dilluns, de gener 01, 2007

El nostre genocidi


El cada vegada més consolidat bipartidisme espanyol comporta la consolidació de la farsa del sistema democràtic actual i la del genocidi de la nostra identitat com a valencians. En un molt primer lloc, el genocidi afecta la llengua pròpia, que el bipartit es va encarregar de pràcticament clandestinitzar-la, tapar-li la boca com més fort millor i reduir-la a una “peculiaritat” regional, com els cors i danses franquistes. Per descomptat que el bipartit es nega i negarà sempre al fet que la llengua dels valencians entre en el Congrés dels Diputats espanyols. Els partits anomenats “nacionalistes”, molt tèbiament nacionalistes diria jo, sobretot en comparació amb el nacionalisme autèntic, aquell que s’estimaria més una pila de morts que perdre un pam del seu suposat territori nacional, en té prou que la llengua pròpia siga la comparsa de la castellana allà on històricament es demostra que la llengua pròpia era la llengua pròpia. Tot cal dir-ho: el genocidi ja no és cruent, només els cal continuar el procés actual per a l’extinció de la identitat pròpia. El verí de l’autoodi, de l’automenyspreu, de l’autodesvalorització s’ha sabut injectar en la mateixa ciutadania valenciana. El problema és que eixe procés no afecta només un instrument lingüístic ni la persistència d’una identitat, sinó a cada individu que hi pertany, amb la qual cosa som considerats i acabem considerant-nos de segon ordre, les nostres vides estan abocades a una reducció considerable d’oportunitats vitals. Però els partits tèbiament nacionalistes es conformen amb les molles del gran pastís políticomediàticoeconòmic, i, com sembla “natural”, legitimen la farsa del sistema democràtic actual.

En la seua formulació binària, la més estrictament essencial, el bipartit espanyol avança en la seua “marxa triomfal”, convençut que a la curta o a la llarga consumarà el seu genocidi de les identitats no castellanes i a voltes tímidament no espanyoles. S’entén la seua tasca i la seua confiança en el futur més o menys immediat. Ja no s’entén tant, si la debilitat extrema no la volem contemplar com a excusa, que la resta dels partits minoritaris, alguns dels quals tèbiament nacionalistes, se sumen a la cursa imparable del bipartit. Perquè no dic que no puga ser important que un del bipartit apuge la botella de gas un cèntim i l’altre l’apuge dos cèntims, o que la dialèctica o parauleria d’un sone més afinada que la de l’altre, segons en quines ocasions, però ens interessa molt més, ens hi juguem molt més que el bipartit siga el braç executor del nostre genocidi, que no per no ser ja cruent, deixa de ser menys destructor.

D’acord que cal sempre emprar la prudència en qüestions polítiques. Amb tot, ¿per què hem de donar el nostre vist-i-plau de manera alegre a un sistema democràtic de farsa, com és l’actual, que tendeix a ser-ho cada vegada més? ¿Com podem callar davant d’una pretesa democràcia que no és cap altra cosa que un sistema de propaganda monopolitzat pel bipartit espanyol? ¿Ni tan sols protestarem públicament que no hi ha confrontació d’idees ni programes, ni un intent de racionalització general del món de la política? ¿Deixarem tan tranquil·lament que la democràcia quede reduïda a votar cada quatre anys al bipartit omnipotent, després d’una campanya massiva de propaganda que tan sovint resulta un insult a la intel·ligència de les persones que tenen dos dits de front? ¿Continuarem creient que per a votar no cal uns mínims coneixements o aprenentatges, de la mateixa manera que per a circular per la carretera n’hi ha d’imprescindibles? ¿O potser se’ns oblida que els nazis van guanyar democràticament el poder d’encetar la II Guerra Mundial i el procés industrial d’extermini dels jueus?

Totes aquestes preguntes poden fer rodar el cap, sobretot perquè s’hi qüestiona “el sistema”, tot i que d’una manera matisada, progressiva i crítica. I més que el fet de qüestionar el sistema, de bracet del qual anem cap a l’abisme com a valencians, i això sí que és fonamental, ens fa rodar el cap que el dubte sobre el sistema provinga de nosaltres, els provincians, els insignificants d’esperit que hem d’esperar que algun sociòleg o intel·lectual nord-americà vinga a moblar-nos el cap d’idees, per més bèsties que siguen. Tristament, la conclusió és clara: sense la descolonització dels nostres cervells, sense uns grams de grandesa d’esperit, mai no ens lliurarem de continuar la costera avall del nostre genocidi, encara que ens el venguen com un mal menor.

2 Comentaris:

Blogger Rafael Castelló diu...

Ignasi, et trobe molt enfadat. Potser m'equivoque, però els dos darrers textos són bastant esfereidors. M'han enganxat del tot. No sé si per la tragèdia associada a la violència (el primer) o per la transcendència del que ens passa (el segon). Tens raó i fan rodar el cap. Crec que ja ho hem comentat alguna vegada, però quan poses en qüestió això del "sistema" no acabe d'entendre a què et referixes: desambigüació és el que demanaria. Potser et referixes al sistema polític espanyol, a l'esquema constitucional del 78. Potser et referixes al sistema democràtic liberal, al liberalisme del sufragi universal, regulat per l'individualisme de mercat electoral que es pot controlar parcialment des del sistema mediàtic.
En qualsevol cas, les teues qüestions van més enllà del sistema polític vigent, siga quin siga al que et referixes. Estan directament vinculades a l'ordre de la cultura, són més profundes que els canvis que es poden fer des d'un canvi conjuntural de govern: siga bipartit espanyol, tripartit o quadripartit, tan se val. Això que escrius afecta l'estructura profunda del propi sistema nerviòs, del de cada un dels valencians i valencians, i així també del sistema cultural que se'n deriva. No tenen a vore amb un atemptat més o menys (violent o simbòlic), ni amb una llei més enllà o més ençà, ni a un composició més plural o més constreta dels òrgans de representació col·lectiva. Vaja, fan rodar el cap per què trastoquen l'estructura neuronal del lector pel que fa a la seua comprensió de les coses tal com passen.
Tal com ho veig jo, la manera que trencar amb això és la de vincular la pròpia gent a cada vegada més decisions, a la resolució de cada vegada més qüestions, a la pròpia autonomia individual i col·lectiva. Però, tal com hem passa quan acabe de llegir els teus textos, quan arribe a eixe punt, la pregunta següent sempre és: com? I busque la resposta més enllà d'allò plantejat. Tanmateix, la resposta està en la mateixa proposta. Tu parles del provincianisme, com evitar-lo? Jo d'identitats col·lectives autònomes, com construir-les? Pense que l'única manera és assumint un punt de mira propi, el punt des d'on mirar el món. Tot el món, tota la política, tota la cultura, l'univers en definitiva. Tindre un punt de mira propi no és tindre un punt de mira acurtat, sinó tot el contrari: tindre un punt de mira propi sobre tot el que passa al món: sobre l'euro i el dòlar, sobre l'entrada de Bulgària i Romania a l'UE, sobre el que passe al "Parlamento Español" o a les Corts Valencianes, a la teua comarca, al teu poble o al teu barri. I això, de vegades, quan la contaminació provinciana és elevada només pots aconseguir-ho si et distàncies i intentes mirar-te amb els ulls d'altre, aplicar-te el punt de mira d'altre per vore't des de fóra: un punt de mira que no pot ser el d'aquell que t'anihila, sinó més allunyat.
Perdona, estic fent massa rotllo en un comentari. Molt interessant la reflexió que m'has provocat per al dia primer de l'any 2007.
Una abraçada i els meus millors desitjos per tu i els teus.

8:27 p. m., de gener 01, 2007  
Anonymous Anònim diu...

Ignasi totalment d'acord amb lateua tesi de que estem en una democràcia-farsa monopolitzada pels dos grans partits estatals i estatalistes (PP i PSOE)-ja els agradaria a ells tancar el cercle del bipartidisme tal i com esdevé als Estats Units- com si d'aquell vell torn dels partits dinàstics (Conservador i Liberal) es tractés, però aquesta vegada amb l'element legitimador del vot d'una massa amorfa de borregos que s'ho creuen tot i no saben que és el pensament crític ni de casualitat.
Ara bé, he de fer-te una puntualització: referent al que has dit respecte a l'ascens al poder d'Adolf Hitler a Alemanya he de dir-te que vas errat en la diagnosi. Si bé és veritat que el NSDAP (el partit nazi) fou el més votat a Alemanya a les eleccions estiuenques del 1932 no és menys cert que els seus resultats davallaren molt respecte als anteriors comicis i que el NSDAP no tenia majoria absoluta -ni de lluny- al Reichstag. Havia la possibilitat d'un pacte SPD-KPD que sumava suficient, també la d'un govern per decret del canciller Schleicher, o de Von Papen (amic íntim del president de la República i cap d'Estat Karl Von Hindenburg). Total, que era perfectament possible evitar l'ascens dels nazis al poder. L'1 de gener del 1933 ningú creia que Hitler arribés a ser canciller: els nazis havien patit greus crisis internes i un sotrac electoral, però les desavinences entre aquells que agueren pogut evitar l'accés al poder dels nazis li serviren en safata d'argent el poder a Hitler. Aquest establí una coalició amb el Partit Nacional d'Hugenberg (ultranacionalista), Papen i l'organització paramilitar Stahlhelm, dirigida per Seldte.
Bo perdona pel rotllo, però itler no arribà al poder per les urnes (havien altres majories) sinó per conspiracions que teixiren una coalició de majoria relativa i una oposició (SPD-KPD) que, tenint majoria absoluta, no s'uní.
Bo, perdona pel rotllo. Si t'interessa el context en el qual es produí l'ascens de Hitler al poder (fou nomenat canciller el 30 de gener de l'any 1933) et recomane el següent llibre:
Henry Ashby Turner, "A treinta días del poder", Edhasa, Barcelona, 358 pàgines.
I el teu blog està de puta mare!

3:31 a. m., d’agost 21, 2007  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home