Internet i saber escriure

La tecnologia, dins de la seua ànima neutral en certa mesura, ens ha oferit un regal extraordinari: Internet, la biblioteca o banc de dades pràcticament infinit de la nostra època, i alhora una via de comunicació universal pràcticament instantània. Amb tot, encara no s’ha convertit en un instrument quotidià de tothom al nostre país, com sí que ho és el mòbil, per exemple, si bé no cal ser un endeví per a pensar que no tardarà gens a ser-ho, potser només caldrà esperar un parell d’anys o tres. Per tant, ara és un bon moment per a posicionar-se respecte a Internet i així acabar posant la tecnologia de la nostra part, dels que hem interioritzat de manera potser inconscient la condició de provincians i hem provincianitzat fins i tot molts aspectes de la nostra llengua (per descomptat que es tracta d’un plural, d’un nosaltres ambigu, indefinit, amb pretensions de incloure-hi un sentit unitari i corresponsable del poble valencià).
Per altra banda, paradoxalment, aquesta nova tecnologia de la comunicació ha revaloritzat el paper de la paraula davant del procés de la seua substitució per la imatge. Ara, de nou, saber escriure o simplement redactar, saber expressar-se per mitjà de les paraules, hi compta. Ara, però, el problema és si sabrem escriure, si sabrem traslladar el nostre discurs mental a paraules escrites, sense ensopegar amb cap embut interior que impedesca la fluïdesa del discurs, sense esforços desmesurats i sempre contraproduents de cara als resultats finals. Perquè escriure, dominar l’arma del pensament-escriptura no és gens fàcil i requereix tot un aprenentatge.
¿Estem preparats per a escriure, per a intervindre en qualsevol debat que ens afecte com a valencians? En el cas que superem la “por” personal a l’escriptura, ¿aconseguirem també superar la nostra condició o situació de provincians, és a dir d’emmirallats per tot allò que ens ve de fora? ¿Podrem salvar la barrera dels esquemes mentals dels altres que van en contra de la nostra existència com a valencians, no amagant-los, per descomptat, sinó perquè tindrem la claredat i la força de rebatre’ls i substituir-los pel nostre propi pensament? ¿Tindrem la capacitat de no quedar-nos passius i restringits a la nostra “temàtica”, i intervindre de manera creativa en tot allò que puguem?
En qualsevol cas, caldrà posar-se a la feina. Caldrà, en primer lloc, posar-se a escriure. Dialogar i no bramar, insultar o intentar destruir l’altre: tot i que s’ha de comptar amb la necessària expansió de l’ego i fins i tot amb la dosi de poder i lluita de poder que es manifesta en tot discurs, hauríem d’intentar desenvolupar un pensament acumulatiu, un pensament que anara sumant encerts del raonament dels uns i dels altres sobre assumptes que ens afecten –i molt– a tots els qui ens sentim implicats en el rumb de la societat valenciana i que ens pesa com una llosa el provincianisme mutilador, si bé no sempre evident, ni de bon tros. Això almenys és el que jo intente fer en el present blog.

La globalització lingüística

Com a bones formigues, anem en fila cap a la globalització lingüística, donant per descomptat que ens espera la uniformització total i, per tant, la destrucció d’un bon munt de llengües del planeta, entre les quals la nostra, és clar. Seguint una rera l’altra, donem per descomptat també que l’anglès ha de ser la llengua universal i, després, en tot cas, es conservaran les llengües més implantades, ja com a secundàries. El pensament o la percepció formiga és així.
Bé, benvolgudes companyes formigues. Per més que ens capfiquem a estudiar i aprendre anglès, sempre durem un desavantatge crucial en relació als que tenen eixa llengua com a materna (i oblidarem de moment que una llengua és un cos viu, dinàmic, que continuament canvia, la qual cosa dificultarà el nostre aprenentatge). Nosaltres, companyes, donem per assentat que l'anglès s'imposa i ens afanyarem per tal d'aprendre'l i que els nostres fills, així estiguen desmamats, comencen la llarga lluita per aprendre un idioma. Ja sabem que serà per a la immensa majoria de nosaltres una llengua purament instrumental, per poder circular pel món, no en traurem cap altre profit ni satisfacció, com podria ser llegir els escriptors anglesos en la seua llengua, això costaria encara més, hauríem de passar-nos més milers i milers d'hores d'estudi. En qualsevol cas, mai dominarem l'anglès tant com la nostra llengua materna, és a dir sempre estarem venuts als que l'anglès és la seua llengua materna.
Però sabem, ho tenim marcat en el nostre cervell, que vivim a les vores de l'Imperi, del mundial i del diguem-ne casolà. Hem acceptat amb paciència i segles per davant la nostra condició de provincians, de subalterns definitius. El quasi genètic esperit de formiga no ens permet alçar el cap i abandonar la fatalitat de la fila on només podem arreplegar les molles del banquet. Amb la santa resignació provinciana, no hem discutit mai que ho teníem tot en contra, per tant, fins i tot la tecnologia era una arma que legitimava la nostra humiliació gregària.
La tecnologia, però, s’ha capgirat, la seua ànima neutral ha brollat de sobte i ha esdevingut una arma de doble fil. Amb tot, no ens n’hem adonat, tan capficats a descobrir el nostre destí arran de terra. La globalització pot arrasar la majoria de les llengües del planeta o, alimentada per la necessitat d’interconnexió que ella mateixa crea, permetre i promocionar la llengua materna de cadascú. Com? Per mitjà del desenvolupament tecnològic del concepte de traducció, especialment de la traducció simultània i a la carta. De la traducció prehistòrica dels acompanyants dels mandataris que vèiem en els informatius, vam passar a l’antiguitat de les conferències o reunions amb auriculars que oferien diverses versions idiomàtiques d’un mateix discurs. Ara ens cal fer un pas de gegant i aterrar en la contemporaneïtat. Una traducció simultània ben articulada gràcies als refinaments de les tecnologies actuals és possible, no tan sols des del punt de vista d'una imaginació racional, sinó des d'un sentit comú elemental. Qualsevol discurs és reconvertible a la mesura lingüística de qualsevol en el mateix moment de la seua emissió, de la mateixa manera que el nostre discurs ho podria també ser per a tot aquell que hi estiguera interessat. Amb aquest pas transcendental, a banda de guanyar en matisació, temps i esforços, aconseguiríem igualar la nostra llengua (i qualsevol altra llengua) a l'anglès o a qualsevol altra llengua que les circumstàncies imposaren, i podríem prescindir del concepte resistencialista i condemnat en tot cas a la conservació residual del nostre idioma. Només cal que canviem de rumb i que ens posem a la feina amb el concepte del desenvolupament tecnològic aplicat a la universalització de la traducció instàntia. I no siguem tan formigues que ho creguem una utopia. Si més no, apostem per plantejar-nos aquesta via. Així també podríem trencar files i anar amb el cap ben alt.

La globalització lingüística

Com a bones formigues, anem en fila cap a la globalització lingüística, donant per descomptat que ens espera la uniformització total i, per tant, la destrucció d’un bon munt de llengües del planeta, entre les quals la nostra, és clar. Seguint una rera l’altra, donem per descomptat també que l’anglès ha de ser la llengua universal i, després, en tot cas, es conservaran les llengües més implantades, ja com a secundàries. El pensament o la percepció formiga és així.
Bé, benvolgudes companyes formigues. Per més que ens capfiquem a estudiar i aprendre anglès, sempre durem un desavantatge crucial en relació als que tenen eixa llengua com a materna (i oblidarem de moment que una llengua és un cos viu, dinàmic, que continuament canvia, la qual cosa dificultarà el nostre aprenentatge). Nosaltres, companyes, donem per assentat que l'anglès s'imposa i ens afanyarem per tal d'aprendre'l i que els nostres fills, així estiguen desmamats, comencen la llarga lluita per aprendre un idioma. Ja sabem que serà per a la immensa majoria de nosaltres una llengua purament instrumental, per poder circular pel món, no en traurem cap altre profit ni satisfacció, com podria ser llegir els escriptors anglesos en la seua llengua, això costaria encara més, hauríem de passar-nos més milers i milers d'hores d'estudi. En qualsevol cas, mai dominarem l'anglès tant com la nostra llengua materna, és a dir sempre estarem venuts als que l'anglès és la seua llengua materna.
Però sabem, ho tenim marcat en el nostre cervell, que vivim a les vores de l'Imperi, del mundial i del diguem-ne casolà. Hem acceptat amb paciència i segles per davant la nostra condició de provincians, de subalterns definitius. El quasi genètic esperit de formiga no ens permet alçar el cap i abandonar la fatalitat de la fila on només podem arreplegar les molles del banquet. Amb la santa resignació provinciana, no hem discutit mai que ho teníem tot en contra, per tant, fins i tot la tecnologia era una arma que legitimava la nostra humiliació gregària.
La tecnologia, però, s’ha capgirat, la seua ànima neutral ha brollat de sobte i ha esdevingut una arma de doble fil. Amb tot, no ens n’hem adonat, tan capficats a descobrir el nostre destí arran de terra. La globalització pot arrasar la majoria de les llengües del planeta o, alimentada per la necessitat d’interconnexió que ella mateixa crea, permetre i promocionar la llengua materna de cadascú. Com? Per mitjà del desenvolupament tecnològic del concepte de traducció, especialment de la traducció simultània i a la carta. De la traducció prehistòrica dels acompanyants dels mandataris que vèiem en els informatius, vam passar a l’antiguitat de les conferències o reunions amb auriculars que oferien diverses versions idiomàtiques d’un mateix discurs. Ara ens cal fer un pas de gegant i aterrar en la contemporaneïtat. Una traducció simultània ben articulada gràcies als refinaments de les tecnologies actuals és possible, no tan sols des del punt de vista d'una imaginació racional, sinó des d'un sentit comú elemental. Qualsevol discurs és reconvertible a la mesura lingüística de qualsevol en el mateix moment de la seua emissió, de la mateixa manera que el nostre discurs ho podria també ser per a tot aquell que hi estiguera interessat. Amb aquest pas transcendental, a banda de guanyar en matisació, temps i esforços, aconseguiríem igualar la nostra llengua (i qualsevol altra llengua) a l'anglès o a qualsevol altra llengua que les circumstàncies imposaren, i podríem prescindir del concepte resistencialista i condemnat en tot cas a la conservació residual del nostre idioma. Només cal que canviem de rumb i que ens posem a la feina amb el concepte del desenvolupament tecnològic aplicat a la universalització de la traducció instàntia. I no siguem tan formigues que ho creguem una utopia. Si més no, apostem per plantejar-nos aquesta via. Així també podríem trencar files i anar amb el cap ben alt.