El nostre genocidi

El cada vegada més consolidat bipartidisme espanyol comporta la consolidació de la farsa del sistema democràtic actual i la del genocidi de la nostra identitat com a valencians. En un molt primer lloc, el genocidi afecta la llengua pròpia, que el bipartit es va encarregar de pràcticament clandestinitzar-la, tapar-li la boca com més fort millor i reduir-la a una “peculiaritat” regional, com els cors i danses franquistes. Per descomptat que el bipartit es nega i negarà sempre al fet que la llengua dels valencians entre en el Congrés dels Diputats espanyols. Els partits anomenats “nacionalistes”, molt tèbiament nacionalistes diria jo, sobretot en comparació amb el nacionalisme autèntic, aquell que s’estimaria més una pila de morts que perdre un pam del seu suposat territori nacional, en té prou que la llengua pròpia siga la comparsa de la castellana allà on històricament es demostra que la llengua pròpia era la llengua pròpia. Tot cal dir-ho: el genocidi ja no és cruent, només els cal continuar el procés actual per a l’extinció de la identitat pròpia. El verí de l’autoodi, de l’automenyspreu, de l’autodesvalorització s’ha sabut injectar en la mateixa ciutadania valenciana. El problema és que eixe procés no afecta només un instrument lingüístic ni la persistència d’una identitat, sinó a cada individu que hi pertany, amb la qual cosa som considerats i acabem considerant-nos de segon ordre, les nostres vides estan abocades a una reducció considerable d’oportunitats vitals. Però els partits tèbiament nacionalistes es conformen amb les molles del gran pastís políticomediàticoeconòmic, i, com sembla “natural”, legitimen la farsa del sistema democràtic actual.

En la seua formulació binària, la més estrictament essencial, el bipartit espanyol avança en la seua “marxa triomfal”, convençut que a la curta o a la llarga consumarà el seu genocidi de les identitats no castellanes i a voltes tímidament no espanyoles. S’entén la seua tasca i la seua confiança en el futur més o menys immediat. Ja no s’entén tant, si la debilitat extrema no la volem contemplar com a excusa, que la resta dels partits minoritaris, alguns dels quals tèbiament nacionalistes, se sumen a la cursa imparable del bipartit. Perquè no dic que no puga ser important que un del bipartit apuge la botella de gas un cèntim i l’altre l’apuge dos cèntims, o que la dialèctica o parauleria d’un sone més afinada que la de l’altre, segons en quines ocasions, però ens interessa molt més, ens hi juguem molt més que el bipartit siga el braç executor del nostre genocidi, que no per no ser ja cruent, deixa de ser menys destructor.

D’acord que cal sempre emprar la prudència en qüestions polítiques. Amb tot, ¿per què hem de donar el nostre vist-i-plau de manera alegre a un sistema democràtic de farsa, com és l’actual, que tendeix a ser-ho cada vegada més? ¿Com podem callar davant d’una pretesa democràcia que no és cap altra cosa que un sistema de propaganda monopolitzat pel bipartit espanyol? ¿Ni tan sols protestarem públicament que no hi ha confrontació d’idees ni programes, ni un intent de racionalització general del món de la política? ¿Deixarem tan tranquil·lament que la democràcia quede reduïda a votar cada quatre anys al bipartit omnipotent, després d’una campanya massiva de propaganda que tan sovint resulta un insult a la intel·ligència de les persones que tenen dos dits de front? ¿Continuarem creient que per a votar no cal uns mínims coneixements o aprenentatges, de la mateixa manera que per a circular per la carretera n’hi ha d’imprescindibles? ¿O potser se’ns oblida que els nazis van guanyar democràticament el poder d’encetar la II Guerra Mundial i el procés industrial d’extermini dels jueus?

Totes aquestes preguntes poden fer rodar el cap, sobretot perquè s’hi qüestiona “el sistema”, tot i que d’una manera matisada, progressiva i crítica. I més que el fet de qüestionar el sistema, de bracet del qual anem cap a l’abisme com a valencians, i això sí que és fonamental, ens fa rodar el cap que el dubte sobre el sistema provinga de nosaltres, els provincians, els insignificants d’esperit que hem d’esperar que algun sociòleg o intel·lectual nord-americà vinga a moblar-nos el cap d’idees, per més bèsties que siguen. Tristament, la conclusió és clara: sense la descolonització dels nostres cervells, sense uns grams de grandesa d’esperit, mai no ens lliurarem de continuar la costera avall del nostre genocidi, encara que ens el venguen com un mal menor.