Blindar la "nostra" llengua

Com a minoria lingüística i cultural, els valencians que tenim la voluntat de continuar sent-ho hem de fer una anàlisi rigorosa de la nostra situació i de les nostres possibilitats de futur, i hem de prendre mesures dràstiques i ràpides per tal de no fer tard a crear les condicions de supervivència, cultiu i transmissió plausible de la “nostra” llengua.
Tota una tesi doctoral, llegida en les últimes setmanes, ve a avalar que la política lingüística del PSOE i del PP ha sigut si fa no fa la mateixa. Aquesta política ha consistit en una mascarada on s’ha continuat estrangulant la llengua de manera progressiva i dissimulada, en definitiva amb un refinament de la tàctica que s’ha dut a terme al llarg de segles.
A més de continuar en l’esforç –tan inútil– d’intentar despolititzar la “nostra” llengua, traure-la de les mans dels farsants, hem de considerar molt seriosament per què hem de legitimar un sistema polític que a banda de reduir-nos al provincianisme més frustrant –a través del bipartidisme ranci de PP-PSOE, la centralitat enfront de les perifèries o ferri nacionalisme espanyol, etc.– o com a conseqüència d’això, esdevé un atac permanent contra la “nostra” llengua.
Depositàrem una fe desesperada en una Llei d’Ús que ha oferit l’oportunitat als “nostres” fills de poder estudiar des de primària fins a la universitat en valencià, tot i que amb deficiències diverses. A part d’això, des del punt de vista social o de la majoria poblacional, la Llei d’Ús, Canal 9 i no sé si em deixe cap recurs lingüístic potencialment remarcable, no han servit per a res. Millor dit no han interromput gens ni mica la visió popular de rebuig cap a la “nostra” llengua, que la lliga sempre al món rural, per contraposició als models desitjats del món urbà. A més a més, aquests instruments teòrics de normalització lingüística no han fet realitat ni de bon tros el bilingüisme que els polítics ens prometeren i han impossibilitat dificultar la llibertat lingüística i l’autoestima dels valencianoparlants.
Davant d’aquestes circumstàncies, la minoria que som, si no volem esdevindre minoria extingida, torne a repetir la mateixa idea: hem d’emprar totes les armes al nostre abast per a defensar-nos. En primer lloc, ens hem de fer forts en aconseguir, no l’expansió dels defensors del valencià, sinó el respecte social cap a la “nostra” llengua i l’autoestima de la nostra gent, tenint ben clar que la llengua és de qui la treballa. Alhora hem de buscar mecanismes que facen possible la pervivència de la “nostra” llengua en un territori immediat hostil cap a ella i en un món globalitzat que tendeix a fer imperar la llei de la selva també pel que fa als pocs milers de llengües que existeixen a hores d’ara al nostre planeta.
Tant el respecte social –i la nostra autoestima– com assegurar la pervivència del valencià en igualtat de condicions que les altres llengües, passa per desenvolupar el concepte de la sistemàtica traducció simultània, que ja he tractat en aquest blog i que em fa la impressió que està costant massa d’assimilar, pel que he observat. Només garantint una comunicació plena amb la nostra llengua, fonamentarem el seu respecte i la seua continuïtat temporal.

Quin és el problema de la llengua?

He estat fins ara bàsicament d’acord amb el posicionament respecte de la llengua que Abelard Saragossà, amb tant de rigor, exposa en “Reivindicació del valencià. Una aportació”, entre altres textos. La relectura del text, però, m’ha fet trontollar en les conviccions que compartim, que són fruit d’haver viscut en gran mesura en el mateix context políticosocial i potser d’haver tingut una trajectòria intel·lectual molt semblant pel que fa al país i a la llengua.
Devem estar d’acord que, en les dècades dels setanta i huitanta, vam errar el problema: per tal de preservar la llengua, vam creure que l'única eixida era crear un unitarisme lingüístic o, més ben dit, una assimilació completa del valencià al català oriental (inclosa la denominació), que ara suposem que és el motiu pel qual vam obtindre un rebuig popular que caldria esmenar, a fi que acostant la llengua a la llengua del poble, el poble s’acabe acostant a la llengua.
Comence a sospitar que tornem a errar el problema. El problema de debò em sembla que és el rebuig profund, inconscient, covat al llarg de segles contra la nostra llengua, pels mateixos valencians. Per a la gran majoria de la població valenciana, el valencià és un destorb, un fàstic, un problema que el voldrien solucionar en vint-i-quatre hores, és a dir despertar-se demà i comprovar que havia desaparegut del mapa de les llengües. Preguntem, esbrinem, descobrim el fons del pensament dels valencians i ens adonarem que el rebuig ha guanyat sobradament la partida. Heus ací el problema, l’autèntic problema de la llengua dels valencians, la nostra llengua. Un problema que, en les circumstàncies actuals, no té solució possible. Tot el que es pot fer per tal que els valencians no odien la que va ser la o una de les seues llengües i l'adopten com una de les seues llengües actuals, és inútil. Millor dit, no deixarà de ser un seguit de bones voluntats, intents fallits, avanços anecdòtics... I sobretot la sensació per a alguns d'una mena de cataclisme decadent.
Considerant-la “nostra”, volem dir que és la històricament pròpia dels valencians –ben mirat, el castellà també ho seria, de pròpia–, tot i que en realitat se’n desprén un altre sentit més cenyit a la realitat: és la “nostra”, la d’uns grapats de persones (potser fins i tot d’uns milers) que som conscients que es tracta d’una de les herències culturals de més relleu dels valencians antiprovincians, que ens hi hem implicat i aplicat de tal manera que hem arribat a dominar-la en un alt grau, alguns n’hem escrit les nostres obres, i l’hem transmesa als nostres fills. A hores d’ara tampoc ens queda cap possibilitat de fer marxa arrere, hem d’assumir que el destí de la “nostra” llengua és el nostre destí. La seua mort lenta és la nostra pròpia mort. Per això tenim el deure personal i col·lectiu en nom dels “nostres” de defendre’ns a ultrança. Heus ací el problema que inescamotejablement ens haurem de plantejar.
Primer que tot haurem d’acceptar l’anàlisi i fer bugada d’anteriors plantejaments. Sé que s’hi poden adduir molts dubtes, moltes matisacions, fins i tot una esmena a la totalitat, sobretot perquè presentada tan esquemàticament i sobtadament resulta molt difícil d’acceptar, requereix una reflexió minuciosa. Ho entenc, cal deixar temps. Mentrestant, aniré treballant en quines actituds i actuacions ens caldrien per a defendre’ns de la inèrcia que va arrasant la nostra llengua i amb ella una part essencial de nosaltres.

Antiprovincianisme

Antiprovincianisme

Antiprovincianisme

Antiprovincianisme

El dia que va vindre el Papa

No cal fer miracles ni haver receptat medicines per a provocar de l'aparent no-res un efecte desmesurat en algú. La vinguda del Papa a València ha convocat tantes reaccions dins meu que serà difícil que m'oblide d'"El dia que va vindre el Papa" (no sé si el material faria millor per a una novel·la o per a un relat).
En primer lloc, m'ha embalat el pensament, sense necessitat de cap estimulant. I els registres habituals de percepció de la realitat, sempre més o menys endormiscats i cenyits als costums reflexius de la meua edat quasi respectable, han esclafit. Tot d'una és com si haguera recuperat un registre de joventut, d'aquells tan simplistes que a voltes s'acosten a la realitat d'una manera extravagant, a pèl podríem dir: què ès tot açò del Papa?, he exclamat. ¿Com és possible que hagen muntat un sarau tan descomunal al voltant de la seua vinguda? ¿Com balafien els milions en un simple viatge i un actes, quan milers de criatures innocents, a qui ells denominen "germans" per a més inri, estan morint-se de fam, de misèria, de les necessitats més bàsiques? És indescriptible com la condició humana és capaç de predicar una cosa i fer exactament la contrària. No crec que cap jove que sàpia pensar mínimament pel seu compte puga creure en cap pilar real d'eixa institució tan rància i inútil com l'Església Catòlica. Rància, inútil i, encara pitjor, perjudicial per a una majoria que no hi té res a vore ni en vol saber-se'n res. Perquè, a sant de què vénen uns i altres a dir-nos què hem de fer, com el Papa i la seua cort? Per què no han de deixar-nos tranquils i ficar-se a casa seua, de tal manera que cadascú faça de la seua vida privada el que li vinga en gana i crega convenient, sempre que no perjudique a l'altre? La visió de les coses, les tries personals, els sentiments (inclòs el suposadament nacional) pertanyen a l'esfera de les coses privades.
Ja superembalat he maleït una vegada més tota la xarxa de poders que ens amarguen la vida, eixa sensació d'engabiament que no ens deixa ser lliures, respirar amb tota la força, començant pel pes dels poders polítics (l'absurda bota de la doble facció política damunt dels nostres caps), l'estructura burocràtica estrenyent-nos la nostra vida quotidiana i la nostra butxaca, el menyspreu públic cap a la nostra llengua, cultura i, en definitiva, cap a les nostres persones (el Papa ha aterrat a l'Espanya més autèntica, la del rei i la del castellà, la de la "unidad"+ "pluralidad"), la inaccessibilitat als mitjanas de comunicació en mans exclusivament seues... la xarxa del provincianisme, de la subordinació sistemàtica als interessos d'Espanya o del món, és igual. I la nostra resposta (també la de la joventut) és la desídia, el deixar-nos fer, seguir dins d'un ramat que si no anem alerta precipitaran a l'abisme el dia que no ens ho pensarem.
Els fats han fet que l'arribada del Papa vinguera acompanyada de 42 morts en el metro de València. A mi també se'm quedarà gravat en la memòria el dia que va vindre el Papa a València, no tan sols pels morts, sinó també per haver-me fet expressar la sensació de viure engabiat que em produeix el fet de ser valencià, si bé reconec que molt pitjor és la condició de totes les criatures que hauran mort mentres escrivia açò.

Antiprovincianisme

Antiprovincianisme

Baraka

I ara què? Són les 18.58 i en l'últim informatiu radiofònic donaven 34 morts en l'accident del metro de València. Els responsables polítics del PP valencià no barallaven cap causa de l'accident. I ara què? ¿Haurem d'esperar a demà per tal que els opinadors de Madrid, des de la mateixa capital o des de la premsa de "provincias", li traguen suc a la notícia? Supose que uns diran que la culpa la té el govern del PSOE i els altres l'oposició del PP. Potser també se'n facen altres lectures de la notícia, un poc menys infantils. En qualsevol cas, s'ho miraran molt, perquè esdeveniments com el de hui a València poden fer un cabàs de vots segons bufe el vent. Però haurem d'esperar a demà. ¿O ens arriscarem a dir-ne la nostra, tot i que serà de categoria provinciana? En fi...
Els bruixots de la tribu, els elegits dels déus o els sants més miraculosos sempre han dut el regal de la sort allà on han anat. Allò que a no molt més de mil quilòmetres de València, en terres marroquines, en diuen "baraka". Si més no això conten les llegendes, les fantasies populars, el desig de fets favorables. La realitat deu ser una altra. O almenys no sempre la festa de la benedicció acompanya els éssers privilegiats. Nosaltres, però, no creiem en allò que s'escapa d'una mínima racionalitat. A València hem tingut la desgràcia d'un accident de metro en la primera setmana de juliol del 2006, i punt. No llançarem a cap foguera qui vulga creure altres coses: no és el nostre tarannà, ni ara ni mai. En tot cas, negarem que siga una qüestió de falta de baraka fets com que cada minut muiga un xiquet al món per culpa de la fam o per falta d'assistència; o negarem que siga falta de baraka els milions de sidosos que s'escampen sobretot pels territoris més pobres del planeta; o negarem... Sí, negarem que si fets d'eixe calibre passen al món, mentre la resta ho permetem d'una manera o altra, resulta impossible fonamentar cap moral creïble. Negarem amb raons, encara que altres utilitzen les creences per a decidir sobre el món, inclús quan no tenen al seu favor gens de baraka.

Una guerra perduda

El nacionalisme perifèric (més encara l’anomenat valencià) és una guerra perduda. Perquè és una guerra mal plantejada i, per tant, està condemnada a un destí indefectiblement desastrós. En el sentit més estricte, el nacionalisme és el moviment polític o la ideologia que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seua nació. ¿A quina unitat, a quina independència, a quina nació podem referir-nos els valencians? En tot cas, caldrà acceptar que, en compte d’una nació valenciana, estem davant de les restes del naufragi d’una realitat col·lectiva del passat, i davant del desig frustrat de la majoria del nostre poble de pertànyer a una realitat col·lectiva històrica i actual, l’espanyola. Eixa majoria, a més a més, s’esforça conscientment però sobretot inconscientment (els col·lectius humans també en tenen, d’inconscient) per aconseguir el seu desig amb la deformació de la realitat, propugnant cantonalismes, defugint pertànyer a una regió amb cara i ulls, llançant-se al buit del secessionisme lingüístic, etc.
Els nacionalistes són “ells”. “Ells” són els qui estan obsessionats per la unitat i la independència de la seua nació. Nosaltres només volem no sentir-nos tan subjugats a la seua nació, que per a sentir-la unida i independent ha d’arrasar amb tot allò que no siga la seua “essència” nacional. Heus ací la qüestió: només alguns intel·lectuals lúcids, algun polític escadusserament i alguns mitjans de comunicació de tant en tant hi fan referència. No som nacionalistes, en tot cas supervivents d’un nacionalisme ferri, el d’Espanya. Les nostres característiques col·lectives han patit un deteriorament considerable. El nostre instint de pertinença ha sigut sotmès a l’etnocidi. Però no hi hem renunciat, no des de la nació que no tenim –la tenen “ells”–, sinó des de la resistència a l’agressió nacionalista espanyola que va contra la nostra consciència de ser i voler continuar sent valencians, sense fronteres, sense exèrcits, si cal, sense banderes ni himnes.
Però ens hem quedat enganxats al parany de la confusió: hem agafat com a bandera allò que són els altres, nacionalistes, i “ells” han demonitzat l’apel·latiu i, a més a més, hi han projectat les bestieses caricaturesques del seu deliri nacionalista, que hui en dia comença a ser més que patètic, ridícul. Heus ací la qüestió. Caldria repensar-la. Caldria no entestar-se a continuar una guerra perduda. Caldria començar a introduir en el discurs polític un dret irrenunciable, el de no condemnar-nos al provincianisme, és a dir a no tindre les mateixes oportunitats individuals i col·lectives que altres membres de l’Estat. I començar a criticar i desprestigiar el concepte de nació, tan ranci, en un món que ha començat la carrera cap a la mundialització.