Un article contundent sobre TV3

Em faig meu l'article de Salvador Vila i Sarch, que és d'una claredat absoluta pel que fa al problema de TV3.

dimarts, 27 de març de 2007
DIUMENGE, 25/03/2007 - 14:00h
"Manifestacions per TV3, no gràcies"
Article de Salvador Vila i Sarch, tècnic electrònic, exresponsable del gabinet d'assessorament tècnic d'ACPV a la Safor i membre d'Amics de TV3
Han estat diverses les ocasions en que els governs estatal i autonòmic han intentat esborrar del mapa valencià les emissions dels canals de Televisió de Catalunya. També han estat grans els esforços realitzats des d'Amics de TV3, que vam començar venent bons d'ajut a 1.000 pessetes per instal·lar tres grans repetidors el més aprop com ha estat possible a les ciutats de Castelló, València i Alacant.
L'esforç particular per rebre el senyal de TV3 Després, vam intentar convèncer els ajuntaments de ciutats mitjanes de la conveniència d'instal·lar repetidors. Allà on el trellat no arribava, arribaven els diners de les quotes extraordinàries sol·licitades de tant en tant per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) als socis i les sòcies. Així, al voltant dels tres grans emissors, es va anar creant una xarxa que, finalment, amb el repetidor de la Marina Baixa –si no recorde malament–, va possibilitar captar TV3 en la totalitat del territori valencià. Paral·lelament a aquest procés, la població adaptava les instal·lacions de les antenes receptores. Els tècnics tenien de sobte molt de treball i, amb una mitjana d'unes 10.000 pessetes, les llars valencianes ens apuntàvem a rebre aquestes fresques imatges que venien del nord. TV3 era jove, moderna, divertida, atractiva, televisava futbol, tennis, el París-Dakar i la famosa sèrie americana Dallas. Recorde que a tothom li provocava un somriure vore de sobte a J. R. parlant en català. El ja desaparegut Antoni Castejon va inventar l'animació de les fotos del Meteosat i Mari Pau Huget era presentadora de continuïtat. Tot anava sobre rodes, valencians i valencianes podíem vore i entendre la tele en català, feta a Barcelona, i sense traducció simultània. Al poble li va caure la bena dels ulls i va descobrir que darrere del problema lingüístic hi havia un problema polític. Un problema que els nostres governants en compte de solucionar, intentaven utilitzar en benefici propi i partidista, a base d'enganyar el poble. Canal nou per tapar TV3 El govern socialista de Lerma s'havia manifestat contrari a crear una televisió autonòmica, proposta que els populars, aleshores a l'oposició, sí que recolzaven. L'índex d’audiència de TV3 era tan alt i les contradiccions lingüístiques tan grosses, que es van posar ràpidament a crear Canal 9. I si la tele valenciana es creava per tapar a la catalana, quina era la millor manera? Ocupar les freqüències de TV3. Al cap i a la fi, Canal 9 era legal i l'altra no. Així, emparats per la Patent de Corsari que els donava el ministeri socialista d’aquell moment, un calorós dia d'agost les víctimes innocents li donàrem al botó del comandament per vore TV3 i ens apareguè amenaçadora la carta d'ajust de Canal 9. Des d'aleshores la persecució ha estat contínua, cada vegada que han aparegut noves cadenes han obligat a ACPV a canviar de freqüència, i cada vegada la població s'ha gastat els diners per adaptar l'antena receptora. Emetre en digital com a últim recurs L'última persecució ha estat la més embrollada de totes. De les dues cadenes del UHF que ocupava TV3, casualitats de la vida, li'n van donar una a La Sexta. ACPV, conscient del canvi que anava a produir-se, va adaptar l'única freqüència de la que disposava per emetre en TDT. I, la venda de receptors de TDT s'ha multiplicat. La població ha deixat de nou una clara evidència de la voluntat de disposar de TV3 a les llars del País Valencià. Dóna igual que mane el PP o el PSOE, TV3 és la il·legal, la proscrita i, per acabar amb ella, són capaços de qualsevol cosa, fins i tot de tallar la corrent elèctrica, com ja va fer el PP al repetidor del Montdúver. En aquella ocasió la gent va eixir al carrer i es va organitzar una manifestació a Gandia com mai s'havia vist. A l'endemà, la premsa se'n va fer el ressò que era d'esperar. La gran notícia, la presència a primera fila de l'aleshores alcaldessa Pepa Frau. Els altres polítics que també encapçalaven la manifestació ni els van anomenar. La indignació del PSOE Evidentment la participació d'una alcaldessa del PSOE era notícia, el seu partit també s'havia caracteritzat per perseguir TV3, només que en aquesta ocasió estava l'oposició. Manava –i a hores d'ara encara mana- el PP. Alguns membres destacats d'aquest partit també confessaven estar indignats, encara que com era d'esperar no hi van anar a la manifestació. Serà legal l'emissió de TV3 algun dia al País Valencià? Malauradament crec que no, perquè, al cap i a la fi, ajuda a dividir la població en dos bàndols, els bons i els dolents, el PSOE i el PP (o a l'inrevés?). Estic fart de les tàctiques dels partits majoritaris que persegueixen imposar-nos un model de societat americanitzat. Ara, si els del PSOE volen ser els bons de la pel·lícula que façen per legalitzar la TV3, i no caldrà fer cap manifestació. Salvador Vila i Sarch Tècnic electrònic, exresponsable del gabinet d'assessorament tècnic d'ACPV a la Safor i membre d'Amics de TV3 des dels orígens

La trampa de TV3

Sé que serà debades tot el que jo diga, però crec que he d'explicar el que pense pel que fa a l'afer de la censura de TV3 al país. En primer lloc, tenim clar que es tracta d'una maniobra del PP per tal d'endur-se uns quants vots d'UV i CV, l'extremadreta, en definitiva. Aleshores provoquen una excitació en les files dels "catalanistes" a fi que aquests ho siguen en grau superlatiu i ells puguen assenyalar-los com a tals i demostrar que són els que salven el poble valencià d'eixe càncer. Els "catalanistes", escalfats per la situació, intenten introduir-hi la raó i dir les coses pel seu nom. La raó, ara? Ací rau l'error. En una societat on s'ha creat tal demència sobre la llengua (impulsada pel PP i consentida pel PSOE) que el coneixement sobre el seu origen el deuen desconéixer un tant per cent elevadíssim de valencians, ¿com s'ha de raonar res? ¿No està claríssim que cal esperar la conjuntura adequada per tal de fer pedagogia sobre el tema? ¿No seria més lògic fer vore que el PP trenca les bones relacions amb l'autonomia de dalt, amb tots els treballadors i visitants catalans que fan turisme pel nostre territori o viuen amb nosaltres? ¿No seria més lògic que el PSOE de Madrid intervinguera en l'assumpte i ho solucionara, que al cap i a la fi hi té una responsabilitat ben grossa? Encara que el cos ho demane, ¿no seria més lògic no raonar en un terreny sense raó, sinó raonar la manera de poder arribar a un terreny de raó?

La política democràtica actual es basa en l'enfrontament sistemàtic entre grups polítics o partits. Així, cada dia veiem que en qualsevol instància política no hi ha unanimitat en pràcticament res, sempre hi ha una disputa que ultrapassa l'assumpte o aspecte de la realitat que es tracta: si un diu blanc, l'altre dirà negre, i viceversa, sistemàticament. Només estan d'acord, els partits, en la cosa fonamental, en el manteniment del sistema polític actual, en especial el PP-PSOE, com a beneficiaris més directes del sistema.
En l'enfrontament sistemàtic entre PP-PSOE, qualsevol assumpte o aspecte de la realitat és susceptible de convertir-se en una arma contra l'adversari o enemic. Tot s'hi instrumentalitza. L'enfrontament de les societats, doncs, està garantit per tal que el sistema funcione. Per descomptat que, pel seu caràcter, hi ha elements que provoquen uns enfrontaments lleugers i altres que en provoquen de profunds, de conseqüències imprevisibles. Entre els primers podríem comptar qualsevol canvi polític, econòmic, social, etc. Entre els segons, el més greu són els aspectes identitaris d'arrel nacional. En això, l'inconscient col·lectiu reacciona amb la màxima passió i pot passar ben bé la ratlla de la moderació. És a dir, no ens imaginem un conflicte violent per causa de l'aprovació d'una llei sobre la igualtat dels sexes o per la creació d'una institució determinada, però sí que podem arribar a imaginar-ne un per causa de la pretesa usurpació d'un tros d'un territori nacional. A la baixa, vol dir que els conflictes identitaris reals o falsos creen enfrontaments socials que freguen sovint la violència, com ha succeït en les últimes dècades al País Valencià. Tot i que resulta difícil de descobrir pel que es veu, eixe conflicte, a més del malestar que ha instal·lat en la nostra societat, ocasiona una paràlisi en l'evolució de la mateixa societat. L'economia valenciana pot funcionar i en termes quantitatius pot funcionar com una seda, però la societat valenciana, el país està moribund si no mort.
A hores d'ara, quan s'hauria d'haver recorregut un camí de desacralització de l'Estat, d'haver-lo anat convertint en un estat nacionalment laic i haver reservat el tema nacional per a l'àmbit privat de les creences personals, ens adonem que en el fons s'ha fet el camí contrari. I ara, a més a més, el PP ha destapat el pot de les essències nacionalistes espanyoles, i el PSOE, és clar, s'hi apunta, ja que tant l'un com l'altre tenen una vocació nacionalista clara. El problema és que per a convertir el nacionalisme espanyol en una arma política, fins a quin punt poden arribar el binomi PP-PSOE a fi de visualitzar l'enfrontament necessari que exigeix el sistema polític actual?

Conseqüències del nacionalisme espanyol

Ahir va fer tres anys de la bestiesa de la matança de Madrid. És prou evident que el PSOE va aprofitar i impulsar les manifestacions contra la guerra d'Irak i el lligam amb l'atemptat islamista per a guanyar les eleccions generals últimes. Però també és prou evident que el PP va mentir (i continua mentint) sobre l'autoria d'aquella massacre perquè si reconeix la veritat demostrada amb proves es converteix en responsable directe de 192 morts i milers de ferits, ja que era molt previsible que el primer que la pagaria seria l'últim de la fila. I Espanya, tot i entrant de calbot en la guerra i amb un exèrcit de pa i raïm, era l'últim de la fila. Però l'orgull nacional espanyol d'Aznar, que a més a més podia justificar-se argumentant que la nació no podia cedir davant del xantatge del terrorisme, era més poderós que obrir la possibilitat d'una bestiesa com la d'ahir fa tres anys. !Anar de bracet dels grans del món! Era massa la temptació. Una altra cosa és què pensaven de l'orgull nacional els 192 i els altres milers. Sempre és la mateixa cançó: les vides humanes, en el fons, tenen un valor relatiu comparant-les als interessos sagrats de la pàtria.
I una tercera evidència: quan va guanyar les eleccions, el PSOE s'oblidà per complet de continuar en la seua línia antibel·licista. ¿Continuar movilitzant a favor d'un desarmament unilateral, d'una desaparició de l'exèrcit espanyol? L'orgull nacional quedaria ferit de mort: una pàtria sense exèrcit sembla que és com un ou sense rovell. De la mateixa manera que una nació no pot cedir mai un tros del seu suposat territori, encara que això supose tants morts com calga.

El nacionalisme espanyol

Ahir, sis o set milions d'espanyols (no sé si em quede curt o què) es van manifestar pels carrers de Madrid amb cap estratègia (l'estratègia va a càrrec dels quatre polítics i sempre és la mateixa: tombar l'enemic polític, que és qui en cada moment ocupa el poder), però amb un gran sentiment: l'amor quasi místic per la sagrada pàtria, per l'Espanya eterna, "una, grande y libre", com tornava a dir una pancarta. El nacionalisme espanyol és molt profund, no és cap tràmit legal o contracte social, és un nacionalisme autèntic, orgullós, que es manifesta obertament, una mena d'estima apassionada cap a un objecte abstracte i al mateix temps es concretitza en un territori, que va d'Àfrica (Ceuta, Melilla i Canàries) a Finisterre, passant per Borriana. Caldria saber (o ens fiem de les enquestes oficials?) quants espanyols més del PP-PSOE que es quedaren a casa s'haurien de sumar al patriotisme espanyol a ultrança. Se suposa que molts, després de tants segles de fomentar una icona nacional per damunt de tot i de tots, fins i tot per damunt de possibles diferències diguem-ne ideològiques. És un nacionalisme brau, que si cal esdevé arrogant, bel·licós, violent. És un nacionalisme capaç de qualsevol cosa, capaç de la intolerància més extrema, de la irracionalitat més perillosa. Al costat d'eixe sentiment nacional passional, hi ha un exèrcit, una guàrdia civil i una policia nacional, uns mecanismes burocràtics i uns mitjans de comunicació rabiosament nacionalistes, que en qualsevol moment poden actuar contra tot aquell que no crega en el concepte sagrat de la pàtria espanyola.
Enmig d'eixe remolí de passió nacionalista, alguns que no ho tenim massa clar, hem de procurar passar desapercebuts, acceptar totes les exaltacions patriòtiques espanyoles, engolir el fet de viure entre persones que posen per davant de tot l'amor a una entitat tan etèria com Espanya, que precisament la seua qualitat gasosa la fa més inaferrable i alhora més objecte del desig. Per això, pretendre qualsevol acció més o menys en contra de la integritat territorial de la sagrada pàtria espanyola, em sembla cada dia més un suïcidi. Perquè qualsevol grup nacionalista perifèric, armat o no armat, és una pura broma al costat del volcà del nacionalisme espanyol, que compta amb tots els mitjans per a afermar-se i expandir-se, i que estic convençut que seria capaç d'arribar fins a les últimes conseqüències en la seua voluntat nacional.
Els que estem atrapats en eixa pàtria sagrada que ens nega com a subjectes i col·lectius lliures de triar la nostra pertinença, que ens condemna al provincianisme més abjecte i a la mort lenta dels trets que considerem que formen part de nosaltres, hauríem de reflexionar. Han passat més de trenta anys de la mort del dictador i continuem en la mateixa atmofera política d'aleshores, ara encarnada estructuralment pel bipartit PP-PSOE, que practica el mateix nacionalisme espanyol estigmatitzador de sempre com a principal actuació política. Ni tan sols s'han aconseguit introduir els idiomes perifèrics de l'estat en la cambra dels diputats, on estan prohibits. Ni això tan insignificant! Ni una mínima igualtat i possibilitat de supervivència per a les llengües que no són el castellà-espanyol. No anem per bon camí. I les nostres vides es malbaraten mentrestant en la foguera (anava a dir inquisitorial) de la sagrada pàtria espanyola.