Silenci al Cap i Casal

Un silenci emprenyat: eixa és la resposta massa habitual quan vaig de la meua comarca a València i parle espontàniament en valencià. El taxista, el cambrer, el dependent, l’oficinista, “tots a una veu”, callen abruptament davant d’una de les dos llengües co-oficials valencianes. Si fóra l’altra, per descomptat que haurien tocat les trompetes del Juí Final, i amb tota la raó del món. Però el valencià aguanta això i molt més, la seua pell és corretjosa com la corfa del suro. Al cap i a la fi ara fa tres-cents anys que Felip V el va apartar del món oficial, i ha encaixat totes les puntades de peu que rep un gos perdut.
Sempre em quede amb les ganes de preguntar pel motiu d’aquell silenci emprenyat. Inclús en plena joventut gloriosa, n’hauria volgut fer una espècie d’enquesta. Encara que ben pensat la pregunta hauria d’anar dirigida als amagatalls de l’inconscient, inconscient que ni en el mateix divan psicoanalític para de mentir compulsivament. La resposta no afloraria a la superfície reflexiva. En tot cas, sabem que si davant del silenci abrupte no ens passem al castellà immediatament, es poden provocar respostes inesperades, facen vostés la prova i sabran què dic.
Tradicionalment, la manera de cobrir la retirada del silenci emprenyat ha sigut traure de munició l’origen de la llengua. Ara que tots tenim ben clar que el valencià ja es parlava en el Paleolític Inferior com a molt tard, la cosa s’ha complicat. A pesar d’això, ningú dubta tampoc que el valencià és una llengua mal vista o, refregint la frase feta, mal sentida. Per això, amb la més mínima excusa, el personal ix corrent del seu ús. I el silenci emprenyat del Cap i Casal és una excusa infal·lible, va directa d’inconscient a inconscient.
(Sèrie d'articles).