Conseqüències del nacionalisme espanyol

Ahir va fer tres anys de la bestiesa de la matança de Madrid. És prou evident que el PSOE va aprofitar i impulsar les manifestacions contra la guerra d'Irak i el lligam amb l'atemptat islamista per a guanyar les eleccions generals últimes. Però també és prou evident que el PP va mentir (i continua mentint) sobre l'autoria d'aquella massacre perquè si reconeix la veritat demostrada amb proves es converteix en responsable directe de 192 morts i milers de ferits, ja que era molt previsible que el primer que la pagaria seria l'últim de la fila. I Espanya, tot i entrant de calbot en la guerra i amb un exèrcit de pa i raïm, era l'últim de la fila. Però l'orgull nacional espanyol d'Aznar, que a més a més podia justificar-se argumentant que la nació no podia cedir davant del xantatge del terrorisme, era més poderós que obrir la possibilitat d'una bestiesa com la d'ahir fa tres anys. !Anar de bracet dels grans del món! Era massa la temptació. Una altra cosa és què pensaven de l'orgull nacional els 192 i els altres milers. Sempre és la mateixa cançó: les vides humanes, en el fons, tenen un valor relatiu comparant-les als interessos sagrats de la pàtria.
I una tercera evidència: quan va guanyar les eleccions, el PSOE s'oblidà per complet de continuar en la seua línia antibel·licista. ¿Continuar movilitzant a favor d'un desarmament unilateral, d'una desaparició de l'exèrcit espanyol? L'orgull nacional quedaria ferit de mort: una pàtria sense exèrcit sembla que és com un ou sense rovell. De la mateixa manera que una nació no pot cedir mai un tros del seu suposat territori, encara que això supose tants morts com calga.