Autodeterminació

Fart de l’espectacle polític del bipartit espanyol que ofereixen tothora els mitjans de comunicació, darrere del qual es juguen els nostres interessos col·lectius i individuals, comence a pensar que hi haurem de dir prou algun dia. Però no solament dir-ho, sinó exigir formes evolutives de democràcia, per tal que aquesta no siga la disfressa de la classe privilegiada de la nostra època, sinó un sistema en constant reajustament que proporcione un marc de convivència. I primer que res hem de fer que el carrer i els mitjans de comunicació no siguen dels polítics, sinó de la ciutadania, de cadascú de nosaltres. Perquè hem de tindre l’oportunitat de cridar a favor dels conceptes i valors que creguem convenient abanderar, però sobretot hem de tindre l’oportunitat d’explicar-los, contrastar-los, assumir-los o rebutjar-los amb una argumentació pública.

Dins d’eixes formes evolutives de democràcia, ha de barallar-se el concepte d’autodeterminació. ¿O és pecat parlar-ne? ¿És pecat que un règim de llibertats democràtic continga la d’autodeterminar-se? ¿Que un grup humà no pot preguntar-se a si mateix amb quin altre grup humà vol continuar vivint o separar-se, com en qualsevol matrimoni un dels cònjuges pot preguntar-se a si mateix si vol continuar vivint o separar-se de l’altre cònjuge? Així de senzill. ¿En quina classe d’anomenada democràcia, en quin forat polític irrespirable hem anat a parar, que el simple fet de parlar d’una llibertat lògicament bàsica com la de l’autodeterminació és una mena de sacrilegi?

Cal reaccionar contra tal estat de coses. Ascendir un escaló en la nostra consciència. Anar fent camí per a deixar a un costat els tabús i les irracionalitats, i obrir totes les possibilitats del diàleg, de l’exposició dels nostres punts de vista, de la decisió del nostre present i futur. No som súbdits d’una democràcia, som o hauríem de ser membres d’un sistema democràtic autoregulador. Per això, hauríem de proporcionar una alternativa a l’espectacle polític, entre altres accions comprometre’ns a exigir en totes les manifestacions públiques en què participem a descartar el pecat per a qualsevol dels nostres pensaments, per a qualsevol de les nostres argumentacions i propostes, entre les quals hi ha per descomptat el dret d’autodeterminació.

Un pensament sobirà

Em perdonareu per les meues insistències, però no veig més eixida que insistir per tal de trencar la barrera de les inèrcies i, cal dir-ho, del temor provincià a dir-ne una més alta que l’altra. Propose un pensament sobirà. Això vol dir un pensament que tinga la força suficient per a no haver d’acceptar només allò que es pensa i ens arriba ja “comercialitzat”, un pensament que ha de ser resultat i instrument de les nostres circumstàncies perquè no n’hi ha de cap altra classe, un pensament sobirà, li dic jo. Tal pensament hauria de començar per no rebutjar el pensament dels més pròxims –si són pròxims, no poden ser vàlids, creu el provincià–, ni témer que siga agosarat, fins i tot provocador, amb apostes novedoses que trenquen la pedra sòlida del pensament “oficial”, únic amb dues versions del mateix producte que corresponen al reduccionisme simplista de la discrepància partidista espanyola, omnipresent i omnipotent.
I el pensament sobirà podria molt bé començar per ficar la mà en el poal d’aigua bruta de la farsa de la democràcia actual –sí, sí, tot i que no ho hagen fet encara els grans popes o funcionaris del pensament d’Alemanya, França, Anglaterra o... Estats Units. Els polítics defenen els seus interessos corporativistes, i ja els va bé mantindre’s en el seu lloc privilegiat. Mai voldrien, és clar, repensar la política. Això s’ha de fer des de fora del gremi polític. Repensar i denunciar l’acumulació de ressorts de poder per part dels partits polítics amb la justificació al·lucinant d’unes votacions cada quatre anys, sense les mínimes condicions formatives dels candidats a votants. L’estafa que signifiquen eixes votacions s’afegeix a la urgència funcional de redistribuir el poder, no traspassant-lo d’un partit o facció a l’altre, sinó fent que siguen uns altres agents que se’n facen càrrec.
Ha passat l’hora de les militàncies que han consolidat un sistema polític tremendament insatisfactori. Per contra, propose un pensament sobirà, lliure de lligams mesquins, lliure també del vertigen si no de l’espant que pot provocar pensar. Pensar, però, també pot ser un acte creatiu i, per descomptat, alliberador de situacions enquistades i molt contràries a allò que se sol anomenar “els interessos generals”, que al cap i a la fi no són sinó la suma dels interessos particulars, el de cadsacuna de les persones que conformem una societat.

La plaga del bipartidisme

“Si sóc tan favorable a la creació i impuls de plataformes cíviques i blogs cibernètics, a banda de les pàgines que permeten la participació dels lectors i altres formes d’expressió i interacció ciutadana, és per l’alternativa real que es va construint a la dinàmica estricta de partits polítics a l’hora de configurar la societat que desitgem”, diu Jordi Cabré, director d’Elsingulardigital.cat, diari digital. D’acord amb Cabré (per cert, això de Països Catalans equival a Catalunya, d'on només es parla en el diari?). Fa temps que no pare d’insistir en el gran relleu de la xarxa cibernètica, que constitueix tota una alternativa a la informació concebuda fins avui i, com insinua Cabré, una escletxa per on traure el cap i respirar aire net dins d’aquest bassal del bipartit espanyol, que ahir mateix va donar l’últim dels seus espectacles, amb el directe de boxa parlamentària entre Zapatero i Rajoy.

Resultava patètic ahir comprovar que el bipartit espanyol aprofita fins i tot la violència i les vides humanes per a no perdre la iniciativa i les seues “raons” a favor dels uns o dels altres, sempre que mantinguen absolutament controlat el monopoli del poder. Monopoli del poder que no és sol polític, mediàtic, judicial, sinó en certa mesura econòmic i en altra certa mesura cobejós de tot allò que es bellugue en el “coto nacional”. Heus ací el nostre problema, el problema dels qui no pertanyem a l’àrea immensa d’influència del bipartit espanyol. Per una banda, ens mantenen depenents del seu discurs, no ens permeten introduir-hi la més mínima iniciativa, tot i que sovint no té res a veure amb el discurs que ens interessaria a nosaltres. En segon lloc, el bipartit espanyol és una versió actualitzada de “las dos Españas”, un perill públic de primer ordre, per a la convivència i per a l’estabilitat d’un sistema on alguns voldríem avançar i no enquistar-nos. Finalment, la necessitat d’imposar l’escenificació de ser un aparell polític insubstituible ens reporta una adminitració política en què s’hi malbaraten la més gran part de les energies i en què els resultats són ben minsos, obsolets i gens convenients per als interessos dels qui no participem del banquet del poder bipartidista, les dues cares de la mateixa moneda.

Hem d’intentar el contrapoder, l’altra manera de concebre una societat. La sensació d’asfíxia i de paràlisi a què quasi ens ha acostumat el bipartit espanyol és una necessitat bàsica per a la seua supervivència, però representa una autèntica desgràcia per a la nostra vida col·lectiva i individual. Ara disposem d’un instrument extraordinari, la xarxa internàutica, l’ànima de la qual és el policentrisme, l’extensió múltiple i indefinida de la capacitat de decisió. Només cal que ens afanyem a instaurar un cert ordre i expansió màxima que, sense impedir sinó impulsar la llibertat congènita, puga convertir-se en un factor d’influència social de primera magnitud. No hem de perdre temps: “ells” tampoc el perdran.

El fracàs de l'administració espanyola

En l'última aportació del blog de Rafa Castelló em sobta una frase: "Les dades més recents disponibles són les del Padró a l’1 de gener de 2006, o siga fa un any". Em sobta que en l'era tecnològica digital que vivim, anem endarrerits un any sancer pel que fa a unes dades que podrien oferir-se a l'interessat al dia. Però és evident que no estem més que davant d'una anècdota que ens pot dur a reflexionar sobre l'administració espanyola en general, inclòs el refillol de l'autonòmica, feta a imatge i semblança de la de Madrid i Castella. No cal dir que tots hem patit i patim la ineficàcia i lentitud extremes d'eixa administració. Ben mirat, un dels grans fracassos de l'Estat espanyol és el model tan lamentable de la seua administració. Fracàs històric, si atenem els sarcasmes de l'escriptor i articulista Mariano José de Larra, un madrileny de principis de segle XIX. I potser eixe fracàs és degut en part a l'intent d'uniformització d'unes terres i unes gents diferents. Potser també podríem intuir que la voluntat de mantindre una capital enmig de l'estepa castellana requeria fer molts favors, molt de clientelisme, encara que fóra a base de persones que no sapieren fer l'o amb un canut. Haurien de ser els historiadors i d'altres professionals de les ciències socials els qui estudiaren la qüestió. Ara bé, hi ha un fet clar: tampoc l'exportació al nostre país de l'administració espanyola ens convé als valencians. Mentre a l'hora d'obtindre unes dades que seria elemental dispondre-les al dia anem endarrerits un any, hauríem d'exigir i/o aconseguir la llibertat d'organitzar-nos la nostra pròpia administració, tot i que ja sabem que les llibertats com a poble autònom i capaç de governar-se segons els seus criteris i habilitats ens les van prendre enguany farà tres-cents anys, i no amb mètodes pacífics precisament.

Sacerdots de la política

Una de les vies propagandístiques per les quals el bipartidisme espanyol ens entrampa i ens fa creure que els burros volen és la de la sacralització de certs conceptes o instruments polítics. Per exemple, la Constitució famosa. En el moment més previsible i també en el més imprevisible, algú t’assenyala la Constitució tot esperitat, com si et mostrara la creu davant de la temptació del dimoni. Però, senyores i senyors, les constitucions, els estatuts autonòmics, les lleis en general, són pactes polítics, el resultat convingut entre parts, que en qualsevol moment es poden transformar o suprimir. No vinguen vostès a vendre-nos-els com si foren el Nostre Senyor, i si tenen vocació sacerdotal (per què em vénen ara al cap els sacerdots d'Egipte?), no s’ho pensen, abracen la fe que vulguen i exercesquen-la. Ara bé, deixen-nos tranquils. I sobretot no armen el soroll mediàtic que solen armar amb l’evangelització fóra de context: l’únic que aconsegueixen és el rebuig més ferm per part de molts que volem que donen al Cèsar i a Déu el que correspon a cadascú, i no ens vinguen a marejar més.

Tot i que m’hauria estimat molt més que desritualitzaren el matrimoni i regularen estrictament allò que permet la llibertat de convivència entre dues persones, és a dir que la cerimònia matrimonial fóra el que és o hauria de ser, un assumpte que pertany a l’esfera del privat, on no haurien d’intervindre per a res els poders públics, és positiva la regularització legal dels matrimonis homosexuals, dins de la política intervencionista de la gran majoria dels estats. Però, ¿no ho seria també l’autodeterminació política? Per què el bipartit espanyol l’ha convertida en un tabú tribal? Tan fort és el seu sentiment nacional? ¿No saben que tenint com tenen la immensa majoria dels mitjans de comunicació en el seu poder, resulta prou inversemblant que un referèndum d’autodeterminació no el guanye l’Estat? Ni tan sols s’atreveixen, no a regular-la, sinó a mencionar-la i contemplar-la com un recurs remot. La llibertat de decidir amb qui volem conviure, doncs, està en mans dels sacerdots de la política, que la mantenen tancada amb pany i clau: eixa és la seua democràcia.

Una dictadura "democràtica"

Més que enfadar-me, em revolte cada dia més contra un estat de coses que va contra els meus interessos individuals i col·lectius. Encara diré més: em sent que visc en una dictadura “democràtica”, un sistema polític que em veta la llibertat, llibertats bàsiques com a persona i com a col·lectivitat. Se m’entrebanca (amb sorolls mediàtics i la impossibilitat d’accedir als mitjans de comunicació públics i privats) el fet d’exercir les meues creences, allò que deuria pertànyer a l’esfera privada, que no afecta a tercers i, per tant, no requereix regulació pública, com el sentiment de pertinença i tot el que això comporta. Se m’impedeix proclamar i defendre qüestions tan elementals com que autodeterminar-se políticament, així com divorciar-se, és cosa de dos, però també pot ser cosa d’un només (més encara si hi ha maltractaments pel mig). Per histerismes nacionalistes del bipartit espanyol (la por de perdre o compartir la seua pàtria) no paren de destruir per tots els mitjans imaginables una llengua, humil però pròpia, que significa una part essencial de la meua persona i societat, i que mereix la llibertat de viure com qualsevol altra. En qualsevol cas, se’m retallen llibertats col·lectives i personals, que resulten imprescindibles com l’aire que respirem.

Em revolte cada dia més perquè “ells” s’han apoderat per complet del discurs públic, en duen la iniciativa sempre i copen tots els mitjans de comunicació amb eixe objectiu. Acoten el llenguatge segons els seus interessos, dictaminen les seues línies mestres i les seues línies prohibides, marquen cadascuna de les regles del joc lingüístic.

Em revolte cada dia més contra la passivitat d’aquells que en teoria diuen no combregar amb l’estat de coses actual i no fan sinó seguir el joc, instal·lats en el costum de la subsidiaritat sistemàtica (també la inèrcia deuria fer semblar “natural” l’esclavitud). Obliden que la capacitat de percepció i cognició és sempre relativa, però no la de decisió, que depén exclusivament del nivell de poder políticomediàticoeconòmic amb què es compta. A pesar del papa de Roma, la Veritat no constitueix cap apriorisme, sinó que cadascú en disposa d’una o n’assumeix la de l’altre. No cal recórrer a cap citació de Nietzsche per a entendre que només per un acte de voluntat, que comença per una anàlisi pròpia i potent de la realitat, podem fer passes en la direcció d’alliberar-nos de la dictadura “democràtica” en què desgraciadament vivim. I no les estem fent: això és el que més em revolta.

El nostre genocidi

El cada vegada més consolidat bipartidisme espanyol comporta la consolidació de la farsa del sistema democràtic actual i la del genocidi de la nostra identitat com a valencians. En un molt primer lloc, el genocidi afecta la llengua pròpia, que el bipartit es va encarregar de pràcticament clandestinitzar-la, tapar-li la boca com més fort millor i reduir-la a una “peculiaritat” regional, com els cors i danses franquistes. Per descomptat que el bipartit es nega i negarà sempre al fet que la llengua dels valencians entre en el Congrés dels Diputats espanyols. Els partits anomenats “nacionalistes”, molt tèbiament nacionalistes diria jo, sobretot en comparació amb el nacionalisme autèntic, aquell que s’estimaria més una pila de morts que perdre un pam del seu suposat territori nacional, en té prou que la llengua pròpia siga la comparsa de la castellana allà on històricament es demostra que la llengua pròpia era la llengua pròpia. Tot cal dir-ho: el genocidi ja no és cruent, només els cal continuar el procés actual per a l’extinció de la identitat pròpia. El verí de l’autoodi, de l’automenyspreu, de l’autodesvalorització s’ha sabut injectar en la mateixa ciutadania valenciana. El problema és que eixe procés no afecta només un instrument lingüístic ni la persistència d’una identitat, sinó a cada individu que hi pertany, amb la qual cosa som considerats i acabem considerant-nos de segon ordre, les nostres vides estan abocades a una reducció considerable d’oportunitats vitals. Però els partits tèbiament nacionalistes es conformen amb les molles del gran pastís políticomediàticoeconòmic, i, com sembla “natural”, legitimen la farsa del sistema democràtic actual.

En la seua formulació binària, la més estrictament essencial, el bipartit espanyol avança en la seua “marxa triomfal”, convençut que a la curta o a la llarga consumarà el seu genocidi de les identitats no castellanes i a voltes tímidament no espanyoles. S’entén la seua tasca i la seua confiança en el futur més o menys immediat. Ja no s’entén tant, si la debilitat extrema no la volem contemplar com a excusa, que la resta dels partits minoritaris, alguns dels quals tèbiament nacionalistes, se sumen a la cursa imparable del bipartit. Perquè no dic que no puga ser important que un del bipartit apuge la botella de gas un cèntim i l’altre l’apuge dos cèntims, o que la dialèctica o parauleria d’un sone més afinada que la de l’altre, segons en quines ocasions, però ens interessa molt més, ens hi juguem molt més que el bipartit siga el braç executor del nostre genocidi, que no per no ser ja cruent, deixa de ser menys destructor.

D’acord que cal sempre emprar la prudència en qüestions polítiques. Amb tot, ¿per què hem de donar el nostre vist-i-plau de manera alegre a un sistema democràtic de farsa, com és l’actual, que tendeix a ser-ho cada vegada més? ¿Com podem callar davant d’una pretesa democràcia que no és cap altra cosa que un sistema de propaganda monopolitzat pel bipartit espanyol? ¿Ni tan sols protestarem públicament que no hi ha confrontació d’idees ni programes, ni un intent de racionalització general del món de la política? ¿Deixarem tan tranquil·lament que la democràcia quede reduïda a votar cada quatre anys al bipartit omnipotent, després d’una campanya massiva de propaganda que tan sovint resulta un insult a la intel·ligència de les persones que tenen dos dits de front? ¿Continuarem creient que per a votar no cal uns mínims coneixements o aprenentatges, de la mateixa manera que per a circular per la carretera n’hi ha d’imprescindibles? ¿O potser se’ns oblida que els nazis van guanyar democràticament el poder d’encetar la II Guerra Mundial i el procés industrial d’extermini dels jueus?

Totes aquestes preguntes poden fer rodar el cap, sobretot perquè s’hi qüestiona “el sistema”, tot i que d’una manera matisada, progressiva i crítica. I més que el fet de qüestionar el sistema, de bracet del qual anem cap a l’abisme com a valencians, i això sí que és fonamental, ens fa rodar el cap que el dubte sobre el sistema provinga de nosaltres, els provincians, els insignificants d’esperit que hem d’esperar que algun sociòleg o intel·lectual nord-americà vinga a moblar-nos el cap d’idees, per més bèsties que siguen. Tristament, la conclusió és clara: sense la descolonització dels nostres cervells, sense uns grams de grandesa d’esperit, mai no ens lliurarem de continuar la costera avall del nostre genocidi, encara que ens el venguen com un mal menor.