La plaga del bipartidisme

“Si sóc tan favorable a la creació i impuls de plataformes cíviques i blogs cibernètics, a banda de les pàgines que permeten la participació dels lectors i altres formes d’expressió i interacció ciutadana, és per l’alternativa real que es va construint a la dinàmica estricta de partits polítics a l’hora de configurar la societat que desitgem”, diu Jordi Cabré, director d’Elsingulardigital.cat, diari digital. D’acord amb Cabré (per cert, això de Països Catalans equival a Catalunya, d'on només es parla en el diari?). Fa temps que no pare d’insistir en el gran relleu de la xarxa cibernètica, que constitueix tota una alternativa a la informació concebuda fins avui i, com insinua Cabré, una escletxa per on traure el cap i respirar aire net dins d’aquest bassal del bipartit espanyol, que ahir mateix va donar l’últim dels seus espectacles, amb el directe de boxa parlamentària entre Zapatero i Rajoy.

Resultava patètic ahir comprovar que el bipartit espanyol aprofita fins i tot la violència i les vides humanes per a no perdre la iniciativa i les seues “raons” a favor dels uns o dels altres, sempre que mantinguen absolutament controlat el monopoli del poder. Monopoli del poder que no és sol polític, mediàtic, judicial, sinó en certa mesura econòmic i en altra certa mesura cobejós de tot allò que es bellugue en el “coto nacional”. Heus ací el nostre problema, el problema dels qui no pertanyem a l’àrea immensa d’influència del bipartit espanyol. Per una banda, ens mantenen depenents del seu discurs, no ens permeten introduir-hi la més mínima iniciativa, tot i que sovint no té res a veure amb el discurs que ens interessaria a nosaltres. En segon lloc, el bipartit espanyol és una versió actualitzada de “las dos Españas”, un perill públic de primer ordre, per a la convivència i per a l’estabilitat d’un sistema on alguns voldríem avançar i no enquistar-nos. Finalment, la necessitat d’imposar l’escenificació de ser un aparell polític insubstituible ens reporta una adminitració política en què s’hi malbaraten la més gran part de les energies i en què els resultats són ben minsos, obsolets i gens convenients per als interessos dels qui no participem del banquet del poder bipartidista, les dues cares de la mateixa moneda.

Hem d’intentar el contrapoder, l’altra manera de concebre una societat. La sensació d’asfíxia i de paràlisi a què quasi ens ha acostumat el bipartit espanyol és una necessitat bàsica per a la seua supervivència, però representa una autèntica desgràcia per a la nostra vida col·lectiva i individual. Ara disposem d’un instrument extraordinari, la xarxa internàutica, l’ànima de la qual és el policentrisme, l’extensió múltiple i indefinida de la capacitat de decisió. Només cal que ens afanyem a instaurar un cert ordre i expansió màxima que, sense impedir sinó impulsar la llibertat congènita, puga convertir-se en un factor d’influència social de primera magnitud. No hem de perdre temps: “ells” tampoc el perdran.