Moratòria i reconstrucció

La diferència abismal entre el Compromís pel País Valencià i el bipartit espanyol és com la del jove i la del vell: la gran il·lusió, la il·lusió per refer el país que estimem. Potser per l'impuls il·lusionat es parla molt d'una teòrica moratòria de la construcció. L'emoció de vore paralitzada l'enorme destrossa del país que s'està practicant sense miraments i amb el consentiment si no amb l'empenta del bipartit, fa oblidar massa ràpidament les conseqüències de la moratòria (des de la desocupació sobtada de milers de treballadors fins a la contestació virulenta per part d'un sector de la ciutadania). Per això, cal reflexionar sobre eixa qüestió amb deteniment i la màxima racionalitat. És evident que no es pot renunciar a parar en sec el saqueig que estem patint sobre la nostra terra. Però, dins del projecte general de refer el país, de crear-ne un model de qualitat i respectuós amb el medi, ¿no cabria el concepte de reconstrucció? Reconstruir tot allò que s'ha fet malament o de qualsevol manera en els últims decenis seria una alternativa ambiciosa i alhora factible. Caldria, això sí, un retoc important en els pressupostos de la Generalitat. I saber vendre el valor afegit del resultat qualitatiu d'eixa reconstrucció general. No digueu que no de seguida. Penseu-ho tranquil·lament. Cal buscar i trobar les vies que salven el nostre país, a hores d'ara en situació de mínims. Però des d'una perspectiva viable i raonada.