dimecres, de gener 03, 2007

Una dictadura "democràtica"

Més que enfadar-me, em revolte cada dia més contra un estat de coses que va contra els meus interessos individuals i col·lectius. Encara diré més: em sent que visc en una dictadura “democràtica”, un sistema polític que em veta la llibertat, llibertats bàsiques com a persona i com a col·lectivitat. Se m’entrebanca (amb sorolls mediàtics i la impossibilitat d’accedir als mitjans de comunicació públics i privats) el fet d’exercir les meues creences, allò que deuria pertànyer a l’esfera privada, que no afecta a tercers i, per tant, no requereix regulació pública, com el sentiment de pertinença i tot el que això comporta. Se m’impedeix proclamar i defendre qüestions tan elementals com que autodeterminar-se políticament, així com divorciar-se, és cosa de dos, però també pot ser cosa d’un només (més encara si hi ha maltractaments pel mig). Per histerismes nacionalistes del bipartit espanyol (la por de perdre o compartir la seua pàtria) no paren de destruir per tots els mitjans imaginables una llengua, humil però pròpia, que significa una part essencial de la meua persona i societat, i que mereix la llibertat de viure com qualsevol altra. En qualsevol cas, se’m retallen llibertats col·lectives i personals, que resulten imprescindibles com l’aire que respirem.

Em revolte cada dia més perquè “ells” s’han apoderat per complet del discurs públic, en duen la iniciativa sempre i copen tots els mitjans de comunicació amb eixe objectiu. Acoten el llenguatge segons els seus interessos, dictaminen les seues línies mestres i les seues línies prohibides, marquen cadascuna de les regles del joc lingüístic.

Em revolte cada dia més contra la passivitat d’aquells que en teoria diuen no combregar amb l’estat de coses actual i no fan sinó seguir el joc, instal·lats en el costum de la subsidiaritat sistemàtica (també la inèrcia deuria fer semblar “natural” l’esclavitud). Obliden que la capacitat de percepció i cognició és sempre relativa, però no la de decisió, que depén exclusivament del nivell de poder políticomediàticoeconòmic amb què es compta. A pesar del papa de Roma, la Veritat no constitueix cap apriorisme, sinó que cadascú en disposa d’una o n’assumeix la de l’altre. No cal recórrer a cap citació de Nietzsche per a entendre que només per un acte de voluntat, que comença per una anàlisi pròpia i potent de la realitat, podem fer passes en la direcció d’alliberar-nos de la dictadura “democràtica” en què desgraciadament vivim. I no les estem fent: això és el que més em revolta.

1 Comentaris:

Blogger Unknown diu...

Sí, Ignasi, sí. Això és. La definició de democràcia com el govern de la majoria és una trampa, una trampa mortal: una trampa autoritària, populista. Fixa't que, per una majoria, explícita o implícita (i eixa és la trampa), pot aparéixer com a democràtica una decisió (explícita o implícita, insistisc) per fer desaparéixer una determinada forma d'expressió cultural i, per tant, del grup humà que l'ha emprada com a eina d'integració social i participació al món.
No hi ha democràcia si el respecte més absolut a les minories no és garantit (explícita i implícitament). I això no és fàcil, però és imprescindible i implica canvis molt rellevants. En definitiva, el compromís individual i col·lectiu que això demana, en l'acció col·lectiva, és potser dels més heròics que existixen: no és altre que la lluita per la llibertat i la igualtat, definides amb tots els ets i els uts.
Bon començament d'any, Ignasi, bon començament d'any: el 2007 promet aportacions 'antiprovincianes' ben potents.

PS.: Ignasi, m'he posat al navegador un detector de canvis als meus blogs favorits, així m'entere de seguida que introduixes un nou text.

10:45 a. m., de gener 03, 2007  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home