Autodeterminació
Fart de l’espectacle polític del bipartit espanyol que ofereixen tothora els mitjans de comunicació, darrere del qual es juguen els nostres interessos col·lectius i individuals, comence a pensar que hi haurem de dir prou algun dia. Però no solament dir-ho, sinó exigir formes evolutives de democràcia, per tal que aquesta no siga la disfressa de la classe privilegiada de la nostra època, sinó un sistema en constant reajustament que proporcione un marc de convivència. I primer que res hem de fer que el carrer i els mitjans de comunicació no siguen dels polítics, sinó de la ciutadania, de cadascú de nosaltres. Perquè hem de tindre l’oportunitat de cridar a favor dels conceptes i valors que creguem convenient abanderar, però sobretot hem de tindre l’oportunitat d’explicar-los, contrastar-los, assumir-los o rebutjar-los amb una argumentació pública.
Dins d’eixes formes evolutives de democràcia, ha de barallar-se el concepte d’autodeterminació. ¿O és pecat parlar-ne? ¿És pecat que un règim de llibertats democràtic continga la d’autodeterminar-se? ¿Que un grup humà no pot preguntar-se a si mateix amb quin altre grup humà vol continuar vivint o separar-se, com en qualsevol matrimoni un dels cònjuges pot preguntar-se a si mateix si vol continuar vivint o separar-se de l’altre cònjuge? Així de senzill. ¿En quina classe d’anomenada democràcia, en quin forat polític irrespirable hem anat a parar, que el simple fet de parlar d’una llibertat lògicament bàsica com la de l’autodeterminació és una mena de sacrilegi?
Cal reaccionar contra tal estat de coses. Ascendir un escaló en la nostra consciència. Anar fent camí per a deixar a un costat els tabús i les irracionalitats, i obrir totes les possibilitats del diàleg, de l’exposició dels nostres punts de vista, de la decisió del nostre present i futur. No som súbdits d’una democràcia, som o hauríem de ser membres d’un sistema democràtic autoregulador. Per això, hauríem de proporcionar una alternativa a l’espectacle polític, entre altres accions comprometre’ns a exigir en totes les manifestacions públiques en què participem a descartar el pecat per a qualsevol dels nostres pensaments, per a qualsevol de les nostres argumentacions i propostes, entre les quals hi ha per descomptat el dret d’autodeterminació.
Dins d’eixes formes evolutives de democràcia, ha de barallar-se el concepte d’autodeterminació. ¿O és pecat parlar-ne? ¿És pecat que un règim de llibertats democràtic continga la d’autodeterminar-se? ¿Que un grup humà no pot preguntar-se a si mateix amb quin altre grup humà vol continuar vivint o separar-se, com en qualsevol matrimoni un dels cònjuges pot preguntar-se a si mateix si vol continuar vivint o separar-se de l’altre cònjuge? Així de senzill. ¿En quina classe d’anomenada democràcia, en quin forat polític irrespirable hem anat a parar, que el simple fet de parlar d’una llibertat lògicament bàsica com la de l’autodeterminació és una mena de sacrilegi?
Cal reaccionar contra tal estat de coses. Ascendir un escaló en la nostra consciència. Anar fent camí per a deixar a un costat els tabús i les irracionalitats, i obrir totes les possibilitats del diàleg, de l’exposició dels nostres punts de vista, de la decisió del nostre present i futur. No som súbdits d’una democràcia, som o hauríem de ser membres d’un sistema democràtic autoregulador. Per això, hauríem de proporcionar una alternativa a l’espectacle polític, entre altres accions comprometre’ns a exigir en totes les manifestacions públiques en què participem a descartar el pecat per a qualsevol dels nostres pensaments, per a qualsevol de les nostres argumentacions i propostes, entre les quals hi ha per descomptat el dret d’autodeterminació.