La política democràtica actual es basa en l'enfrontament sistemàtic entre grups polítics o partits. Així, cada dia veiem que en qualsevol instància política no hi ha unanimitat en pràcticament res, sempre hi ha una disputa que ultrapassa l'assumpte o aspecte de la realitat que es tracta: si un diu blanc, l'altre dirà negre, i viceversa, sistemàticament. Només estan d'acord, els partits, en la cosa fonamental, en el manteniment del sistema polític actual, en especial el PP-PSOE, com a beneficiaris més directes del sistema.
En l'enfrontament sistemàtic entre PP-PSOE, qualsevol assumpte o aspecte de la realitat és susceptible de convertir-se en una arma contra l'adversari o enemic. Tot s'hi instrumentalitza. L'enfrontament de les societats, doncs, està garantit per tal que el sistema funcione. Per descomptat que, pel seu caràcter, hi ha elements que provoquen uns enfrontaments lleugers i altres que en provoquen de profunds, de conseqüències imprevisibles. Entre els primers podríem comptar qualsevol canvi polític, econòmic, social, etc. Entre els segons, el més greu són els aspectes identitaris d'arrel nacional. En això, l'inconscient col·lectiu reacciona amb la màxima passió i pot passar ben bé la ratlla de la moderació. És a dir, no ens imaginem un conflicte violent per causa de l'aprovació d'una llei sobre la igualtat dels sexes o per la creació d'una institució determinada, però sí que podem arribar a imaginar-ne un per causa de la pretesa usurpació d'un tros d'un territori nacional. A la baixa, vol dir que els conflictes identitaris reals o falsos creen enfrontaments socials que freguen sovint la violència, com ha succeït en les últimes dècades al País Valencià. Tot i que resulta difícil de descobrir pel que es veu, eixe conflicte, a més del malestar que ha instal·lat en la nostra societat, ocasiona una paràlisi en l'evolució de la mateixa societat. L'economia valenciana pot funcionar i en termes quantitatius pot funcionar com una seda, però la societat valenciana, el país està moribund si no mort.
A hores d'ara, quan s'hauria d'haver recorregut un camí de desacralització de l'Estat, d'haver-lo anat convertint en un estat nacionalment laic i haver reservat el tema nacional per a l'àmbit privat de les creences personals, ens adonem que en el fons s'ha fet el camí contrari. I ara, a més a més, el PP ha destapat el pot de les essències nacionalistes espanyoles, i el PSOE, és clar, s'hi apunta, ja que tant l'un com l'altre tenen una vocació nacionalista clara. El problema és que per a convertir el nacionalisme espanyol en una arma política, fins a quin punt poden arribar el binomi PP-PSOE a fi de visualitzar l'enfrontament necessari que exigeix el sistema polític actual?