assenta en la inèrcia històrica: no debades, a pesar del nostre esperit crític i la nostra voluntat de canvi, continuem vivint dins dels tics i tòpics d’èpoques aparentment ben allunyades, dels quals no sabem desempallegar-nos, si és que en som conscients, que sovint ni ho som.
Hi ha només dues maneres teòriques de sanar del virus del provincianisme: la d’intentar abandonar el terreny provincial i incorporar-se al terreny central; o fer front a la situació i procurar una subversió de la realitat. La primera eixida ben prompte resulta inviable, perquè la centralitat comporta i exigeix una subalternitat d’allò que ha estat prefixat com a tal. La segona frega si no entra de ple en la via utòpica. Eixa via utòpica s’expressa a través del nacionalisme, tot i que el terme no és gens adequat, i no tan sols perquè s’ha manipulat fins a la seua dimonització, sinó perquè s’ha amagat rere seu que la identificació nacional (siga política, cultural, social, etc.) és un fet universal (tret de casos extrems o excepcionals), cosa que és perfectament comprovable.
Dues visions de la utopia, amb la complicitat de la tecnologia, van sembrar de terror i violència el segle XX. N’hem quedat tan fastiguejats que fugim de qualsevol plantejament utòpic com del dimoni. Mentrestant, però, el sistema polític va degradant-se dia a dia, i patim la sensació cada vegada més intensa que segueix l’efecte de la bola de neu cara avall, que no permet cap control. Necessitem, doncs, recuperar una certa il·lusió pel canvi polític, allò que ben bé es podria denominar la “utopia real” (fins i tot la contradicció que impliquen els dos termes junts seria acceptable, com a mostra de la humilitat dels nous temps). Tot sent un manoll d’idees motor, la utopia real hauria d’impossibilitar cap atac a la llibertat individual o col·lectiva.
També en bona mesura a causa de la tecnologia estem cada vegada més abocats a la mundialització, tendència que potser siga l’única manera de salvar el nostre planeta, víctima de problemes tan greus com la seua autodestrucció. A més a més, obri les portes a moltes esperances individuals i col·lectives, com combatre la fam (cada quatre segons mor de fam una persona al món). És evident que les inèrcies històriques s’hi escolen, tot i que les del provincianisme van en contra de la tecnologia que està fent possible la mundialització, començant per la gran eina d’Internet i la xarxa d’intercomunicacions inexplorada a què incita. Però la utopia real hauria de remar en la direcció contrària, a favor d’un policentrisme col·lectiu i individual.
En eixe sentit, el mal anomenat i pitjor emprat nacionalisme, com a moviment alliberador col·lectiu i individual, sense oblidar la tasca d’arrelament i integració dels individus a la seua societat i territori, que ara més que mai resulta imprescindible, hauria de liderar la utopia real, el nou pensament polític que reclama el segle XXI. Sense els complexos d’inferioritat a què s’ha habituat històricament, amb el convenciment ple de ser capaç de repensar el món i no haver d’esperar que altres ho facen per ell, amb el desig i l’empenta adequats per a subvertir la realitat, aquest moviment alliberador hauria d’apostar per un canvi real i de fons alhora. Un canvi qualitatiu, no quantitatiu. Intentem-ho...