El nacionalisme enfollidor

No entenc com els sectors intel·lectuals i de l'ensenyament en general tenen tanta confiança en la racionalitat de les persones. La persona, ser nacional? A vegades, les paraules em fan la impressió que ens cauen damunt com si foren pilotes i ixen disparades cap a la direcció més insospitada, com el sentit de les paraules.

Hi ha qüestions, però, en què la gent s'entén, que no vol dir que hi estiga d'acord, i n'estira un acordió de matisacions i tot, com en el futbol, per exemple.

En l'aspecte ideològic, la incomprensió pot semblar de pedra de marbre. Sobretot si hi apareix el sentiment nacional o de pertinença a una comunitat, que, com tothom sap, és un sentiment universal i que provoca una adrelanina desbordant, que fa transtonar fins i tot aquell que semblava tan racional i racionalista. L'experiència ens en dóna sovint moltes proves, per desgràcia.

Si se sent una mica potent, el nacionalisme és sempre expansiu. L'espanyol ho és i ho ha sigut durant els últims segles. Per tant, ha procurat tots els mecanismes i maniobres per tal d'anul·lar qualsevol actuació que anara contra la seua expansió, segles i segles enyorada. Els valencians en sabem alguna cosa, des de la compra i concentració de l'aristocràcia autòctona, el decret de Nova Planta i la seua continuació fins a la destrucció de l'ànima valenciana.

En aquests moments, lluny, a una distància remota d'una Espanya plural, l'estratègia del nacionalisme espanyol passa per la forta implantació de la ideologia, una mica caduca i gens projectable en una societat de consum com la nostra, de l'esquerra i de la dreta, del biparatidisme. Amb això, les forces espanyoles es reparteixen les dues parts de la mateixa pàtria i en garanteixen la permanença.

Per descomptat que aquesta ideologia rància no ens convé gens ni mica als que no volem viure en una Espanya nacionalment única. Amb tot, ens hem d'afanyar perquè a poc a poc van imposant-la. La nostra ideologia no pot ser una altra que la de la llibertat dels pobles, on les dues parts són la centralista i la perifèrica pluricentral. Com menys tinguem en compte i desprestigiem com es mereix l'altra ideologia, no farem res més que el que fan els seus promotors en contra de la nostra. Els dos eixos?, que diuen quan no els queda més remei. Ni cas. Nosaltres a la nostra. Perquè en això ens va la nostra llibertat com a poble, cosa que afecta la nostra constitució sancera com a persones.

Al Mondúver

Si al final el dia 25 d'abril clausuren el senyal de TV3 al Mondúver i la gent hi oposa resistència, jo també pujaré a la muntanya de la Safor. No ho faré per vore la televisió catalana, ja que fa més de vint anys que tinc el sant costum de no tindre televisor a casa. Ho faré perquè arriba un moment en què s'ha de dir prou, s'ha acabat el cafetí! I eixe moment ha arribat amb el nou intent de tancar TV3 al País Valencià. Vam deixar que PP i PSOE s'aliaren contra els valencians amb un primer i un segon estatuts de tercera, amb una televisió inqualificable com Canal 9, amb una voluntat decidida d'ofegar-nos a poc a poc, entre altre ressorts tancant TV3.
El problema és que hem callat, acatxat el cap, engolit el que mai hauríem d'haver engolit. I "ells" s'han fet forts, s'han envalentonat, i han contaminat d'eixe esperit a la gent més primària. Hui mateix, en un bar d'un poble perdut, de boca de tres o quatre llauradors davant de la tele que emetia Canal 9, he hagut de sentir les bestieses de rigor, sense cap complex, amos i senyors de la dialèctica social. I he callat, com sempre. Però cal començar a parlar, i pujar al Mondúver el 25 d'abril. Potser el PP vol això, un cert soroll per a criminalitzar-nos. Però si en som molts, si perdem la por davant la jugada popular d'arreplegar uns vots miserables de l'extrema dreta a costa de tancar TV3, en el nostre país pot començar una nova època.

Exèrcit? No, gràcies

Supose que el Compromís pel País Valencià no dubtarà ni un moment que la gent jove i, més encara, la universitària, els ha de votar en les pròximes eleccions, perquè la gent jove hi serà decisiva. Però també no deu dubtar el Compromís que la joventut en general no creu en la política, passa de la política. I s'entén. Si no és (la política) un cabàs de mentides i la més putrefacta de les demagògies, és un cabàs de paraules i pocs fets que signifiquen un canvi de veritat. Per exemple, la gent jove, que tenen la sort de no haver de fer la mili, no acaba de comprendre per a què volem un exèrcit, un exèrcit a més a més de tercera categoria. Un exèrcit a més a més que, almenys en part, podria actuar desmilitaritzat, sense armes, en un sentit ampli de protecció civil: en apagar incendis, ajuda en catàstrofes, atenció ciutadana... És evident que això no es podria aconseguir de hui per a demà. Però la supressió de la mili també va necessitar de molta insumissió, de molta protesta. I el Compromís podria iniciar un procés pel cantó de la supressió de l'exèrcit, que ben mirat només ens du complicacions o una despesa pressupostària innecessària. O no? Des del punt de vista del pensament no viciat de la gent jove, la proposta seria molt ben rebuda, n'estic convençut, tot i que els sectors més "realistes" i "nacionalistes" (espanyols) es posarien les mans al cap, cosa que augmentaria l'atracció de la proposta.

Un article contundent sobre TV3

Em faig meu l'article de Salvador Vila i Sarch, que és d'una claredat absoluta pel que fa al problema de TV3.

dimarts, 27 de març de 2007
DIUMENGE, 25/03/2007 - 14:00h
"Manifestacions per TV3, no gràcies"
Article de Salvador Vila i Sarch, tècnic electrònic, exresponsable del gabinet d'assessorament tècnic d'ACPV a la Safor i membre d'Amics de TV3
Han estat diverses les ocasions en que els governs estatal i autonòmic han intentat esborrar del mapa valencià les emissions dels canals de Televisió de Catalunya. També han estat grans els esforços realitzats des d'Amics de TV3, que vam començar venent bons d'ajut a 1.000 pessetes per instal·lar tres grans repetidors el més aprop com ha estat possible a les ciutats de Castelló, València i Alacant.
L'esforç particular per rebre el senyal de TV3 Després, vam intentar convèncer els ajuntaments de ciutats mitjanes de la conveniència d'instal·lar repetidors. Allà on el trellat no arribava, arribaven els diners de les quotes extraordinàries sol·licitades de tant en tant per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) als socis i les sòcies. Així, al voltant dels tres grans emissors, es va anar creant una xarxa que, finalment, amb el repetidor de la Marina Baixa –si no recorde malament–, va possibilitar captar TV3 en la totalitat del territori valencià. Paral·lelament a aquest procés, la població adaptava les instal·lacions de les antenes receptores. Els tècnics tenien de sobte molt de treball i, amb una mitjana d'unes 10.000 pessetes, les llars valencianes ens apuntàvem a rebre aquestes fresques imatges que venien del nord. TV3 era jove, moderna, divertida, atractiva, televisava futbol, tennis, el París-Dakar i la famosa sèrie americana Dallas. Recorde que a tothom li provocava un somriure vore de sobte a J. R. parlant en català. El ja desaparegut Antoni Castejon va inventar l'animació de les fotos del Meteosat i Mari Pau Huget era presentadora de continuïtat. Tot anava sobre rodes, valencians i valencianes podíem vore i entendre la tele en català, feta a Barcelona, i sense traducció simultània. Al poble li va caure la bena dels ulls i va descobrir que darrere del problema lingüístic hi havia un problema polític. Un problema que els nostres governants en compte de solucionar, intentaven utilitzar en benefici propi i partidista, a base d'enganyar el poble. Canal nou per tapar TV3 El govern socialista de Lerma s'havia manifestat contrari a crear una televisió autonòmica, proposta que els populars, aleshores a l'oposició, sí que recolzaven. L'índex d’audiència de TV3 era tan alt i les contradiccions lingüístiques tan grosses, que es van posar ràpidament a crear Canal 9. I si la tele valenciana es creava per tapar a la catalana, quina era la millor manera? Ocupar les freqüències de TV3. Al cap i a la fi, Canal 9 era legal i l'altra no. Així, emparats per la Patent de Corsari que els donava el ministeri socialista d’aquell moment, un calorós dia d'agost les víctimes innocents li donàrem al botó del comandament per vore TV3 i ens apareguè amenaçadora la carta d'ajust de Canal 9. Des d'aleshores la persecució ha estat contínua, cada vegada que han aparegut noves cadenes han obligat a ACPV a canviar de freqüència, i cada vegada la població s'ha gastat els diners per adaptar l'antena receptora. Emetre en digital com a últim recurs L'última persecució ha estat la més embrollada de totes. De les dues cadenes del UHF que ocupava TV3, casualitats de la vida, li'n van donar una a La Sexta. ACPV, conscient del canvi que anava a produir-se, va adaptar l'única freqüència de la que disposava per emetre en TDT. I, la venda de receptors de TDT s'ha multiplicat. La població ha deixat de nou una clara evidència de la voluntat de disposar de TV3 a les llars del País Valencià. Dóna igual que mane el PP o el PSOE, TV3 és la il·legal, la proscrita i, per acabar amb ella, són capaços de qualsevol cosa, fins i tot de tallar la corrent elèctrica, com ja va fer el PP al repetidor del Montdúver. En aquella ocasió la gent va eixir al carrer i es va organitzar una manifestació a Gandia com mai s'havia vist. A l'endemà, la premsa se'n va fer el ressò que era d'esperar. La gran notícia, la presència a primera fila de l'aleshores alcaldessa Pepa Frau. Els altres polítics que també encapçalaven la manifestació ni els van anomenar. La indignació del PSOE Evidentment la participació d'una alcaldessa del PSOE era notícia, el seu partit també s'havia caracteritzat per perseguir TV3, només que en aquesta ocasió estava l'oposició. Manava –i a hores d'ara encara mana- el PP. Alguns membres destacats d'aquest partit també confessaven estar indignats, encara que com era d'esperar no hi van anar a la manifestació. Serà legal l'emissió de TV3 algun dia al País Valencià? Malauradament crec que no, perquè, al cap i a la fi, ajuda a dividir la població en dos bàndols, els bons i els dolents, el PSOE i el PP (o a l'inrevés?). Estic fart de les tàctiques dels partits majoritaris que persegueixen imposar-nos un model de societat americanitzat. Ara, si els del PSOE volen ser els bons de la pel·lícula que façen per legalitzar la TV3, i no caldrà fer cap manifestació. Salvador Vila i Sarch Tècnic electrònic, exresponsable del gabinet d'assessorament tècnic d'ACPV a la Safor i membre d'Amics de TV3 des dels orígens

La trampa de TV3

Sé que serà debades tot el que jo diga, però crec que he d'explicar el que pense pel que fa a l'afer de la censura de TV3 al país. En primer lloc, tenim clar que es tracta d'una maniobra del PP per tal d'endur-se uns quants vots d'UV i CV, l'extremadreta, en definitiva. Aleshores provoquen una excitació en les files dels "catalanistes" a fi que aquests ho siguen en grau superlatiu i ells puguen assenyalar-los com a tals i demostrar que són els que salven el poble valencià d'eixe càncer. Els "catalanistes", escalfats per la situació, intenten introduir-hi la raó i dir les coses pel seu nom. La raó, ara? Ací rau l'error. En una societat on s'ha creat tal demència sobre la llengua (impulsada pel PP i consentida pel PSOE) que el coneixement sobre el seu origen el deuen desconéixer un tant per cent elevadíssim de valencians, ¿com s'ha de raonar res? ¿No està claríssim que cal esperar la conjuntura adequada per tal de fer pedagogia sobre el tema? ¿No seria més lògic fer vore que el PP trenca les bones relacions amb l'autonomia de dalt, amb tots els treballadors i visitants catalans que fan turisme pel nostre territori o viuen amb nosaltres? ¿No seria més lògic que el PSOE de Madrid intervinguera en l'assumpte i ho solucionara, que al cap i a la fi hi té una responsabilitat ben grossa? Encara que el cos ho demane, ¿no seria més lògic no raonar en un terreny sense raó, sinó raonar la manera de poder arribar a un terreny de raó?

La política democràtica actual es basa en l'enfrontament sistemàtic entre grups polítics o partits. Així, cada dia veiem que en qualsevol instància política no hi ha unanimitat en pràcticament res, sempre hi ha una disputa que ultrapassa l'assumpte o aspecte de la realitat que es tracta: si un diu blanc, l'altre dirà negre, i viceversa, sistemàticament. Només estan d'acord, els partits, en la cosa fonamental, en el manteniment del sistema polític actual, en especial el PP-PSOE, com a beneficiaris més directes del sistema.
En l'enfrontament sistemàtic entre PP-PSOE, qualsevol assumpte o aspecte de la realitat és susceptible de convertir-se en una arma contra l'adversari o enemic. Tot s'hi instrumentalitza. L'enfrontament de les societats, doncs, està garantit per tal que el sistema funcione. Per descomptat que, pel seu caràcter, hi ha elements que provoquen uns enfrontaments lleugers i altres que en provoquen de profunds, de conseqüències imprevisibles. Entre els primers podríem comptar qualsevol canvi polític, econòmic, social, etc. Entre els segons, el més greu són els aspectes identitaris d'arrel nacional. En això, l'inconscient col·lectiu reacciona amb la màxima passió i pot passar ben bé la ratlla de la moderació. És a dir, no ens imaginem un conflicte violent per causa de l'aprovació d'una llei sobre la igualtat dels sexes o per la creació d'una institució determinada, però sí que podem arribar a imaginar-ne un per causa de la pretesa usurpació d'un tros d'un territori nacional. A la baixa, vol dir que els conflictes identitaris reals o falsos creen enfrontaments socials que freguen sovint la violència, com ha succeït en les últimes dècades al País Valencià. Tot i que resulta difícil de descobrir pel que es veu, eixe conflicte, a més del malestar que ha instal·lat en la nostra societat, ocasiona una paràlisi en l'evolució de la mateixa societat. L'economia valenciana pot funcionar i en termes quantitatius pot funcionar com una seda, però la societat valenciana, el país està moribund si no mort.
A hores d'ara, quan s'hauria d'haver recorregut un camí de desacralització de l'Estat, d'haver-lo anat convertint en un estat nacionalment laic i haver reservat el tema nacional per a l'àmbit privat de les creences personals, ens adonem que en el fons s'ha fet el camí contrari. I ara, a més a més, el PP ha destapat el pot de les essències nacionalistes espanyoles, i el PSOE, és clar, s'hi apunta, ja que tant l'un com l'altre tenen una vocació nacionalista clara. El problema és que per a convertir el nacionalisme espanyol en una arma política, fins a quin punt poden arribar el binomi PP-PSOE a fi de visualitzar l'enfrontament necessari que exigeix el sistema polític actual?

Conseqüències del nacionalisme espanyol

Ahir va fer tres anys de la bestiesa de la matança de Madrid. És prou evident que el PSOE va aprofitar i impulsar les manifestacions contra la guerra d'Irak i el lligam amb l'atemptat islamista per a guanyar les eleccions generals últimes. Però també és prou evident que el PP va mentir (i continua mentint) sobre l'autoria d'aquella massacre perquè si reconeix la veritat demostrada amb proves es converteix en responsable directe de 192 morts i milers de ferits, ja que era molt previsible que el primer que la pagaria seria l'últim de la fila. I Espanya, tot i entrant de calbot en la guerra i amb un exèrcit de pa i raïm, era l'últim de la fila. Però l'orgull nacional espanyol d'Aznar, que a més a més podia justificar-se argumentant que la nació no podia cedir davant del xantatge del terrorisme, era més poderós que obrir la possibilitat d'una bestiesa com la d'ahir fa tres anys. !Anar de bracet dels grans del món! Era massa la temptació. Una altra cosa és què pensaven de l'orgull nacional els 192 i els altres milers. Sempre és la mateixa cançó: les vides humanes, en el fons, tenen un valor relatiu comparant-les als interessos sagrats de la pàtria.
I una tercera evidència: quan va guanyar les eleccions, el PSOE s'oblidà per complet de continuar en la seua línia antibel·licista. ¿Continuar movilitzant a favor d'un desarmament unilateral, d'una desaparició de l'exèrcit espanyol? L'orgull nacional quedaria ferit de mort: una pàtria sense exèrcit sembla que és com un ou sense rovell. De la mateixa manera que una nació no pot cedir mai un tros del seu suposat territori, encara que això supose tants morts com calga.