divendres, de setembre 01, 2006

Pensar per u mateix

M'ha emocionat rebre tres respostes tot d'una i que Enric haja tingut el detall d'inclore'm entre els seus blogs (o blocs?) amics, cosa a la qual espere correspondre així que Rafa m'explique com s'ha de fer, com ja hem quedat. Com a escriptor que em considere en primer lloc, estic acostumat a escriure una mica en el buit, com si fóra per un imperatiu categòric, a l'espera que en un futur més o menys llunyà tinga l'oportunitat de convertir-ho en llibre imprés. En ficar-me en açò del blog o bloc, tenia un poc la mateixa idea. Amb tot, hi ha, vulgues que no, una diferència: ací existeix la possibilitat de la resposta, d'entaular un diàleg amb un o uns altres. Per tant et crea unes expectatives que són falses (sense angoixes, per descomptat), perquè normalment ningú no respon. La cosa és més greu encara. No hi ha respostes només en el món dels blog-cs, no n'hi ha tampoc en el món oral. Ho intente de totes les maneres sense cap èxit. Ho intente amb un llenguatge seriós de tant en tant. I ho intente (cada dia més) en un llenguatge humorístic, que sembla menys compromés. Res, fracàs. I encara més si empres l'humor i, a més a més, et distancies del discurs o de l'erudició acadèmica, és a dir et desvies de les coses ben sabudes. Tant fa que intentes polemitzar sobre açò o sobre allò. Estic convençut que el primer problema o problema més evident d'eixa actitud és el d'afrontar el fet d'escriure: no n'hi ha hàbit, fa perea, costa temps... Darrere d'això, però, hi ha també la falta d'interés intel·lectual, de no deixar sendes velles per novelles, d'una mena de paràlisi o por del pensament. Curiós, no? Eixa situació em remet al tema del meu blog-c, és a dir a l'antiprovincianisme, que aparenta ser la mar on em veig obligat a desembocar els meus pensaments, però que crec que és una mica la clau que pot obrir molts panys. Perquè el provincianisme és una de les conseqüències de la piramidalització o jerarquització de la societat, a què ens hem acostumat tant que ens sembla fins i tot "natural". Com que en la piràmide som puta base, sabem que no tenim res a fer en molts aspectes, entre els quals jo destacaria el de pensar el món per u mateix, per nosaltres mateixos. No cal perdre el temps: els qui el pensaran i l'expressaran són "els altres". Potser eixe fenomen està tan arrelat, té una profunditat històrica tan intensa, que pot ser absolutament utòpic canviar-hi res. Aleshores, però, quin sentit té el nacionalisme perifèric? Si no és un moviment d'alliberament col·lectiu i personal, una possibilitat de tindre les mateixes oportunitats que qualsevol altre, en qualsevol aspecte (i jo remarque el de poder pensar per u mateix), què és? Defendre "las esencias patrias"? El tema, si el desenvolupem, obri perills vertiginosos, tant que esdevenen un fre molt important a tirar-hi avant. Ens estimem més continuar conservant els principis de tota la vida, els tòpics de tota la vida, la tranquil·litat de tota la vida. I, com diu o insinua Rafa, hauríem d'anar al fons de tot, encara que quan tornàrem a la superfície estiguérem plens de merda: almenys sabríem a què atendre'ns.