Moratòria i reconstrucció

La diferència abismal entre el Compromís pel País Valencià i el bipartit espanyol és com la del jove i la del vell: la gran il·lusió, la il·lusió per refer el país que estimem. Potser per l'impuls il·lusionat es parla molt d'una teòrica moratòria de la construcció. L'emoció de vore paralitzada l'enorme destrossa del país que s'està practicant sense miraments i amb el consentiment si no amb l'empenta del bipartit, fa oblidar massa ràpidament les conseqüències de la moratòria (des de la desocupació sobtada de milers de treballadors fins a la contestació virulenta per part d'un sector de la ciutadania). Per això, cal reflexionar sobre eixa qüestió amb deteniment i la màxima racionalitat. És evident que no es pot renunciar a parar en sec el saqueig que estem patint sobre la nostra terra. Però, dins del projecte general de refer el país, de crear-ne un model de qualitat i respectuós amb el medi, ¿no cabria el concepte de reconstrucció? Reconstruir tot allò que s'ha fet malament o de qualsevol manera en els últims decenis seria una alternativa ambiciosa i alhora factible. Caldria, això sí, un retoc important en els pressupostos de la Generalitat. I saber vendre el valor afegit del resultat qualitatiu d'eixa reconstrucció general. No digueu que no de seguida. Penseu-ho tranquil·lament. Cal buscar i trobar les vies que salven el nostre país, a hores d'ara en situació de mínims. Però des d'una perspectiva viable i raonada.

Credibilitat universitària del Compromís

Segons el meu fill, que estudia a la Facultat de Biològiques de Burjassot, els companys s'abstenen electoralment en un gran percentatge, tot i que els estudiants universitaris representen una bossa de vots important. Evidentment que els partits convencionals, les maquinàries de poder com són el bipartit espanyol PP-PSOE, ni se'ls volen sentir, els sona a cosa falsa. Però, i el Compromís pel País Valencià? Per què amb la màxima sinceritat i sense ni un bri de demagògia el Compromís no fa acte de presència sistemàtica en les universitats valencianes i fa entendre als estudiants que la coalició política és fonamental per reconvertir la política en una activitat digna i positiva? I per a començar, que no diga que farà més escoles, més pisos subvencionats, més ponts... i més rius. És un rotllo, eixe, que fatiga i provoca el sarcasme entre la gent jove, amb ganes d'autèntiques innovacions, d'un món nou. És un rotllo, eixe, per als convencionals, per al PP-PSOE. Massa gent deu tindre el Compromís per a esbossar (per exemple) un programa de pes sobre investigació científica, per tal de convertir el País Valencià en un país capdavanter a Europa pel que fa a eixa activitat més innovadora impossible i font d'una nova economia. Però un programa o pla que fóra concret i viable, i que, com caldrà fer amb la cultura en general, canviara la mentalitat pressupostària: com cal una manera nova de fer política, cal també una manera nova de distribuir els diners públics, no tal sols estalviant-ne molts de superflus, sinó prioritzant unes despeses sobre altres, perquè un quilòmetre d'autopista o d'autovia pot donar un rendiment social insospitable, i els partidaris radicals del quilòmetre per damunt de tot votaran sempre convencional, com convencional és el seu pensament. Això només és un exemple, ja m'enteneu. Però estic convençut que per eixa via de mentalitat oberta, molt avançada, creant un horitzó de futur, el Compromís rebria la credibilitat de la joventut universitària, a la qual retornaria la confiança en la política que els partits-circ-electoralista han arrancat de soca-arrel.

Contra la publicitat política

Fa caure la cara de vergonya vore les quantitats fabuloses de diners que es gastaran en la campanya publicitària de les pròximes eleccions municipals i al Parlament valencià. Molt més encara si els diners ixen directament de les butxaques dels ciutadans, perquè paguen la publicitat amb diners públics. Resulta vergonyós, ridícul, inacceptable. Una forma nova de fer política seria exigir que la política fóra sobretot debat obert, públic, amb igualtat d'oportunitats de les diferents propostes, i no campanyes de publicitat, que fan pudor d'engany i de maquillatge fals de la realitat. Si reduïm la política a una campanya publicitària, què poden, què podem pensar de la política? Si hi ha canvi polític el pròxim 27 de maig, els demanaria als qui han de dur el rumb per tal de no estavellar-se una vegada més que abandonen la política ficció de la publicitat i reconvertisquen el discurs polític en una dialèctica clara davant de la ciutadania. No tan sols ens estalviarem una quantitat fabulosa de diners i es recuperarà la igualtat d'oportunitats per a totes les opinions, sinó que s'aconseguirà retornar la dignitat a la política, que hui en dia té només els atractius d'una puta cara (amb perdó per les putes cares).

Atac a la seu del BLOC de Gandia

Per a "ofrenar noves glòries a Espanya", és a dir, per a ser uns provincians de cap a peus o, dit d'una altra manera, per a ser els valencians uns subalterns i llepa-culs de la castellana Madrid, el bipartit espanyol PP-PSOE es va traure de la màniga el conflicte lingüístic. Els inventors van ser els del PP, els consentidors van ser els del PSOE: al cap i a la fi, no és que la llengua pròpia dels valencians els importara un rave, és que no volien res més que desapareguera del mapa (pregunten vostés a vore qui de tots respecta la nostra llengua i la parla als seus fills i la cultiva). Ara que ja està clar que la llengua es parlava com a mínim en el Paleolític inferior, el conflicte continua, interessa a alguns que continue per vore si li trauen rasquit electoral. Els del PP i voltants, als qui volem conservar la nostra llengua, dignificar-la i practicar-la en la vida diària, ens diuen catalanistes, com un insult, evidentment. Els del PSOE s'amaguen davall de les pedres, no siga que també els diguen catalanistes. Només el BLOC i voltants (gent del Compromís pel P.V. i pocs altres) donen la cara i defenen el dret d'usar la llengua pròpia dels valencians. I, a més a més, tenen la gosadia de plantejar un programa polític que no siga la sumissió total a la castellana Madrid. Pecat mortal!, per als provincians, que perdrien i perden el cul perquè els donen un càrrec o ni que siga unes bones paraules a Madrid. Com que a més de provincians "hasta las cachas", entre ells n'hi ha d'intolerants i de bèsties (la falta d'una preparació cultural és un perill públic), i com que ja s'ocupen alguns d'encendre la metxa de la intolerància a vore si la gent s'ho engul i poden rascar alguns vots, ataquen la seu del BLOC de Gandia. No poden entendre (la cultura demana un mínim de coeficient intel·lectual) que, en efecte, fent el cafre, col·laboren a ofrenar noves glòries a Espanya, és a dir, a deixar que s'enduguen cap a Madrid els beneficis econòmics que els valencians produïm, a impossibilitar que tingam unes infraestructures com cal (¿en què invertiran a Madrid els diners de la circumval·lació d'Oliva-Gandia? ¿i els del famós tren a Dénia?), a ser dels últims en totes les files autonòmiques, a ser la burla constant de Madrid. Ara bé, sabem d'on prové la barbàrie mental i els resultats "gloriosos" que obté. Però no sabem on pot arribar: per ara s'ha quedat en un atac més contra la seu del BLOC de Gandia. I demà?

Silenci al Cap i Casal

Un silenci emprenyat: eixa és la resposta massa habitual quan vaig de la meua comarca a València i parle espontàniament en valencià. El taxista, el cambrer, el dependent, l’oficinista, “tots a una veu”, callen abruptament davant d’una de les dos llengües co-oficials valencianes. Si fóra l’altra, per descomptat que haurien tocat les trompetes del Juí Final, i amb tota la raó del món. Però el valencià aguanta això i molt més, la seua pell és corretjosa com la corfa del suro. Al cap i a la fi ara fa tres-cents anys que Felip V el va apartar del món oficial, i ha encaixat totes les puntades de peu que rep un gos perdut.
Sempre em quede amb les ganes de preguntar pel motiu d’aquell silenci emprenyat. Inclús en plena joventut gloriosa, n’hauria volgut fer una espècie d’enquesta. Encara que ben pensat la pregunta hauria d’anar dirigida als amagatalls de l’inconscient, inconscient que ni en el mateix divan psicoanalític para de mentir compulsivament. La resposta no afloraria a la superfície reflexiva. En tot cas, sabem que si davant del silenci abrupte no ens passem al castellà immediatament, es poden provocar respostes inesperades, facen vostés la prova i sabran què dic.
Tradicionalment, la manera de cobrir la retirada del silenci emprenyat ha sigut traure de munició l’origen de la llengua. Ara que tots tenim ben clar que el valencià ja es parlava en el Paleolític Inferior com a molt tard, la cosa s’ha complicat. A pesar d’això, ningú dubta tampoc que el valencià és una llengua mal vista o, refregint la frase feta, mal sentida. Per això, amb la més mínima excusa, el personal ix corrent del seu ús. I el silenci emprenyat del Cap i Casal és una excusa infal·lible, va directa d’inconscient a inconscient.
(Sèrie d'articles).

Tres enquestes

En un diari provincial va aparéixer el 21 de gener passat l’última enquesta sobre el panorama polític valencià. Segons rumors, un altre diari provincial havia de publicar-ne una altra que, no deu ser per casualitat, oferia uns resultats pareguts a la primera. És a dir, el caldo concentrat de les dos era que el PP perdia la majoria absoluta al Parlament valencià en maig pròxim. Però la segona va desaparéixer, millor dit, a suggerència de qui vostés es poden imaginar, no va aparéixer. En canvi, els populars s’afanyaren a dir que ells en tenien una tercera en què arrasaven, per descomptat.
L’episodi de les enquestes deixa molta molla per a la reflexió. És una evidència que la locomotora de la política du enganxats els vagons dels mitjans de comunicació, així com dels negocis, del món financer, de la justícia, de certes sectes o grups de pressió, a més a més de tot el personal desviat cap a una opció o altra. !Qualsevol se la juga amb un comboi d’eixa envergadura! S’entén que el més pintat es resigne a ser part humil de la comitiva d’un partit i renuncie a publicar una enquesta més o menys: !se’n fan tantes, al cap i a la fi!
Com diu la professora Siri Watmann, no hi ha ones mediàtiques més penetrants que el boca a boca. A hores d’ara no cal explicar a cap líder d’opinió o aficionat a la xafarderia política això de les tres enquestes, ni les conseqüències que presagien per al pròxim 27 de maig: ho saben i ho conten de sobra. Si jo fóra els del PP, anul·lava les enquestes d’ací a les eleccions. No he dit cap temeritat, sempre hi ha eixides justificables en el laberint ocult de la política. I no seria gens desgavellada la de bombardejar amb enquestes reparadores les expectatives que les tres últimes han despertat.
(A partir del present article, en publicaré periòdicament en el meu blog, un espai de llibertat garantit).