Sacerdots de la política

Una de les vies propagandístiques per les quals el bipartidisme espanyol ens entrampa i ens fa creure que els burros volen és la de la sacralització de certs conceptes o instruments polítics. Per exemple, la Constitució famosa. En el moment més previsible i també en el més imprevisible, algú t’assenyala la Constitució tot esperitat, com si et mostrara la creu davant de la temptació del dimoni. Però, senyores i senyors, les constitucions, els estatuts autonòmics, les lleis en general, són pactes polítics, el resultat convingut entre parts, que en qualsevol moment es poden transformar o suprimir. No vinguen vostès a vendre-nos-els com si foren el Nostre Senyor, i si tenen vocació sacerdotal (per què em vénen ara al cap els sacerdots d'Egipte?), no s’ho pensen, abracen la fe que vulguen i exercesquen-la. Ara bé, deixen-nos tranquils. I sobretot no armen el soroll mediàtic que solen armar amb l’evangelització fóra de context: l’únic que aconsegueixen és el rebuig més ferm per part de molts que volem que donen al Cèsar i a Déu el que correspon a cadascú, i no ens vinguen a marejar més.

Tot i que m’hauria estimat molt més que desritualitzaren el matrimoni i regularen estrictament allò que permet la llibertat de convivència entre dues persones, és a dir que la cerimònia matrimonial fóra el que és o hauria de ser, un assumpte que pertany a l’esfera del privat, on no haurien d’intervindre per a res els poders públics, és positiva la regularització legal dels matrimonis homosexuals, dins de la política intervencionista de la gran majoria dels estats. Però, ¿no ho seria també l’autodeterminació política? Per què el bipartit espanyol l’ha convertida en un tabú tribal? Tan fort és el seu sentiment nacional? ¿No saben que tenint com tenen la immensa majoria dels mitjans de comunicació en el seu poder, resulta prou inversemblant que un referèndum d’autodeterminació no el guanye l’Estat? Ni tan sols s’atreveixen, no a regular-la, sinó a mencionar-la i contemplar-la com un recurs remot. La llibertat de decidir amb qui volem conviure, doncs, està en mans dels sacerdots de la política, que la mantenen tancada amb pany i clau: eixa és la seua democràcia.