Darrere de la bomba d'ETA

Què hi ha darrere de la bomba d'ETA a Barajas? No sé si darrere o davant, hi ha un soroll mediàtic descomunal i arrasador de qualsevol altre discurs que no siga el de la dialèctica espanyola. Uns deuen haver respirat a fons: per fi!, s'hauran dit, pensàvem que no ho trèiem. Els altres s'afanyen a desfer el camí, ja que resulta molt difícil penjar-se una medalla, sobretot si els companys de viatge els l'envegen i procuraran, per tant, que no l'obtinguen. I, ben mirat, ni als uns ni als altres els convé que els nacionalismes perifèrics foren un niu de pau. El nacionalisme espanyol es va imposar amb una bona dosi de sang, però això no cal ni mencionar-ho. Millor dit, ni tan sols s'ha de mencionar el concepte del nacionalisme espanyol, perquè això s'imposa cada dia, i tan contents. I ningú obri la boca. Perquè als desgraciats nacionalistes perifèrics, aquells que estan sotmesos al genocidi diari de la seua identitat, els fan por les bombes i, molt més encara, la sang innocent. Callen i atorguen a la iniciativa espanyola, al soroll descomunal i aniquilador fins i tot de qualsevol matís: tots quadrats a dir que estem contra la violència, la violència etarra, per descomptat, faltaria més! I, per altra part, el nostre nacionalisme és tan tebi que no permetríem, de fet no permetem ni una sola mort per a recuperar la nostra terra, ens faria fàstic obtindre cap dels nostres drets perduts amb sang innocent. Altres, però, han tingut i tenen el dret de fer el que calga per un pam del que creuen el seu territori nacional. Sempre hi ha hagut una diferència abismal entre la sang vessada pels assassins i la sang vessada pels patriotes. Hi ha pàtries que mereixen tanta sang vessada i glorificada com calga. D'altres no es poden permetre ni un referèndum d'autodeterminació, encara que se sàpia que el perdrien com a pàtria. Perquè a vegades el colonialisme no cal exercir-lo amb les armes, sinó amb la iniciativa incontestable i silenciadora del soroll mediàtic, més potent que qualsevol bomba.

¿De quin nacionalisme m'acusen (perquè ser nacionalista sembla una acusació, tot i que el sentit de pertinença col·lectiu i nacional és universal) si jo no permetria ni un sol assassinat a canvi de no perdre un pam del meu suposat territori nacional? ¿Com és que no tindria cap inconvenient fins i tot que ens llevaren tantes comarques del sud valencià com volgueren, incloent-hi la formació de l'"Alicantón", amb procés d'autodeterminació o sense, per tal d'evitar una sola mort? Si per a mi una vida, qualsevol vida, està molt per damunt de la conservació de qualsevol territori "nacional", ¿per què volen acusar-me de nacionalista? Reconec que em sent d'un territori, el valencià, i tinc com a pàtria la meua llengua. Però em resulta indigerible que alguns s'estimen més un tros de territori "nacional" que una sèrie de vides humanes. Inclús que s'estimen més l'assassinat de tantes persones com calga que perdre unes eleccions. O que quan intenten parar el crim no siga res més que per a vendre-ho a la societat i guanyar vots, no per a salvar vides humanes. I és que passa que hi ha una tergiversació del concepte "nacionalista". Hi ha els qui podríem acceptar que ens digueren nacionalistes sempre que el nostre sentiment de pertinença no provocara o disculpara cap violència contra qualsevol persona i hi ha els qui són nacionalistes coste les vides humanes que coste, i que a pesar del seu nacionalisme exacerbat i podríem dir que criminal, intenten amagar que són uns nacionalistes de cap a peus i en el pìtjor sentit del terme. El llenguatge i el sistema de poder psicològicomediàtic són així de perversos.