dilluns, d’octubre 16, 2006

La utopia real

El virus universal del provincianisme és letal per als individus i les col·lectivitats. Suposa l’assumpció de la subalternitat dins la jerarquia territorial. Com que la realitat immediata no és tota la realitat, però des de la nostra vivència particular n’és la més gran part, quedem plenament contaminats per la subalternitat en tots els aspectes vitals. Per descomptat que la legitimització d’eixa epidèmia viral s’assenta en la inèrcia històrica: no debades, a pesar del nostre esperit crític i la nostra voluntat de canvi, continuem vivint dins dels tics i tòpics d’èpoques aparentment ben allunyades, dels quals no sabem desempallegar-nos, si és que en som conscients, que sovint ni ho som.
Hi ha només dues maneres teòriques de sanar del virus del provincianisme: la d’intentar abandonar el terreny provincial i incorporar-se al terreny central; o fer front a la situació i procurar una subversió de la realitat. La primera eixida ben prompte resulta inviable, perquè la centralitat comporta i exigeix una subalternitat d’allò que ha estat prefixat com a tal. La segona frega si no entra de ple en la via utòpica. Eixa via utòpica s’expressa a través del nacionalisme, tot i que el terme no és gens adequat, i no tan sols perquè s’ha manipulat fins a la seua dimonització, sinó perquè s’ha amagat rere seu que la identificació nacional (siga política, cultural, social, etc.) és un fet universal (tret de casos extrems o excepcionals), cosa que és perfectament comprovable.
Dues visions de la utopia, amb la complicitat de la tecnologia, van sembrar de terror i violència el segle XX. N’hem quedat tan fastiguejats que fugim de qualsevol plantejament utòpic com del dimoni. Mentrestant, però, el sistema polític va degradant-se dia a dia, i patim la sensació cada vegada més intensa que segueix l’efecte de la bola de neu cara avall, que no permet cap control. Necessitem, doncs, recuperar una certa il·lusió pel canvi polític, allò que ben bé es podria denominar la “utopia real” (fins i tot la contradicció que impliquen els dos termes junts seria acceptable, com a mostra de la humilitat dels nous temps). Tot sent un manoll d’idees motor, la utopia real hauria d’impossibilitar cap atac a la llibertat individual o col·lectiva.
També en bona mesura a causa de la tecnologia estem cada vegada més abocats a la mundialització, tendència que potser siga l’única manera de salvar el nostre planeta, víctima de problemes tan greus com la seua autodestrucció. A més a més, obri les portes a moltes esperances individuals i col·lectives, com combatre la fam (cada quatre segons mor de fam una persona al món). És evident que les inèrcies històriques s’hi escolen, tot i que les del provincianisme van en contra de la tecnologia que està fent possible la mundialització, començant per la gran eina d’Internet i la xarxa d’intercomunicacions inexplorada a què incita. Però la utopia real hauria de remar en la direcció contrària, a favor d’un policentrisme col·lectiu i individual.
En eixe sentit, el mal anomenat i pitjor emprat nacionalisme, com a moviment alliberador col·lectiu i individual, sense oblidar la tasca d’arrelament i integració dels individus a la seua societat i territori, que ara més que mai resulta imprescindible, hauria de liderar la utopia real, el nou pensament polític que reclama el segle XXI. Sense els complexos d’inferioritat a què s’ha habituat històricament, amb el convenciment ple de ser capaç de repensar el món i no haver d’esperar que altres ho facen per ell, amb el desig i l’empenta adequats per a subvertir la realitat, aquest moviment alliberador hauria d’apostar per un canvi real i de fons alhora. Un canvi qualitatiu, no quantitatiu. Intentem-ho...

dimecres, d’octubre 04, 2006

Antiprovincianisme

Literatura provinciana

Ara que està a punt de celebrar-se a Gandia el I Encontres de Joves Escriptors, quan commemorem el 30 aniversari de l’Encontre d’Escriptors en Llengua Catalana al Foment gandià, trobe un moment oportú per a fer unes reflexions sobre la nostra pràctica literària i la seua relació amb el tema d’aquest blog, l’antiprovincianisme. Tot i que serien normal certes concomitàncies amb la literatura castellana –en segon lloc, amb la gallega i la basca, que al cap i a la fi hi compartim Estat–, la relació de la nostra literatura amb la castellana és d’entreguisme i assumpció del provincianisme, de tal manera que no es desitja ser traduït al castellà –qualsevol escriptor té el dret i el deure d’arribar al més gran nombre de lectors possible–, sinó “triomfar” en castellà.
Els escriptors representen papers diferents segons la societat que els envolta. Günter Grass o Oriana Fallaci són dos escriptors que en els últims temps han tingut un protagonisme remarcable, tot i que per causes diferents. Ells constitueixen una referència cabdal en el mosaic històric de la nostra època, tant a Europa com al món occidental en general, i no sabem com de benèvol hi serà el temps i en mantindrà la memòria viva. Per contra, els nostres escriptors no són una referència cabdal, sovint ni tan sols una referència de la nostra societat, en especial en la valenciana.
Deixant a banda la confusió permanent entre escriptor i intel·lectual que pateix una majoria dels nostres periodistes més o menys culturals, així com l’error d’interpel·lar a l’escriptor com si en compte d’escriure literatura, escriguera algun mena d’historieta amb rerafons de catecisme social, els nostres escriptors solen estar en la primera trinxera d’un país sense Estat i, per tant, sense una pervivència assegurada de la seua llengua, i s’hi juguen la pell com ningú, amb gran diferència. A canvi, però, no reben la consideració que s’hauria de desprendre d’aquesta situació especial. Però encara és més greu: no se’ls atorga el paper de símbols, de representants màxims de la llengua, de l’imaginari col·lectiu o literatura, i de la cultura en definitiva, sobretot als escriptors valencians.
En descàrrec del seu a vegades habitual provincianisme i fins i tot de la seua a vegades manifesta incapacitat d’apostar per una literatura de màxims en la nostra llengua, cal dir que, a banda de no reconèixer-los com a símbols essencials del pais, se’ls condemna a la miserabilitat laboral, si no a convertir el seu ofici en subsidiari d’altres treballs alternatius o complementaris. Se’ls condemna a la inexistència en els mitjans de comunicació de masses i, en els altres, al tractament des de la ignorància o precarietat de capacitats i coneixements literaris. A més a més, a grans trets, la nostra crítica literària és arbitrària, frívola i fins i tot fatxenda (curiosament, solen ser noms valencians els que se n’ixen d’eixa cistella de frustracions, arrebossades de fílies i fòbies). Per acabar-ho d’adobar, les nostres principals editorials estan entrant últimament en una mena de via de monopoli, la potència i l’economicisme del qual els permet intentar imposar una línia en què la nostra llengua quede definitivament secundaritzada, ja que pretenen prioritzar el castellà com la llengua primera de qualsevol llibre a publicar que tinga una bona expectativa de lectors.
Davant d’una situació semblant, que crec que s’ajusta a la realitat, tenen molt a debatre en el I Encontre de Joves Escriptors a Gandia. Amb tot, la qüestió o problema tan greu de les circumstàncies actuals de la nostra literatura deuria ultrapassar l’àmbit de l’Encontre, i exigiria un debat més ampli. anisme