diumenge, de març 11, 2007

El nacionalisme espanyol

Ahir, sis o set milions d'espanyols (no sé si em quede curt o què) es van manifestar pels carrers de Madrid amb cap estratègia (l'estratègia va a càrrec dels quatre polítics i sempre és la mateixa: tombar l'enemic polític, que és qui en cada moment ocupa el poder), però amb un gran sentiment: l'amor quasi místic per la sagrada pàtria, per l'Espanya eterna, "una, grande y libre", com tornava a dir una pancarta. El nacionalisme espanyol és molt profund, no és cap tràmit legal o contracte social, és un nacionalisme autèntic, orgullós, que es manifesta obertament, una mena d'estima apassionada cap a un objecte abstracte i al mateix temps es concretitza en un territori, que va d'Àfrica (Ceuta, Melilla i Canàries) a Finisterre, passant per Borriana. Caldria saber (o ens fiem de les enquestes oficials?) quants espanyols més del PP-PSOE que es quedaren a casa s'haurien de sumar al patriotisme espanyol a ultrança. Se suposa que molts, després de tants segles de fomentar una icona nacional per damunt de tot i de tots, fins i tot per damunt de possibles diferències diguem-ne ideològiques. És un nacionalisme brau, que si cal esdevé arrogant, bel·licós, violent. És un nacionalisme capaç de qualsevol cosa, capaç de la intolerància més extrema, de la irracionalitat més perillosa. Al costat d'eixe sentiment nacional passional, hi ha un exèrcit, una guàrdia civil i una policia nacional, uns mecanismes burocràtics i uns mitjans de comunicació rabiosament nacionalistes, que en qualsevol moment poden actuar contra tot aquell que no crega en el concepte sagrat de la pàtria espanyola.
Enmig d'eixe remolí de passió nacionalista, alguns que no ho tenim massa clar, hem de procurar passar desapercebuts, acceptar totes les exaltacions patriòtiques espanyoles, engolir el fet de viure entre persones que posen per davant de tot l'amor a una entitat tan etèria com Espanya, que precisament la seua qualitat gasosa la fa més inaferrable i alhora més objecte del desig. Per això, pretendre qualsevol acció més o menys en contra de la integritat territorial de la sagrada pàtria espanyola, em sembla cada dia més un suïcidi. Perquè qualsevol grup nacionalista perifèric, armat o no armat, és una pura broma al costat del volcà del nacionalisme espanyol, que compta amb tots els mitjans per a afermar-se i expandir-se, i que estic convençut que seria capaç d'arribar fins a les últimes conseqüències en la seua voluntat nacional.
Els que estem atrapats en eixa pàtria sagrada que ens nega com a subjectes i col·lectius lliures de triar la nostra pertinença, que ens condemna al provincianisme més abjecte i a la mort lenta dels trets que considerem que formen part de nosaltres, hauríem de reflexionar. Han passat més de trenta anys de la mort del dictador i continuem en la mateixa atmofera política d'aleshores, ara encarnada estructuralment pel bipartit PP-PSOE, que practica el mateix nacionalisme espanyol estigmatitzador de sempre com a principal actuació política. Ni tan sols s'han aconseguit introduir els idiomes perifèrics de l'estat en la cambra dels diputats, on estan prohibits. Ni això tan insignificant! Ni una mínima igualtat i possibilitat de supervivència per a les llengües que no són el castellà-espanyol. No anem per bon camí. I les nostres vides es malbaraten mentrestant en la foguera (anava a dir inquisitorial) de la sagrada pàtria espanyola.

1 Comentaris:

Anonymous Anònim diu...

doncs mira que fort:
http://meteko.blogspot.com/2007/02/la-bandera-de-los-catalanes-charnegos.html

5:06 p. m., de març 28, 2007  

Publica un comentari a l'entrada

Lligams:

Crear un enllaç

<< Home