dijous, de gener 18, 2007

Un pensament sobirà

Em perdonareu per les meues insistències, però no veig més eixida que insistir per tal de trencar la barrera de les inèrcies i, cal dir-ho, del temor provincià a dir-ne una més alta que l’altra. Propose un pensament sobirà. Això vol dir un pensament que tinga la força suficient per a no haver d’acceptar només allò que es pensa i ens arriba ja “comercialitzat”, un pensament que ha de ser resultat i instrument de les nostres circumstàncies perquè no n’hi ha de cap altra classe, un pensament sobirà, li dic jo. Tal pensament hauria de començar per no rebutjar el pensament dels més pròxims –si són pròxims, no poden ser vàlids, creu el provincià–, ni témer que siga agosarat, fins i tot provocador, amb apostes novedoses que trenquen la pedra sòlida del pensament “oficial”, únic amb dues versions del mateix producte que corresponen al reduccionisme simplista de la discrepància partidista espanyola, omnipresent i omnipotent.
I el pensament sobirà podria molt bé començar per ficar la mà en el poal d’aigua bruta de la farsa de la democràcia actual –sí, sí, tot i que no ho hagen fet encara els grans popes o funcionaris del pensament d’Alemanya, França, Anglaterra o... Estats Units. Els polítics defenen els seus interessos corporativistes, i ja els va bé mantindre’s en el seu lloc privilegiat. Mai voldrien, és clar, repensar la política. Això s’ha de fer des de fora del gremi polític. Repensar i denunciar l’acumulació de ressorts de poder per part dels partits polítics amb la justificació al·lucinant d’unes votacions cada quatre anys, sense les mínimes condicions formatives dels candidats a votants. L’estafa que signifiquen eixes votacions s’afegeix a la urgència funcional de redistribuir el poder, no traspassant-lo d’un partit o facció a l’altre, sinó fent que siguen uns altres agents que se’n facen càrrec.
Ha passat l’hora de les militàncies que han consolidat un sistema polític tremendament insatisfactori. Per contra, propose un pensament sobirà, lliure de lligams mesquins, lliure també del vertigen si no de l’espant que pot provocar pensar. Pensar, però, també pot ser un acte creatiu i, per descomptat, alliberador de situacions enquistades i molt contràries a allò que se sol anomenar “els interessos generals”, que al cap i a la fi no són sinó la suma dels interessos particulars, el de cadsacuna de les persones que conformem una societat.