divendres, de gener 19, 2007

Autodeterminació

Fart de l’espectacle polític del bipartit espanyol que ofereixen tothora els mitjans de comunicació, darrere del qual es juguen els nostres interessos col·lectius i individuals, comence a pensar que hi haurem de dir prou algun dia. Però no solament dir-ho, sinó exigir formes evolutives de democràcia, per tal que aquesta no siga la disfressa de la classe privilegiada de la nostra època, sinó un sistema en constant reajustament que proporcione un marc de convivència. I primer que res hem de fer que el carrer i els mitjans de comunicació no siguen dels polítics, sinó de la ciutadania, de cadascú de nosaltres. Perquè hem de tindre l’oportunitat de cridar a favor dels conceptes i valors que creguem convenient abanderar, però sobretot hem de tindre l’oportunitat d’explicar-los, contrastar-los, assumir-los o rebutjar-los amb una argumentació pública.

Dins d’eixes formes evolutives de democràcia, ha de barallar-se el concepte d’autodeterminació. ¿O és pecat parlar-ne? ¿És pecat que un règim de llibertats democràtic continga la d’autodeterminar-se? ¿Que un grup humà no pot preguntar-se a si mateix amb quin altre grup humà vol continuar vivint o separar-se, com en qualsevol matrimoni un dels cònjuges pot preguntar-se a si mateix si vol continuar vivint o separar-se de l’altre cònjuge? Així de senzill. ¿En quina classe d’anomenada democràcia, en quin forat polític irrespirable hem anat a parar, que el simple fet de parlar d’una llibertat lògicament bàsica com la de l’autodeterminació és una mena de sacrilegi?

Cal reaccionar contra tal estat de coses. Ascendir un escaló en la nostra consciència. Anar fent camí per a deixar a un costat els tabús i les irracionalitats, i obrir totes les possibilitats del diàleg, de l’exposició dels nostres punts de vista, de la decisió del nostre present i futur. No som súbdits d’una democràcia, som o hauríem de ser membres d’un sistema democràtic autoregulador. Per això, hauríem de proporcionar una alternativa a l’espectacle polític, entre altres accions comprometre’ns a exigir en totes les manifestacions públiques en què participem a descartar el pecat per a qualsevol dels nostres pensaments, per a qualsevol de les nostres argumentacions i propostes, entre les quals hi ha per descomptat el dret d’autodeterminació.

3 Comentaris:

Blogger Rafael Castelló diu...

Justament ahir, durant les sessions de tutories obligatòries que els perpetre als i a les estudiants que trien com a assignatura la de 'Sociologia dels nacionalismes' (el nom és més llarg, però a mi m'agrada així), vaig emprar la metàfora del matrimoni per intentar fer-li entendre la diferència entre el nacionalisme i el regionalisme, que no és altra, com molt bé assenyales, que la de la voluntat autodeterminada.

La qüestió, en un cas i en l'altre (l'isomorfisme és més que evident), és en quina mesura estas disposat a reconéixer en l'altre a un subjecte. Un subjecte vol dir que té voluntat pròpia, en cas contrari, sino el reconeixes com a subjecte, no queda més que considerar-lo com a objecte, quelcom que no té voluntat pròpia i aporta un valor només instrumental. Si consideres l'altre com un subjecte, quelcom amb voluntat pròpia, s'obri un precipici d'indeterminació, ja que eixe subjecte pot voler qualsevol cosa, fins i tot les coses que tu no vols!! El món segur, cert, trontolla. Hi ha dues solucions, negar eixa subjectivitat i convertir l'altre en objecte, en instrument per als propis fins, per a la propia voluntat; o creixer, convertir-te en persona adulta, i reconéixer que l'altre pot voler coses que tu no vols, pot tindre finalitats pròpies, i en este cas l'única manera de salvar el precipici d'incertesa i inseguretat és per mitjà del diàleg, de l'intercanvi, i l'acord, que donen peu en la confiança amb l'altre. Ah!, i els subjectes són individuals, però també col·lectius: els grups poden establir mecanismes, per força complexos, per construir voluntats que transcendeixen les individuals.

Doncs bé, la qüestió és que Espanya no ens reconeix com a subjecte col·lectiu al País Valencià, pas indefugible per tal de prendre en consideració la possibilitat que l'altre puga autodeterminar-se, puga tindre voluntat pròpia. I com que el País Valencià forma part, ara com ara, d'Espanya, quan dic Espanya dic també la immensa majoria de valencians i valencianes: és a dir, al País Valencià la immensa majoria de persones que hi viuen, no consideren que el País Valencià siga una entitat amb voluntat pròpia, un subjecte col·lectiu, i per això s'emocionen quan canten 'per ofrenar noves glòries a Espanya'.

12:46 p. m., de gener 20, 2007  
Blogger Roger T. diu...

Salutacions cordials, trobo molt interessant el teu blog i, com deia també al de Rafael Castellò, llàstima que no hi hagi més comentaris. Entenc el teu sentiment davant l'espectacle continu de les obsessions dels dos partits amb poder al País Valencià. Per sort a Catalunya tenim més varietat, i per sort també, encara els partits catalanistes són majoria per més que no els doni la gana d'anar junts. Però de totes maneres la major part del poder sobre el nostre país el segueixen exercint l'Estat i els seus dos partits (la meva opinió sobre el tema http://magradaparlar.blogspot.com/2007/01/nestic-fins-als-collons.html). Estic completament d'acord amb tu sobre el tema de l'autodeterminació, però em pregunto, si un dia els catalans fem un referèndum i surt que sí i aconseguim ser un Estat, llavors en el seu si hi haurà una part d'espanyolistes recalcitrants, que si la constitució del nou Estat ho permet, també lluitaran per fer un dia un nou referèndum per retornar a Espanya. La qual cosa només de pensar-la ja em causa terror (haver lluitat tant per acabar al mateix lloc). Què hauriem de fer els catalans en el supòsit d'aconseguir un Estat?, prohibir els referèndums d'autodeterminació, com fan els mesetaris? I he arribat a la conclusió que no, ja que no forma part del ser català el prohibir "por mis huevos" res, però tampoc en forma part el viure dominat i subjugat per una nació d'ous amb potes. El no prohibir-ho seria un alicient per fer un país millor, més ric, on tothom s'hi sentis a gust i ningú en volgués marxar, per fer una nació orgullosa de ser-ho i que anés pel món amb el cap ben alt.

5:19 a. m., de gener 24, 2007  
Anonymous Anònim diu...

És que, en el fons de les seues consciències, rau el "derecho de conquista" aplicat primer a Amèrica, i després a casa nostra. No toleren res que s'aparte de l'ortodòxia castellanoandalusa. Creuen que les cultures no castellanes de l'Estat ho són per a emprenyar, per a fer la mà,vaja! I així no anem enlloc. Espanya no m'apanya.

3:10 a. m., d’agost 21, 2007  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home